Des de la sinceritat i la preocupació
Cercant solucions (10)
He dit diverses vegades que en aquest moment no es donen les condicions per trobar una solució al conflicte territorial entre Catalunya i Espanya que el procés ha posat de manifest. I que ara és el moment de concentrar els esforços en trobar una sortida a l’actual impasse en què ens trobem. La solució només la podrem plantejar a llarg termini si som capaços d’encarar una sortida ara i aquí. I això no serà gens fàcil ni ràpid. En tot cas, com ha dit algú, haurem d’aprendre a conviure amb el conflicte i no fer-nos mal, o com a mínim, fer-nos-en el menys possible.
Jo no sóc politòleg, ni especialista en cap disciplina que tingui a veure amb la cerca d’una solució. He llegit, però, llibres, col·laboracions i articles que apunten cap a diverses solucions. Segueixo la premsa, procuro llegir fonts diverses amb criteri obert, i he assistit a diversos debats sobre aquesta qüestió. Amb tot aquest material, m’he construït un marc mental en què s’hi entreveuen algunes solucions que em disposo a apuntar, amb la superficialitat de qui no és entès en la matèria. El meu objectiu no és aprofundir en cada una de les solucions, sinó dibuixar quines són, al meu entendre, les possibles solucions que un dia o altre caldrà debatre i veure’n la seva funcionalitat i aplicabilitat.
L’estat de les autonomies, o al manteniment de l’ “statu quo”
És evident que aquesta opció no dóna resposta ni a les causes que han originat el conflicte d’encaix entre Catalunya i Espanya ni a l’actual situació de crisi institucional, política i social. Jo crec que aquesta opció segurament seria la més majoritària en les institucions de l’estat espanyol i en bona part de la població espanyola. No esmento com a possible solució la recentralització de l’estat, ja que aquesta no faria més que agreujar l’actual conflicte. Si s’aconseguís una certa distensió, una certa normalització institucional i la recuperació d’un clima de confiança entre les institucions de l’estat i les de la Generalitat, i també entre la població catalana i l’espanyola, així com al si de la societat catalana, el manteniment de l’estat de les autonomies podria actuar com a dic “temporal” front a les forces que empenyen cap a una recentralització de l’estat. Aquest fet, donada la dimensió de la crisi actual, ja és de per si mateix prou important. Crec que sempre cal valorar fins a quin punt les coses poden empitjorar.
De totes maneres, tal com he dit, aquesta via no representa cap solució al conflicte plantejat. L’assenyalo en primer lloc perquè una part de la població catalana, petita però no menyspreable, la podria considerar com la millor opció. I en segon lloc perquè, donat que qualsevol solució només es podrà plantejar a llarg termini, aquesta via continuarà sent el marc de referència de les relacions entre Catalunya i Espanya durant un temps que no serà curt. Aquest fet, per tant, em fa pensar que no es pot descartar la presa en consideració d’una sèrie de millores pactades que donessin un millor funcionament al propi estat de les autonomies i en concret a la relació entre Catalunya i Espanya: em refereixo a temes com el finançament, el respecte a la consideració del fet català en general, i en particular de la llengua catalana, i a la protecció i blindatge de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya.
Jo crec que les solucions giren al voltant de dos gran eixos: el reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’opció federal.
El reconeixement del dret a l’autodeterminació
Aquest és el camí que ha triat l’independentisme a Catalunya. Jo personalment crec que és un objectiu molt difícil que s’arribi a portar a la pràctica. I que en tot cas, només és possible per la via del pacte. Ja hem pogut comprovar que la via unilateral només ens porta al fracàs, al desastre i a un carreró sense sortida. Però a més, en el marc d’Europa, les ruptures unilaterals sempre comptaran amb el rebuig unànime del conjunt de les institucions europees i de la totalitat dels seus estats membres. També per a mi és força evident que el fet d’haver posat rumb a la via unilateral dificulta encara més que un dia s’arribi a un acord al si de l’estat espanyol que permetés desplegar aquesta via.
