La llibertat i la democràcia es construeixen cada dia amb lleialtat i respecte. La lleialtat és un bé preuat i el requisit exigit a tot bon demòcrata davant de qualsevol pacte o negociació. La llibertat s’exerceix sense arrabassar-la als altres. La llibertat, quan no es coneixen els seus límits, es converteix en abús
Jo em deia moltes vegades: «Per què Catalunya perd i ha perdut sempre?»
La història de Catalunya és això: cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquestes cruïlles decisives, en què els pobles han d’escollir entre diversos camins, el de la seva salvació i la seva encimbellament, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, voluntàriament , estúpidament, en un carreró sense sortida. I ara hem pogut veure-ho i viure-ho amb punyent lucidesa, amb dolor entranyable.
Les paraules que precedeixen, són paraules de Gaziel publicades a la Vanguardia el 19 d’octubre de 1934, pocs dies després del pronunciament de Companys, declarant unilateralment la independència de Catalunya des del balcó de la Generalitat. L’aventura va durar poc i en la matinada del dia següent els responsables estaven empresonats. El pitjor és que en aquell moment en què a Catalunya se li reconeixia autonomia dins de la República Espanyola i es discutia sobre la federalització dels pobles de la península ibèrica, els governants catalans van llançar un ultimàtum que va generar desconfiança sobre la nostra autonomia i va provocar intents centralitzadors. El mateix Azaña, expresident de la República, que havia lluitat per aconseguir l’Estatut per a Catalunya, es mostrava decebut.
Gaziel no anava desencaminat en les seves declaracions, perquè sempre que a Espanya s’han tingut moments de major democràcia, els governants de Catalunya no han sabut actuar per aprofundir en les llibertats i han optat pel camí de la unilateralitat i del tot o res. No només han fracassat en els seus intents, sinó que cada vegada s’ha perdut credibilitat i capacitat d’influència. Catalunya ho va intentar el 5 de març de 1873, un mes després que s’establís la Primera República, mitjançant la proclamació de l ‘ «Estat català federat amb la república espanyola», promoguda per la burgesia per utilitzar l’independentisme com a mitjà de pressió.
Tot i que es va arribar a parlar de formar un govern provisional, de convocar eleccions a Corts catalanes i de dissoldre l’exèrcit espanyol al territori, l’experiència va durar dos dies i ningú va donar suport als dirigents catalans. El 14 d’abril de 1931, una hora després que Companys sortís al balcó de l’Ajuntament de Barcelona per proclamar la segona república espanyola, el llavors president d’Esquerra Republicana, Francesc Macià, va aparèixer per sorpresa al mateix lloc, proclamant l’Estat català sota el règim de la República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anunciava i demanava als altres pobles germans d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics ».
Aquesta proclamació va ser el primer problema que va haver d’afrontar el Govern Provisional de la Segona República, i es va resoldre pactant el compromís del Govern de presentar en les futures Corts Constituents l’Estatut d’Autonomia que decidís Catalunya. La tercera i última proclamació, de la qual parlava Gaziel, es va produir a l’octubre de 1934, immediatament després que es produís l’entrada de tres ministres de la CEDA en el govern d’Alejandro Lerroux, després de deslligar-se la vaga revolucionària convocada pels socialistes.
El president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar de nou l’Estat català, després d’acusar al nou govern espanyol de «monarquitzant» i «feixista»: va cridar a tots els catalans al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trencava tota relació amb les institucions “falsejades” i declarava la guerra a l’Estat espanyol.
Els carrers de Barcelona es van omplir de joves d’Esquerra armats amb carrabines, pistoles automàtiques i fins i tot metralladores. La ciutat es va convertir en l’escenari de la batalla entre l’Exèrcit contra els Mossos d’Esquadra i centenars de simpatitzants independentistes.
Al matí següent, Companys, els consellers de la Generalitat, l’alcalde de Barcelona i diversos regidors d’Esquerra van ser detinguts a la seu del Govern. Els carrers van anar quedant buits de gent i mica en mica tot va tornar a la normalitat.
A hores d’ara, després del període més llarg viscut a Espanya en democràcia i quan més energies necessitem per cohesionar Europa, els governants de Catalunya miren cap al segle passat, menyspreen les llibertats aconseguides i es dediquen a conduir-nos unilateralment cap a no se sap on, amb manca absoluta de transparència i menyspreu cap al mateix Parlament català.
Algú ha elaborat, clandestinament, una llei de desconnexió i qualsevol dia, mitjançant la incorporació sorprenent d’un punt de l’ordre del dia enmig d’un debat parlamentari no previst per això, sense haver passat per cap comissió, sense esmenes, sense debat públic ni parlamentari, s’aprovarà la llei. Feta la llei, es procedirà a realitzar el referèndum, amenaçant amb fer esclatar una crisi de grans dimensions si algú intenta impedir-ho. Ens diuen que el referèndum serà vinculant i, per a això, ja tenen preparades estructures d’estat.
Les enquestes no donen per a tantes seguretats, així és que el que cal preveure és un referèndum amanyat de resultat conegut, al més pur estil totalitari. Per tranquil·litzar-nos ens diuen que no ens preocupem, que l’endemà tindrem instruccions per a tothom.
Amb això, l’únic que s’aconsegueix és generar desconfiança en la resta d’Espanya i en els països del nostre entorn. També s’aconsegueix carregar de raons a aquells als quals la llibertat molesta i als que voldrien un estat més centralitzat i menys democràtic.
La llibertat i la democràcia es construeixen cada dia amb lleialtat i respecte. La lleialtat és un bé preuat i el requisit exigit a tot bon demòcrata davant de qualsevol pacte o negociació. La llibertat s’exerceix sense arrabassar-la als altres. La llibertat, quan no es coneixen els seus límits, es converteix en abús.
No es pot parlar de democràcia quan s’actua sense transparència, sense pacte ni reconeixement mutu i s’actua de forma oportunista amb abús de poder.
Aquest món, que l’independentisme assegura que ens mira, dirà que amb tanta unilateralitat i mal fer no som de fiar i pensarà que demostrant tant menyspreu per la democràcia, que estranya gent som, com deia Gaziel. Per aquest camí, construït amb “bulldozers” o màquines anivelladores, que sols estarem!
