Gràcies, amics meus. Potser el sol s’ha amagat sobre la nostra ciutat aquesta nit, però, com va dir Eugene Debs, «puc veure l’albada d’un dia millor per a la humanitat». Els rics i els ben connectats han dit als treballadors de Nova York que el poder no els pertany. Dits adolorits d’aixecar caixes en un magatzem, palmells endurits pel manillar d’una bicicleta de repartiment, artells marcats per cremades a la cuina: aquestes no són mans a les quals mai s’hagi permès sostenir el poder. I, tanmateix, durant els darrers dotze mesos, us heu atrevit a allargar la mà cap a alguna cosa més gran. Aquesta nit, contra tot pronòstic, ho hem aconseguit. El futur és a les nostres mans. Amics meus, hem enderrocat una dinastia política.
Desitjo a Andrew Cuomo tot el millor en la seva vida privada, però que aquesta nit sigui l’última vegada que pronunciï el seu nom mentre passem pàgina d’una política que abandona molts i només respon a uns pocs. Nova York, aquesta nit has fet història. Has donat un mandat per al canvi, un mandat per a una nova manera de fer política, un mandat per a una ciutat que ens puguem permetre i un mandat per a un govern que la faci possible. L’1 de gener juraré com a alcalde de la ciutat de Nova York, i això és gràcies a vosaltres. Abans de dir res més, he de dir això: gràcies. Gràcies a la nova generació de novaiorquesos que s’han negat a acceptar que la promesa d’un futur millor era només una relíquia del passat. Heu demostrat que, quan la política parla sense condescendència, podem encendre una nova era de lideratge. Lluitarem per vosaltres, perquè som vosaltres. O, com diem a Steinway, ana minkum wa alaikum.
Gràcies a tots aquells tan sovint oblidats per la política de la nostra ciutat i que han fet seu aquest moviment: botiguers i àvies yemenites o mexicanes, taxistes senegalesos, infermeres uzbekes, cuiners de Trinitat i tietes etíops —sí, tietes. A tots els novaiorquesos de Kensington, Midwood i Hunts Point, sapigueu-ho: aquesta ciutat és la vostra ciutat, i aquesta democràcia també és vostra. Aquesta campanya parla de persones com en Wesley, un organitzador sindical que vaig conèixer davant l’Hospital Elmhurst dijous a la nit, un novaiorquès que viu a Pennsilvània i viatja dues hores cada dia perquè el lloguer és massa car a la nostra ciutat. Parla de persones com la dona que vaig conèixer al Bx33 fa anys, que em va dir: «Abans estimava Nova York, ara només és on visc.» I parla de persones com en Richard, el taxista amb qui vaig fer una vaga de fam de quinze dies davant de l’Ajuntament i que encara ha de conduir set dies a la setmana. Germà, ara som dins de l’Ajuntament.
Aquesta victòria és per a tots ells, i també per a vosaltres, els més de cent mil voluntaris que vau convertir aquesta campanya en una força imparable. Gràcies a vosaltres, farem d’aquesta ciutat un lloc que els treballadors puguin tornar a estimar i on puguin viure. Amb cada porta que vau picar, amb cada signatura guanyada i amb cada conversa difícil, heu erosionat el cinisme que definia la nostra política. Ara, sé que us he demanat molt aquest últim any. Una vegada i una altra, heu respost a la meva crida, però tinc una última petició: ciutat de Nova York, respira aquest moment.
Hem contingut la respiració durant més temps del que recordem. L’hem continguda per por de la derrota, perquè massa vegades ens han pres l’aire dels pulmons, perquè no ens podíem permetre exhalar. Gràcies a tots els qui heu sacrificat tant: ara respirem l’aire d’una ciutat que ha renascut.
Al meu equip de campanya, que va creure quan ningú més no ho feia i que va convertir un projecte electoral en molt més: mai no podré expressar prou gratitud. Ara podeu dormir. A la meva mare i al meu pare: m’heu fet l’home que sóc, i estic immensament orgullós de ser el vostre fill. I a la meva increïble esposa, Rama, hayati: no hi ha ningú amb qui vulgui compartir més aquest moment, ni tots els que vindran.
