No es tracta de situar la frontera del debat públic entre la nova i la vella política, sinó d’entendre la política com la manera civilitzada de resoldre els conflictes i fer prevaler l’interès general, que no és la suma aritmètica de interessos particulars. Cal enterrar el populisme i refer els consensos bàsics: regeneració, federació i Estat de benestar (quin model social volem i de quina fiscalitat ens dotem per sustentar-lo). Aquest és el debat que els uns i els altres ens estan escamotejant en aquesta campanya
Les eleccions catalanes del 27-S van situar l’eix identitari davant del programàtic. El resultat de l’anomenat plebiscit va ser un país dividit en dues meitats, amb un president i un govern que encara continuen en funcions. Ara, a la campanya de les generals espanyoles del 20-D, l’eix entre la vella i la nova política també està desplaçant l’eix ideològic i programàtic. Les forces emergents prediquen l’adamisme des dels platós de televisió d’on van sorgir. La nova política, lliure així de pecat original, carrega contra la corrupció sistèmica que confon amb el sistema mateix. No importen tant les propostes com les postures. Ningú no gosa defensar el sistema de referència, és a dir, la democràcia liberal i model d’Estat de benestar, resultat de l’equilibri entre mercat i regulació: tot el mercat possible i tot l’Estat necessari.
És el sistema a què Espanya es va incorporar tardanament i que va posar fi a la política antisistema que va representar el règim franquista: dictadura i autarquia. És el sistema que es va gestar amb la Constitució del 1978 i que ha proporcionat el període de més llibertat política, progrés econòmic i benestar social de la història d’Espanya. És urgent reformar aquest sistema, fer neteja a fons i adaptar-lo als nous reptes del segle XXI, però correm el risc d’acabar llençant l’aigua bruta del gibrell amb el nen a dins, com diu la dita castellana. És el sistema que es va consolidar amb l’ingrés a Europa (1986) i que ens ha acostat als estàndards comunitaris en sanitat, educació, cultura, infraestructures… És el sistema en el qual Espanya va ser fins i tot pionera a l’Europa del Sud en la promoció de drets de nova generació: la paritat, el matrimoni entre persones del mateix sexe, la llei de la dependència…
És el sistema, en paraules de Ralf Dahrendorf, que va crear el consens socialdemòcrata: “Mai tantes persones no havien tingut tantes oportunitats vitals”. És evident que a hores d’ara alguna cosa va malament, com va deixar també escrit Tony Judt, però “una cosa és témer que un bon sistema no pugui mantenir-se i una altra de molt diferent perdre la fe en el sistema”.
No es tracta de situar la frontera del debat públic entre la nova i la vella política, sinó d’entendre la política com la manera civilitzada de resoldre els conflictes i fer prevaler l’interès general, que no és la suma aritmètica de interessos particulars. Cal enterrar el populisme i refer els consensos bàsics: regeneració, federació i Estat de benestar (quin model social volem i de quina fiscalitat ens dotem per sustentar-lo). Aquest és el debat que els uns i els altres ens estan escamotejant en aquesta campanya.
Espanya necessita un president que no miri les enquestes, que governi sense por de perdre d’aquí quatre anys, que s’allunyi de l’immobilisme i de la temptació liquidacionista, que defensi el sistema: la renovació del pacte constitucional i del contracte social. No l’acabo de veure. Votaré per defecte el candidat que més s’hi aproximi.
La Vanguardia, 15 de desembre de 2015
