Es tracta de generar, amb una declaració unilateral d’independència, la suficient inestabilitat econòmica i financera, com perquè a Brussel·les, i fins i tot a Madrid, la reconeguessin per afartament. Com pitjor, millor. I ja posats a fer, li trobessin a la República Catalana un lloc en les institucions europees. Passa, però, que una cosa així crearia jurisprudència, i podria encoratjar a altres territoris a emprendre la via secessionista després del “èxit” català. O es pretén una declaració en el sentit de “Catalunya sí, però ningú més”?
El govern de Mas està malbaratant molt esforç, i diners del contribuent, per aconseguir algun èxit a nivell internacional, que li permeti treure pit davant de Madrid. Però sobretot per edulcorar la mentida que l’entrada de la República Catalana al “concert de les nacions”, per utilitzar un clàssic, no plantejarà cap problema. Això és per descomptat especialment important en relació amb Europa. En definitiva, es vol una Catalunya sobirana per, ràpidament, anar a Brussel·les i renunciar a gran part d’aquesta sobirania.
Amb coordenades diferents, la iniciativa d’internacionalització de la “qüestió catalana” té precedents des de fa gairebé un segle. Crec que val la pena donar-li un cop d’ull a aquests intents previs per intentar comprendre el present. És una de les tasques de la història.
Tot comença amb la fi de la Gran Guerra i els 14 punts de Wilson. A recer d’aquella iniciativa, que pretenia crear estats europeus com a expressió de les diferents nacionalitats, als sobiranistes del moment se’ls va ocórrer que podrien acollir-se. Aliadófilos, presentaven a l’Estat Espanyol poc menys que com un amic vergonyant de les derrotades potencials centrals, amb dèficits democràtics importants (¿els sona?) Respecte als sistemes parlamentaris dels vencedors. Entre els “endolls” que es van buscar per donar cos a la iniciativa, va estar el mariscal Joseph Joffre, un dels comandaments més militaristes i carnissers de les forces de l’Entente. Però per descomptat tot podia perdonársele atès que, com nascut al Rosselló, era català. Se li va fer objecte d’un gran homenatge, plasmat en un llibre de tardana estètica modernista, i va ser nomenat president dels Jocs Florals de 1920. La utilització del tal figurón, ja bastant desprestigiat, no augment en res la probabilitat que es plantegés la irredención catalana.
Per aquells mateixos anys va tenir lloc una iniciativa encara més pintoresca, protagonitzada per Companys. Assabentat que un dels punts, el vuitè, de la Tercera Internacional, era el dret d’autodeterminació, es va plantejar la possibilitat que el seu partit, el Republicà Català, pogués adherir-se al Komintern. Per descomptat que aquest punt no reconeixia l’autodeterminació de forma global, sinó tan sols per a situacions colonials o d’opressió. Cal preguntar-se si Companys se l’havia llegit o entès. Però així, perquè recriminar-li. Antonio Elorza, per exemple, seguia fent la mateixa interpretació, no fa molts dies, a la premsa diària.
A partir d’aquest moment els intents han estat variats, moltes vegades fregant el sainet, i gairebé sempre dominats per l’oportunisme, sense massa preocupació ètica.
L’intent d’acció armada de Macià a Prats de Molló, destaca especialment. Aquí es va barrejar de tot. Exemples: viatge del líder a Moscou, per demanar l’auxili de la Komintern; reclutament de suposat antifeixistes italians (en realitat, bastants d’ells pul·lulaven pels baixos fons parisencs), incloent un suposat nét de Garibaldi, que va resultar ser un agent de la policia política de Mussolini.
Els coquetejos amb el feixisme italià no es van aturar aquí. Són ben conegudes les amistats en aquest àmbit de Josep Dencàs, un dels principals protagonistes del 6 octubre 1934.
El partit de Dencàs, ja amb ell a l’exili, protagonitza en plena guerra civil (novembre de 1936), un intent de cop d’estat, que hagués enderrocat a Companys, per declarar la independència i posar-se sota la protecció de França. En els anys posteriors, hi ha de tot. Des sospites de connivència amb el nazi-feixisme a la França ocupada (el mateix Pompeu Fabra va gaudir de la protecció dels felibres col·laboracionistes), fins coquetejos amb la CIA.
En l’etapa actual se segueix en la mateixa tònica de buscar algun suport, de forma indiscriminada. Ja sigui algun congressista nord-americà lligat al “Tea Party” (ja certa indústria farmacèutica catalana, segons algunes opinions), o algun polític de l’esquerra radical, com Varoufakis (potser per afinitat pijo-alopécica amb Romeva).
Per descomptat que els esforços han donat magres resultats. Que una Catalunya independent quedaria tancada en un “ghetto”, sembla més que evident. I d’això crec que són plenament conscients els que tallen el bacallà en el procés sobiranista. Personalment crec que tots aquests gestos van dirigits a la galeria, no ja només per tranquil·litzar al seu electorat, sinó per fer veure que realment els importa l’escena internacional. Els importaria si veiessin les possibilitat d’aconseguir un cert reconeixement diplomàtic, però saben que en primera instància això és impossible. En conseqüència, la jugada internacional va per altres camins. Es tracta de generar, amb una declaració unilateral d’independència, la suficient inestabilitat econòmica i financera, com perquè a Brussel·les, i fins i tot a Madrid, la reconeguessin per afartament. Com pitjor, millor. I ja posats a fer, li trobessin a la República Catalana un lloc en les institucions europees. Passa, però, que una cosa així crearia jurisprudència, i podria encoratjar a altres territoris a emprendre la via secessionista després del “èxit” català. O es pretén una declaració en el sentit de “Catalunya sí, però ningú més”?
La pilota està en l’aire. La maniobra pot fracassar si després d’un primer moment d’alarma, amb el conegut tret de la prima de risc, per exemple, una actitud ferma de les dues capitals esmentades tranquil·litzés als mercats. En definitiva, la internacionalització de la qüestió catalana s’ha aconseguit per fi, no per la perícia del sobiranisme, sinó pel procés de globalització en marxa. Sembrar el caos és l’única esperança.
