- Ni hi haurà reforma política a Espanya sense la reconstrucció de la unitat política del catalanisme, ni es resoldrà el nostre soroll si no hi ha senyals clars de transformació en el conjunt d’Espanya
- Contrariant l’argument segons el qual “el federalisme és impossible”, sorgeixen a Espanya iniciatives que busquen avançar amb major decisió i sentiment d’urgència cap a la reforma federal de l’Estat (Editorial de Federalistes d’Esquerres, 28 de maig de 2017)
El proper dia 8 de Juny, en una localitat tan carregada de simbolisme històric com Antequera, es presentarà públicament el manifest de “Federalistas de Andalucía”. Aquest manifest, redactat per un col.lectiu d’acadèmics, sindicalistes, juristes, etc., de significacions polítiques diverses, o fins i tot sense, aspira a constituir un punt de referència per a tots els que des d’Andalusia es proposen contribuir a una reforma política i constitucional de l’organització de l’Estat, que completi la seva transformació en clau federal.
Aquest manifest (redactat, diguem-ho sense falsa modèstia, tenint present el precedent que representem Federalistes d’Esquerres) té encara més valor si tenim en consideració la realitat política andalusa, l’experiència recent de les eleccions “primàries” del PSOE i la convocatòria del proper Congrés del primer partit andalús. L’elaboració i la presentació d’aquest manifest en el mateix moment en què s’estan discutint alternatives de fons en el món socialista, mostra que els seus autors no tenen temptacions tacticistes sinó que, al contrari, han comprès la necessitat d’avançar amb major decisió i sentiment d’urgència cap a la reforma de l’Estat.
I hi ha notícies d’una iniciativa similar a l’Aragó, que podria donar lloc al sorgiment d’un moviment del mateix ordre en les properes setmanes.
Aquestes notícies, llegides des de Catalunya, han de despertar, almenys, dues reflexions. La primera: com ja sabíem, l’argument que es reitera des del món separatista, segons el qual “el federalisme és impossible, perquè allà no hi ha ningú que vulgui federar-se”, és fals; ho sabem en base a dades d’opinió pública, com posen de relleu les enquestes d’opinió; ho sap qui examini els programes dels partits polítics d’àmbit estatal; i ho confirma la creació de nuclis d’opinió federalistes, que poc a poc s’estenen i que aspiren a confluir en un poderós moviment d’opinió ciutadana.
I la segona reflexió: com es pot lligar tot això amb la sortida de l’actual confusió política catalana? L’embarrancament del procés es posa de manifest en l’escàs èxit de la recollida de signatures del Pacte Nacional pel Referèndum (mig milió de signatures, sense identificació personal dels signants, tenint totes les eines institucionals a favor, és un fracàs), en el tragicòmic contingut del suposat esborrany de la “llei de transitorietat” o en les declaracions contradictòries dels principals protagonistes “del procés”.
Aquí la connexió ha de circular en les dues direccions: com mostra l’experiència històrica, i com fa veure l’anàlisi política més elemental, ni hi haurà reforma política a Espanya sense la reconstrucció de la unitat política del catalanisme, ni es resoldrà el nostre soroll si no hi ha senyals clars de transformació en el conjunt d’Espanya. Com hem dit en altres ocasions: el futur és, i només pot ser, federal. I ens hi estem acostant.