És cert que hi ha propostes que apunten a aquesta via en el marc d’acords pactats i proposades per personalitats que des del món sobiranista descarten completament la via unilateral. Un exemple d’aquesta possibilitat podria ser la realització d’una consulta consultiva pactada amb l’estat, que permetés posteriorment portar a terme determinades reformes legals en funció dels resultats de la consulta. Aquestes veus defensen que en el marc de l’actual Constitució Espanyola aquesta possibilitat seria viable si hi hagués voluntat política per portar-la a terme. És evident, per a mi, que haurien de canviar molt les coses, i que en tot cas, això tan sols seria possible en un marc de confiança i d’acords en profunditat entre les forces polítiques espanyoles que avui per avui no es veu per enlloc.
La via del reconeixement del dret a l’autodeterminació representa una opció, si és que realment ho és, a llarg termini. Això representa una important dificultat de cara a l’acceptació per part de la majoria de la població de Catalunya que ha cregut en el miratge d’una Catalunya independent per la via ràpida i de forma indolora. Crec que objectivament fa més difícil aquest camí el fet que avui l’independentisme estigui dividit en diverses forces polítiques. Aquesta divisió ha obert pas a una rivalitat entre els diferents partits que fa molt més difícil dissenyar una estratègia a llarg termini cap a la independència, com podria ser la que ha establert el Partit Nacionalista Escocès. Ja es va veure fins on pot arribar aquesta pugna per a la supremacia política al si del sobiranisme durant la llarga gestació del nou estatut de Catalunya. I la dinàmica del procés fins a la tardor de 2017 no s’explica sense entendre el paper que va jugar aquesta lluita interna per liderar el moviment independentista entre ERC i l’antic espai convergent, sense menystenir tampoc el paper de la CUP. En aquest context de divisió i de rivalitat era, i és, molt difícil situar la via del dret a l’autodeterminació en el lloc on hauria d’haver estat sempre, és a dir, en el llarg termini.
A aquesta dificultat s’hi ha afegit el fet que, amb la utilització d’un indefinit dret a decidir com a succedani del dret a l’autodeterminació, i amb les presses que es van imprimir des de l’inici al procés, en realitat la societat catalana no ha portat a terme un debat en profunditat sobre els pros i contres de la independència, sobre les possibilitats reals i sobre els reptes i els perills als que caldria fer front. De fet tots els experts reconeixen que els conflictes relacionats amb l’autodeterminació de qualsevol territori són conflictes extremadament complexos, que provoquen una profunda divisió, i una adhesió i un rebuig igualment viscerals per part de diferents segments de la població.
Sense ser-ne especialista ni un bon coneixedor del tema, he arribat a la conclusió que en el món sobiranista s’han donat per bones afirmacions que no són certes, i en aquest sentit s’ha donat per cert que el dret a l’autodeterminació de Catalunya és una realitat, i que no reconèixer-lo respon a una actitud simplement anti democràtica. Crec que caldria matisar molt aquesta afirmació.
És cert que en l’àmbit acadèmic, des del dret internacional públic hi ha veus que demanen i reconeixen el dret a l’autodeterminació de qualsevol comunitat nacional que demani exercir-lo. Però no és cert que hi hagi consens sobre aquesta qüestió. És més, el consens majoritari, des de la visió del dret internacional públic, reconeix aquest dret a les colònies, a territoris sotmesos a règims no democràtics, a territoris que pateixen una política discriminatòria de l’Estat o una dominació estrangera, i Catalunya no compleix cap d’aquestes condicions . Certament es tracta d’una temàtica molt complexa, que des del punt de vista polític és molt difícil d’abordar i de resoldre, i que des del punt de vista teòric i acadèmic pot anar evolucionant. Però la legislació internacional es remet al consens al que he fet referència.
