El català és la llengua pròpia de Catalunya, però enlloc no està escrit que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya. Aquesta complexitat catalana, inclòs el caràcter bilingüe dels seus ciutadans, és un valor afegit en l’era de la globalització: les societats del segle XXI són més plurals –també més conflictives– i estem més ben situats que altres territoris per administrar la complexitat
No sé si el procés acabarà produint una fractura social a Catalunya. El que ja ha produït és una fractura intel·lectual en el catalanisme. Així ho evidencia el manifest . No faré cap al·legat en contra, entre altres raons perquè conec i respecto alguns dels seus signants, i perquè comparteixo amb ells l’objectiu de la promoció de la llengua catalana. Deia André Gide que “amb bons sentiments es fa mala literatura”; en aquest cas, s’ha fet mala pedagogia. Es pot defensar –no és la meva posició– l’estatus del català com a llengua territorial de Catalunya, però no es pot assenyalar la immigració castellanoparlant “com a instrument involuntari de colonització lingüística”. Seria tant com dir que a inicis del segle XX, quan les noies de la Catalunya interior anaven a servir a Barcelona –i el servei parlava català–, els senyors i les senyores de Barcelona que parlaven en castellà eren agents voluntaris d’aquesta colonització.
Simplificacions al marge, vull aportar un altre punt de vista. No es tracta d’un argumentari ad hoc, escrit com a rèplica al manifest de referència, sinó que recull les aportacions que vaig fer al debat Llengua i acollida, celebrat el 20 de novembre del 2009 a l’ Institut d’Estudis Catalans. Partia aleshores d’una constatació: el català és la llengua pròpia de Catalunya, però enlloc no està escrit que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya. Aquesta complexitat catalana, inclòs el caràcter bilingüe dels seus ciutadans, és un valor afegit en l’era de la globalització: les societats del segle XXI són més plurals –també més conflictives– i estem més ben situats que altres territoris per administrar la complexitat.
El bilingüisme no és un dèficit, sinó un superàvit: aprenem des de ben petits que el nom de les coses no es confon amb les coses –una taulatambé és una mesa– i, alhora que aprenem a parlar, també aprenem a tenir una visió plural, polièdrica, de la realitat. Som més forts perquè som més complexos. La mesacom a “unidad de destino en lo universal” ja no existeix; tampoc la taula. Els estudis sobre la relació entre bilingüisme i intel·ligència constaten més flexibilitat cognitiva entre els nens bilingües. Així, les associacions múltiples, lligades a l’aprenentatge de dues o més llengües, reforcen el pensament creatiu i la comprensió de l’altre.
A Catalunya no hem de caure en el parany de lligar el futur de la llengua catalana a la sort d’una aposta política determinada; en aquest cas, del procés independentista. Tampoc d’un territori determinat: l’expressió Països Catalans és percebuda per altres comunitats de parla catalana com a portadora d’una càrrega pancatalanista, però no el concepte territoris de parla catalana. A la resta d’ Espanya, l’ Administració central hauria de promoure el català com a llengua espanyola –també ho hauria de fer amb les altres llengües espanyoles–, en sintonia amb l’article 3 de la Constitució, a partir d’aquell principi que hi ha llengües que s’aprenen i llengües que s’entenen. Un bilingüisme intel·ligent, al capdavall.
La Vanguardia, 12 d’abril de 2016
