Des de la sinceritat i la preocupació
Claus per a una sortida (9)
Arribo a uns dels nuclis principals d’aquesta sèrie d’articles, que volen mostrar des de la sinceritat, la preocupació i alhora la modèstia, la meva visió de la situació actual a Catalunya.
Quins són els elements que ens poden ajudar a trobar una sortida a la situació actual de bloqueig i de polarització social i política en què ens trobem?
Jo diria que una paraula clau és el reconeixement. Cal que tots plegats caminem el camí del reconeixement, i fer-ho per partida doble.
En primer lloc, hem de reconèixer la realitat de la situació: en la problemàtica nacional, Catalunya està dividida en dues meitats, i res fa pensar que aquesta divisió i equilibri entre les dues posicions canviï de forma substancial en el futur. A més, aquestes dues meitats en què es divideix la societat catalana cada vegada estan més separades entre sí, representen dos móns que s’ignoren mútuament, i els seus referents respectius són cada vegada més distants. La desconfiança i l’hostilitat són presents; en el moment en què la tensió política s’incrementa aquestes es fan més evidents (és el que va passar a la tardor de 2017, fins a les eleccions del 21 de desembre d’aquell any i el període d’aplicació de l’article 155); en moments de calma, el dia a dia s’imposa i la separació queda més amagada. Aquest fet ha de ser part essencial de qualsevol diagnòstic de la situació i ha de condicionar necessàriament qualsevol actuació futura
Per altra banda, una part de la societat catalana s’ha allunyat de forma molt clara de tot el que representa Espanya, de la mateixa manera que a Espanya hi ha un important vector de distanciament de tot l’univers català. La gama de colors és molt diversa, i pot anar des del distanciament i la desvinculació afectiva fins a l’odi, i això en les dues direccions. En qualsevol cas, em sembla evident que s’han trencat molts lligams entre Catalunya i Espanya, i entre catalans.
També hem de reconèixer l’adversari, a qui no pensa com nosaltres, hem de reconèixer la persona i el conjunt de persones que nosaltres considerem que pertanyen a l’altra meitat. Hem de deixar de considerar l’adversari polític com a un enemic a batre. Hem d’evitar construir o reforçar la nostra identitat social i política en base a la negació de l’altre.
Aquest reconeixement, de la realitat i de qui no pensa com nosaltres, l’ha d’exercitar tothom: l’ha d’assumir l’ independentisme respecte de les persones no independentistes, i l’ha de fer seu la societat espanyola i les institucions de l’estat respecte de l’ independentisme català. Jo no hi veig altre camí per superar la divisió en blocs tancats en si mateixos.
Aquesta actitud de reconèixer la realitat i el diferent ens porta a una altra clau indispensable: no hi ha cap posició millor que una altra, no hi ha sentiment ni posicionament superior des del punt de vista moral que estigui per sobre d’un altre. No hi ha cap costat bo de la història, no hi ha bons ni dolents. Aquesta temptació de considerar la meva posició com la bona, com més legítima i per tant superior des del punt de vista ètic i moral a l’altra és ben patent en totes les parts. A Espanya hi ha veus que desqualifiquen, també des del punt de vista moral, l’ independentisme. I a Catalunya, bona part de l’ independentisme es considera superior als grups socials i polítics que no secunden l’objectiu sobiranista.
També crec que cal crear un clima de reconstrucció de la confiança entre totes les parts que faci possible la presència d’elements d’autocrítica per part de tots els actors. Hem d’assumir que les responsabilitats d’haver portat el conflicte a un carreró sense sortida estan molt compartides. L’assumpció per part del govern de l’estat que el conflicte de l’encaix de Catalunya a Espanya és de naturalesa política té un caràcter d’autocrítica evident. L’acceptació de la via del diàleg també suposa una certa autocrítica en relació a la via unilateral. Cal aprofundir, de manera suau i progressiva, en aquesta via. En aquest tema cal utilitzar moltes dosis de delicadesa (una qualitat poc atribuïda a la política), d’intel·ligència i de moderació. Aquestes qualitats també són molt necessàries per abordar la qüestió dels líders polítics i socials empresonats.
No he parlat fins ara dels presos. A la condemna i presó dels líders polítics i socials no s’hi havia d’haver arribat mai. Ni la presó preventiva, totalment abusiva, ni les condemnes són cap via de solució, tot al contrari, taponen qualsevol sortida a l’atzucac actual. Per sortir-ne cal trobar una solució a aquesta qüestió. És imprescindible. Per dolorós que sigui per a alguns dels actors de l’escena (tant catalana com espanyola), cal trobar una solució a la situació de les persones empresonades. En qualsevol conflicte d’aquesta naturalesa, no hi ha sortida satisfactòria si no s’aborda aquest tema, fins i tot en conflictes en què hi ha hagut violència i víctimes mortals. Com no ha de ser possible en un conflicte en què la violència per part de moviment independentista no hi ha estat present i no s’ha pogut acreditar? Com més reforcem els lligams de confiança entre les parts, com més destensem la situació, més fàcil serà trobar una sortida a aquesta situació. En aquest sentit, cal prendre consciència, crec, que les actituds de tothom són molt importants per a aquest objectiu. En política són molt importants les accions, però també els gestos, les paraules i les actituds. Cal ser conscients d’aquest fet. I és urgent buscar una solució al tema dels presos. Han de sortir de la presó per poder iniciar qualsevol inici de diàleg.