Però és que el dret a l’autodeterminació, des de la mirada del dret constitucional, encara és més restrictiu. Em refereixo al dret efectiu, no a un dret retòric [per exemple, la constitució de la URSS reconeixia teòricament el dret a l’autodeterminació de tots els pobles i nacions que formaven part de la Unió Socialista de Repúbliques Soviètiques, dret ratificat per Stalin]. Moltes vegades s’ha posat l’exemple de Canadà en relació al dret a l’autodeterminació del Quebec. De fet el govern del Canadà, en un exercici exemplar des del punt de vista democràtic, va consultar al Tribunal Suprem (com a Tribunal Constitucional) sobre si el Quebec tenia dret a l’autodeterminació, i el Tribunal Suprem va venir a dir que si una majoria de la població del Quebec es manifestava a favor de la independència, el govern del Canadà estava obligat a fer els moviments polítics i legislatius que cregués més convenients (per exemple modificar la Constitució) per abordar la qüestió, però no basant-se en el dret a l’autodeterminació, que no reconeixia com a tal, sinó per un principi democràtic.
Dic tot això perquè tota aquesta qüestió s’ha escamotejat en el debat públic a Catalunya. I la població s’ha quedat amb l’acceptació, sense més, del dret a l’autodeterminació per part de la població del món sobiranista, i amb el seu rebuig per part de la població del món constitucionalista. Aquesta qüestió és terriblement complexa i divideix de manera profunda la població: com així ha estat a Catalunya. Caldrà fer un esforç pedagògic molt gran, defugint demagògies i falsedats, per explicar a la població què hi ha del cert i què no s’adequa a la realitat.
Però és més. Si en un moment donat s’acordés acceptar de realitzar a Catalunya algun tipus de consulta sobre aquesta qüestió, evidentment fruit d’un acord polític, caldria plantejar qüestions tan complicades com: l’acceptació de la consulta per totes les parts, el redactat de la o les preguntes, nivells mínims de participació popular a la consulta, a partir de quin percentatge del resultat es donaria per bona una opció o una altra, etc. Temes de la importància com aquesta no es poden decidir per majories justes.
És possible una solució federal?
Ja avanço que crec que aquesta via és la més adequada. Però no podem oblidar el que he dit en parlar de l’opció del dret a l’autodeterminació. La possibilitat d’implementar una solució federal també cal situar-la al llarg termini. Avui, com he dit, no hi ha condicions per implementar qualsevol solució.
Però l’opció federal és un dels mecanismes que possibiliten gestionar un territori divers en el marc d’una unitat política. Abans, però, de dibuixar algunes pinzellades de les possibilitats i alhora de les dificultats de l’opció federal, crec que és convenient obrir el camp de visió i sobrepassar la dicotomia en la que Catalunya ha quedat encorsetada: la continuïtat de l’estat de les autonomies, amb el perill d’un procés de recentralització, o bé la creació d’un nou estat en forma de república. Aquesta mirada ha fet que des del sobiranisme es posés l’accent en analitzar i fins i tot en fer el recompte dels nous estats que han aparegut a partir de la caiguda del sistema soviètic, i de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia. D’aquesta manera s’esmenten les repúbliques bàltiques, i es parla de Montenegro, de Kosovo o d’ Eslovènia. Es passa per alt, però, que la majoria d’aquests nous estats no siguin “democràcies plenes”, i que alguns d’ells siguin qualificats com a democràcies defectuoses, règims híbrids o bé directament com a estats autoritaris segons el Democracy Index que publica The Economist (com explica Albert Branchadell, professor de la UAB). I en canvi no s’esmenten les nombroses comunitats no estatals que hi ha a Europa que administren amb eficàcia les necessitats dels seus ciutadans, en les quals aquests no senten la necessitat d’haver de mirar cap a un objectiu d’independència. Ens referim als cantons suïssos, als lands alemanys, les regions belgues, o bé a les regions autònomes del Tirol del Sud, a Itàlia, o bé Gal·les, al Regne Unit. El cas d’Escòcia seria realment una altra situació. També es podria incloure entre aquestes comunitats no estatals el País Basc, dins l’estat de les autonomies espanyol. No tots, però bastants d’aquests casos, s’emmarquen en estats d’estructura federal. Totes aquests realitats, i alguna altra, com a regions autònomes d’èxit, ens ajudarien a assenyalar vies de sortida i objectius per a Catalunya, certament més realitzables que la independència.
