N’hi ha prou amb «una majoria parlamentària» de forces sobiranistes per començar un procés de secessió unilateral? Com pot invocar-se des del Parlament la força democràtica de la voluntat d’un poble quan els vots populars no avalen el que decideix la majoria dels diputats?
Fa poc que s’ha fet públic l’acord de les organitzacions que formen la taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi, que pot considerar-se un element que configura el que es coneix com a «full de ruta cap a la independència». El que jo he entès, i voldria comentar, és que per als que el firmen n’hi ha prou simplement amb «una majoria parlamentària» de forces sobiranistes per començar un procés de secessió unilateral.
L’acord es va divulgar a la nit, quan tots coneixíem, per l’enquesta del CEO, que l’opinió dels contraris a la independència superava en quatre punts la dels partidaris. M’imagino, doncs, que els redactors de l’acord havien considerat el supòsit que les eleccions del 27 de setembre tinguin una majoria de diputats favorables a la secessió, mentre que una majoria de vots populars pot haver anat a forces no independentistes. Doncs bé, això pot ser irrellevant, perquè n’hi ha prou amb una majoria d’escons. Ni tan sols és necessari que sigui una majoria reforçada de dos terços, com la necessària per aprovar una llei electoral.
Per aquest camí no veig com es pot acreditar la legitimitat de la secessió unilateral. Com pot invocar-se des del Parlament la força democràtica de la voluntat d’un poble quan els vots populars no avalen el que decideix la majoria dels diputats? En aquestes condicions, és molt agosarat suposar una onada de simpatia democràtica internacional més favorable a la majoria de diputats que a la majoria dels electors. Hi va haver un temps en què van proliferar els assajos sobre el «dret a decidir», molts d’ells obra d’eminents politòlegs i juristes. L’interès va baixar considerablement després del 9-N, fins al punt que Oriol Junqueras declarava el 20 de desembre passat, a Catalunya Ràdio, que el dret a decidir corresponia a una etapa superada. Encara que potser no del tot, perquè el 6 de març es va reunir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i em sembla que no hi va faltar una representació d’ERC. En tot cas, és significatiu que d’aquesta reunió no sortís la consideració de les eleccions del 27 de setembre com unes eleccions «plebiscitàries», on el vot seria equivalent a l’exercici del dret a decidir.
Respectant els que l’han configurat, estudiat i assumit, era escèptic sobre l’interès d’un concepte del qual no acabava de veure els elements essencials. Quan es parla de drets, saber qui n’és el titular és fonamental, així com saber si el titular en pot delegar l’exercici. Pel que fa al dret a decidir, em semblava entendre que el poble de Catalunya n’era el titular, i que només en podia delegar l’exercici de forma explícita.
Estimat dret a decidir, em temo que no ets imprescindible. A la independència s’hi pot arribar sense tu, pel que es veu. Sé que de les forces dominants a Madrid no n’esperaves gran cosa. En algun moment, Íñigo Errejón, de Podem, t’havia donat esperances, però Monedero t’ha rebaixat les expectatives. D’alguns d’aquí, no obstant, que t’invocaven sovint, crec que no n’esperaves que et deixessin de banda. Ho sento.