A tots els novaiorquesos —hagueu votat per mi, pels meus oponents o us hagueu sentit massa decebuts per votar—, gràcies per donar-me l’oportunitat de demostrar que sóc digne de la vostra confiança. Em llevaré cada matí amb un únic propòsit: fer que aquesta ciutat sigui millor per a vosaltres que no pas el dia anterior.
Molts pensaven que aquest dia no arribaria, que estaríem condemnats a un futur d’escassedat i resignació, amb eleccions que només perpetuen el mateix. Altres creien que la política era massa cruel perquè la flama de l’esperança pogués sobreviure. Nova York, hem respost a aquestes pors. Aquesta nit hem parlat amb una veu clara: l’esperança és viva. L’esperança és una decisió que desenes de milers de novaiorquesos han pres dia rere dia, torn rere torn de voluntariat, malgrat cada atac i cada anunci en contra. Més d’un milió de nosaltres ens hem aixecat en esglésies, gimnasos i centres comunitaris per omplir el llibre de la democràcia. I, tot i votar sols, hem triat l’esperança junts: esperança per sobre de la tirania, esperança per sobre dels diners i les petites idees, esperança per sobre de la desesperança. Hem guanyat perquè els novaiorquesos s’han permès creure que allò impossible era possible, i hem guanyat perquè hem insistit que la política ja no seria una cosa que se’ns fa, sinó una cosa que fem nosaltres.
Davant vostre, penso en les paraules de Jawaharlal Nehru: «Hi ha moments, rars en la història, en què passem del vell al nou, quan una era acaba i l’ànima d’una nació, llargament reprimida, troba expressió.» Aquesta nit hem sortit del vell i hem entrat en el nou. Aquesta serà una època en què els novaiorquesos esperaran dels seus líders una visió valenta del que podem aconseguir, no una llista d’excuses sobre el que no ens atrevim a intentar. Al centre d’aquesta visió hi haurà l’agenda més ambiciosa per afrontar la crisi del cost de la vida des dels temps de Fiorello La Guardia: una agenda que congelarà els lloguers de més de dos milions d’inquilins amb renda estabilitzada, farà els autobusos ràpids i gratuïts i oferirà cura infantil universal a tota la ciutat. D’aquí a uns anys, que el nostre únic penediment sigui que aquest dia hagi trigat tant a arribar.
Aquesta nova era serà de millores constants. Contractarem milers de professors més, reduirem la burocràcia ineficient i treballarem incansablement perquè torni la llum als passadissos dels habitatges públics de NYCHA, on fa temps que parpelleja. La seguretat i la justícia aniran de la mà, mentre treballem amb la policia per reduir el crim i creem un Departament de Seguretat Comunitària que afronti directament les crisis de salut mental i de sensellarisme. L’excel·lència serà l’expectativa de tot el govern, no l’excepció. En aquesta nova era que construïm, ens negarem a deixar que aquells que trafiquen amb la divisió i l’odi ens enfrontin entre nosaltres. En aquest moment d’obscuritat política, Nova York serà la llum.
Aquí defensem aquells que estimem —siguis immigrant, membre de la comunitat trans, una de les moltes dones negres que Donald Trump va acomiadar d’un càrrec federal, o una mare soltera que encara espera que baixi el preu del menjar. La teva lluita també és la nostra. Construirem un Ajuntament que s’aixequi fermament al costat dels novaiorquesos jueus i no vacil·li a combatre l’antisemitisme, on més d’un milió de musulmans sàpiguen que hi pertanyen, no només als cinc districtes de la ciutat sinó també als passadissos del poder. Nova York ja no serà una ciutat on es pugui traficar amb islamofòbia i guanyar eleccions. Aquesta nova era es definirà per una competència i una compassió que durant massa temps han estat enfrontades. Demostrarem que no hi ha cap problema massa gran perquè el govern el resolgui, ni cap preocupació massa petita perquè ens hi preocupem. Durant anys, els qui han estat a l’Ajuntament només han ajudat aquells que els podien ajudar, però l’1 de gener començarem un govern que ajudarà tothom.