Les dificultats per a l’opció federal són grans i variades: realment a Espanya i a Catalunya no hi ha una cultura federal, i ben poca gent s’ha encarregat d’explicar amb claredat en què consisteix un projecte federal per al nostre país. És a dir, ben poca gent s’ho ha pres seriosament. Els partits que s’anomenen federalistes no s’han mogut del nivell teòric i no han fet propostes concretes ni han portat a terme accions reals per transformar l’estat de les autonomies en un estat federal, tot i que el mateix estat autonòmic té principis federalitzants. Una dificultat de pes és que el nacionalisme, i en concret el nacionalisme català, no ha reconegut mai el federalisme com una solució, i s’ha esforçat en presentar el federalisme com una opció antinacionalista. És cert que els estudis teòrics en el camp del nacionalisme i en el terreny del federalisme han evolucionat des del segle XIX en móns completament diferenciats, no han intercanviat coneixements i s’han presentat com a antitètics. El federalisme, per exemple, ha estat carregat de prejudicis envers el nacionalisme. I el nacionalisme ha afirmat que el federalisme volia esborrar les diferències. Tot amb tot, avui les coses són diferents: les diferents disciplines (ciència política, sociologia, dret, filosofia…) que havien avançat sense cap interrelació i com a compartiments estancs, han començat a intercanviar avenços i plantejaments, dinamitant barreres teòriques entre nacionalisme i federalisme. Els nous plantejaments que ha comportat la construcció europea en relació a la sobirania, amb una flexibilització de la sobirania dels estats per dalt, en direcció a la Unió Europea amb el traspàs de competències, i una flexibilització per baix, que possibiliti un federalisme que comporti una descentralització no només de competències sinó també de sobirania i que obri la porta a sobiranies compartides, han creat una base d’acostament inèdit entre els nacionalismes i el federalisme. També obre noves perspectives el fet que el federalisme hagi evolucionat des del principi únic de la igualtat per a gestionar territoris, plantejament que pot esdevenir injust, cap a la incorporació del concepte de diversitat, que incorpora l’assumpció de determinades assimetries, i que permetrien el reconeixement del caràcter plurinacional de l’estat. Totes aquestes transformacions, que suposen una modernització de la teoria de l’estat federal, creen les condicions perquè l’opció federal sigui un camí a explorar com a solució al problema territorial a l’estat espanyol i a les relacions entre Catalunya i Espanya.
En qualsevol cas, un pacte polític que comportés una transformació de l’actual sistema institucional, sigui quina sigui la seva naturalesa, i que representés una sortida a l’actual conflicte polític entre Catalunya i Espanya, hauria de ser votat per la població.
En aquest sentit crec que seria molt important que es creessin els mecanismes (en primer lloc la creació d’una comissió d’experts solvent, avalada per l’acadèmia) per presentar una proposta clara que pogués ser discutida àmpliament per les organitzacions polítiques i per la societat, i alhora assumir una tasca pedagògica intensa per afavorir la creació d’un clima que possibilités l’adopció, si es cregués convenient, de mesures concretes cap a transformació de l’estat en un estat federal. De fet, des dels experts, des del món universitari, ja hi ha diverses propostes en aquest sentit. Aquí a Catalunya han estat volgudament silenciades, també al conjunt d’Espanya. No s’han explicat, i la població no en té ni el més mínim coneixement.
Xavier Badia i Cardús
Igualada, 16 de juny de 2020