Per impulsar aquesta dinàmica de reconeixement, cal tenir molt present l’impacte que la situació que estem vivint a Catalunya pugui tenir en la gent jove, sobretot en els adolescents i en els estudiants dels primers cursos universitaris. El factor generacional té molta importància. Ells formen part d’una generació que està a punt d’entrar o que ja ha entrat en el debat polític i ideològic que conformarà, en termes generals, la seva posició vital respecte de Catalunya i que pot influir molt en trencar per un cantó o per un altre el 50/50. Els joves són més de blanc o negre, i en funció de la seva vinculació a algun dels blocs, poden veure’s molt influenciats per missatges que responen a una idea romàntica de Catalunya, amb dosis de dades falses i d’enganys vehiculats per les TIC, o bé per contra a rebutjar-la de ple.
Finalment, és necessari posar en marxa una política integradora que reforci els amplis consensos que hi ha a la societat catalana, més enllà de les diferències polítiques legítimes. Cal reforçar l’estat del benestar, superant les ferides de l’anterior crisi a la del COVID-19 i posant l’accent en les polítiques socials, cal recuperar el consens lingüístic i reforçar la vinculació afectiva de tota la població envers la llengua catalana, cal reconduir l’estructura productiva de Catalunya buscant un equilibri entre el sector industrial i el de serveis, i cal avançar cap a la sostenibilitat i donar resposta a l’emergència climàtica, cal més poder institucional, més autogovern, per poder portar a terme aquestes polítiques, i també cal augmentar la influència en el conjunt de la política espanyola i guanyar la confiança, en aquests moments molt debilitada, amb les institucions europees i reforçar els vincles de tot tipus, polítics, econòmics i afectius amb Europa i amb tot el que representa, en un moment decisiu en la lluita pel lideratge mundial. En totes aquestes qüestions (i en altres) tenim, al meu entendre, un ampli marge per a l’actuació política tranversal, basada en amplis consensos, que vagin reconstruint primer, i després reforçant els lligams al si de la societat catalana, entre Catalunya i Espanya, i entre Catalunya i Europa (i de retruc, entre Espanya i Europa).
Tot això només és possible amb la fi del monopoli de les institucions de Catalunya per part de les forces independentistes. Calen amplis acords, de govern compartit o de polítiques tranversals, que permetin que tots els sectors de la població catalana es sentin representats per les seves institucions. Aquesta transversalitat ha d’afectar a totes les institucions de l’autogovern, i també i molt especialment als mitjans públics de comunicació. Cal fer molta pedagogia de cara a trencar barreres i reforçar lligams entre els diferents sectors del país i amb la resta de l’estat. Això només ho podrem aconseguir posant l’accent en els punts comuns, en els objectius que puguin ser compartits per amplis sectors de la població catalana. Cal desmuntar falsedats que el procés unilateral ha aconseguit a instal·lar com a certes en l’imaginari col·lectiu d’una part de la població de Catalunya. El mateix cal fer al conjunt de l’estat espanyol. Cal fer prendre consciència a la societat que la profunda divisió de la població de Catalunya, que la manca d’un projecte que sigui compatit per una àmplia majoria i no només per un a part, ens porta irremediablement a la decadència i a la irrellevància com a país. Cal, per fi, explicar a la població que una solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya va per llarg, i que mentrestant hem de normalitzar la vida social i política de Catalunya. Aquesta qüestió és especialment important perquè una part important de la societat va fer seu el plantejament de la consecució d’una independència unilateral per la via ràpida i sense costos.
Dues últimes consideracions:
Primera. Una situació normal pressuposa que els líders són els qui han de marcar els objectius a assolir a la població. Donada la situació de bloqueig de la política, tant a Catalunya com a Espanya, veient que en aquests moments la política està donant la pitjor versió de si mateixa, i veient la incapacitat d’arribar a acords; donat també que de forma reiterada la ciutadania, tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol està mostrant en general actituds més constructives i positives que la dels seus líders, potser cal posar en valor la responsabilitat i les capacitats d’aquesta ciutadania de cara a assumir la tasca de recosir el país i de crear les condicions que permetin buscar una sortida a l’actual impasse en què es troba Catalunya. Alhora és urgent l’aparició de nous lideratges que assumeixin la tasca de recosir el país com a prioritària.
Segona. Tothom parla de diàleg. Certament el diàleg forma part central de l’acció política. No hi ha democràcia sense diàleg. Però no sempre parlar molt de diàleg vol dir estar en disposició de dialogar. Dialogar vol dir entre altres coses, respectar l’altre, donar-li legitimitat i capacitat, escoltar-lo i comprendre les seves raons. En aquest sentit, per dialogar d’una manera eficaç, cada part ha de tenir molt clar què és irrenunciable i quina part no ho és, però també ha d’entendre què pot acceptar l’altra part i què no. Alhora, ha de tenir molt clar a què està disposat a renunciar per arribar a un acord. Si una part només accepta la totalitat dels seus propis plantejaments, per més que utilitzi en els seus discursos la paraula diàleg, en realitat no està acceptant de dialogar. I el que és pitjor, està devaluant un concepte fonamental en la vida democràtica. A Catalunya i a Espanya és urgent tornar a donar valor a la paraula diàleg. Sense això, és molt difícil abordar els greus problemes que ens afecten.
Xavier Badia i Cardús
Igualada, 10 de juny de 2020