Sé que molts han sentit el nostre missatge a través del prisma de la desinformació. S’han gastat desenes de milions per distorsionar la realitat i convèncer els nostres veïns que aquesta nova era els hauria de fer por. Com tantes vegades, la classe multimilionària ha intentat convèncer aquells que guanyen trenta dòlars l’hora que els seus enemics són els que en guanyen vint. Volen que lluitem entre nosaltres per mantenir-nos distrets mentre ells conserven un sistema trencat. Ens neguem a deixar que segueixin dictant les regles del joc. Ara jugaran amb les mateixes regles que la resta de nosaltres. Junts marcarem el rumb d’una generació de canvi. I si abracem aquest nou camí valent, en lloc de fugir-ne, podrem respondre a l’oligarquia i a l’autoritarisme amb la força que temen, no amb la submissió que desitgen.
Després de tot, si algú pot mostrar a una nació traïda per Donald Trump com derrotar-lo, és la ciutat que el va veure néixer. I si hi ha una manera d’espantar un dèspota, és desmantellant les condicions que li van permetre acumular poder. Això no és només com aturem Trump: és com aturarem el següent. Així que, Donald Trump, com que sé que m’estàs escoltant, tinc quatre paraules per a tu: puja el volum.
Els mals propietaris hauran de retre comptes, perquè els Donald Trump de la nostra ciutat s’han sentit massa còmodes explotant els seus inquilins. Acabarem amb la cultura de corrupció que ha permès a multimilionaris com ell evadir impostos i aprofitar-se de les exempcions fiscals. Estarem al costat dels sindicats i ampliarem els drets laborals, perquè sabem —com sap Trump— que quan els treballadors tenen poder, els patrons explotadors s’encongeixen. Nova York continuarà sent una ciutat d’immigrants: construïda per immigrants, impulsada per immigrants i, des d’aquesta nit, governada per un immigrant. Així que escolta’m, president Trump: per arribar a qualsevol de nosaltres, hauràs de travessar-nos a tots.
Quan entrem a l’Ajuntament d’aquí a cinquanta-vuit dies, les expectatives seran altes. Les complirem. Un gran novaiorquès va dir un cop que fem campanya amb poesia però governem amb prosa. Si això ha de ser cert, que la nostra prosa continuï rimant. Construïm una ciutat brillant per a tothom i tracem un camí nou, tan valent com el que ja hem recorregut.
Al capdavall, la saviesa convencional diu que no sóc el candidat perfecte: sóc jove, sóc musulmà, sóc socialista democràtic i —el més condemnat de tot— em nego a demanar perdó per res d’això. I, tanmateix, si aquesta nit ens ensenya alguna cosa, és que la convenció ens ha frenat. Ens hem inclinat massa temps davant l’altar de la prudència i n’hem pagat un preu alt. Massa treballadors no es reconeixen en el nostre partit, i massa de nosaltres hem mirat cap a la dreta per explicar per què s’han quedat enrere. Deixarem la mediocritat enrere. Ja no caldrà obrir un llibre d’història per veure que els demòcrates poden atrevir-se a ser grans.
La nostra grandesa no serà abstracta: la sentirà cada llogater amb renda estabilitzada quan arribi el primer de mes i vegi que el seu lloguer no ha pujat; la sentirà cada avi que pot quedar-se a casa seva amb els nets a prop perquè la cura infantil no els ha expulsat a Long Island; la sentirà cada mare soltera que arriba al seu torn de treball a temps perquè el seu autobús va prou ràpid; i la sentirà cada novaiorquès quan llegeixi als diaris titulars d’èxit, no d’escàndols. Per damunt de tot, la sentirà cada persona quan la ciutat que estima finalment l’estimi també a ella.
Junts, Nova York, congelarem els… lloguers! Junts, Nova York, farem els autobusos ràpids i… gratuïts!Junts, Nova York, oferirem… cura infantil universal! Que les paraules que hem dit junts i els somnis que hem somiat junts es converteixin en l’agenda que farem junts.
Nova York, aquest poder és teu.
Aquesta ciutat és teva.
Gràcies.
Zohran Mamdani. 5 de novembre, 2025.