Des de la sinceritat i la preocupació

A cor obert (5)

Després de tot el que he escrit, vull sincerar-me i exposar alguns dels meus sentiments. Escric el que sento. El que avui escric aquí es pot compartir o no. Difícilment es pot criticar, perquè no es situa en l’esfera de l’argumentació. Crec que hauríem de fer l’esforç d’identificar el que són sentiments i diferenciar-ho dels posicionaments polítics. Ens trobaríem en una molt millor situació per abordar possibles sortides a l’impasse que vivim si tots plegats féssim l’esforç de fer aquesta distinció.

Sempre m’he definit com a catalanista. 

Per a mi, catalanisme és, més que una categoria política, una referència personal. Vol dir sentir-se d’un lloc:  tenir, identificar i manifestar unes arrels, un context, un marc de referència.  Sobretot un context. Aquest context té molts nivells: el familiar, el social, el professional, etc. És tenir una llengua pròpia, una cultura en el sentit més ampli de la paraula, i per tant una visió del món. És integrar un conjunt de factors de relació amb els altres, amb l’entorn, amb la natura, amb el territori, amb el país. Aquests factors et fan d’un lloc, et fan sentir partícip d’una societat concreta. I des d’aquest conjunt de factors de relació et pots obrir al món, a altres realitats, a altres concepcions del món. Sentir-me català no em porta cap contradicció en sentir-me ciutadà del món; i no m’allunya de les ànsies i de les aspiracions de les persones dels altres llocs del món d’aconseguir unes quotes de llibertat i de dignitat per a les seves vides i per a les seves ciutadanies.

Quan dic que catalanisme no és per a mi una categoria política, estic dient que és una vivència transversal, i que aquesta vivència no m’informa i no condiciona les meves opcions polítiques. Hi ha moltes maneres de ser català, o dit d’una altra manera, és català tota aquella persona que se’n sent, independentment del que pensi o faci. I quan dic tota aquella persona em refereixo a totes les persones diverses, amb tots els matisos possibles del món. 

Però aquest per a mi no és el nucli de la qüestió. El que crec que és realment important és l’absoluta pluralitat de la població que es sent catalana. Dit d’una altra manera, i de forma més clara, no es pot mai identificar una opció política com “la” opció catalana. Si en algun moment alguna opció política concreta intenta identificar-se com l’ opció catalana per excel·lència, converteix el catalanisme en una tirania molt perillosa.

No sóc independentista perquè per a mi la independència no ha estat mai un objectiu rellevant. No ha estat una meta per la qual he lluitat, ni forma part dels meus somnis. M’han mogut més aviat altres objectius, com poden ser la lluita contra la desigualtat, la redistribució de la riquesa, el respecte als drets humans i a la dignitat de les persones, la cultura de pau, la superació de la pobresa, l’accés universal a l’educació i a la sanitat, etc. Objectius que em permeten ser partícip i solidari de les aspiracions de totes les persones que m’envolten, i de les persones que viuen més enllà, lluny, siguin del meu país o no.

Respecto profundament les persones que es senten independentistes, i que l’objectiu de la seva vida sigui la consecució d’una Catalunya independent. Una altra qüestió és el posicionament adoptat sobre com aconseguir aquest  objectiu. Sempre he dit que per a mi la independència no és el problema, sinó que l’independentisme hagi adoptat la via unilateral i haver convertit la independència en un objectiu a curt termini. Posaré un exemple perquè se m’entengui. Per a mi, un objectiu primordial és superar la desigualtat social i eliminar la pobresa. Jo sé que aquest objectiu es situa a llarg termini. Per aconseguir-ho miraré d’establir objectius concrets que m’acostin a l’objectiu a llarg termini, i que podran convertir-se en una cadena d’accions que em permetin de mantenir l’esperança de la seva consecució. I en aquest camí podré establir complicitats i aliances amb moltes persones amb les que puc discrepar sobre altres qüestions. L’error principal que al meu entendre ha comès el món sobiranista és creure que la independència era un objectiu a curt termini i fàcil d’aconseguir. I per sobre de tot, creure que és l’objectiu de tota la població de Catalunya.

Igualada, 4 de juny de 2020

…………………………………………………………………………………………………………………….

 

La via unilateral no ho ha permès (6)

Segons la meva opinió, ha estat el gran error. El problema no és la independència com a objectiu polític, sinó haver forçat una via unilateral. Jo tinc molt clar que la independència és un horitzó lícit, possible si una majoria gran, qualificada, de persones així  ho vol. Una altra qüestió és si comparteixo aquest objectiu i si crec que la independència és el millor objectiu per a Catalunya. Jo crec que no, però respecto que hi hagi gent que així ho consideri.

No hi havia majoria suficient. Les posicions favorables a la independència mai no han arribat al 48 % dels vots fins avui. Aquesta realitat no hauria d’haver estat mai oblidada. Jo crec que el fet que el procés cap a la independència s’encaminés des de l’inici cap a la via unilateral ha impedit portar a terme un debat en profunditat sobre la conveniència, sobre les possibilitats i sobre les conseqüències de la independència.

Sempre he cregut que la via unilateral era inviable, però a més, intentar-la en aquestes condicions ha estat el principal i el factor més determinant de la polarització interna a Catalunya. 

L’ independentisme des de l’any 2017 ha posat el focus en l’1 d’octubre. Hi ha una clara mitificació d’aquest dia i de tot el que representa. Per mi, l’1 d’octubre és un gran error per totes bandes, és l’expressió  d’on no  havíem d’haver arribat mai. Avui, molt tímidament, hi ha algun sector dins de l’independentisme que comença a revisar aquest fet. La presó dels líders socials i polítics independentistes impedeix o, en tot cas, dificulta tremendament aquesta revisió, així com formular una autocrítica sobre aquells fets. Els no independentistes posem el focus en els dies 6 i 7 de setembre, però la llosa d’uns mitjans de comunicació catalans molt esbiaixats,  especialment els públics, ha fet que els fets que es van donar al Parlament aquells dos dies hagin quedat en un segon terme. Personalment crec que aquells dies van passar coses molt greus des del punt de vista democràtic. I crec que caldrà revisar a fons aquesta qüestió.

El no respecte a les lleis ens allunya irremediablement d’Europa, en contra del que s’ha dit. Crec que el fet de saltar-se les lleis mereix una profunda reflexió que el sobiranisme ha escamotejat i que la tensió política no ha permès de portar a terme.

A més, la unilateralitat ha trencat alguns dels grans consensos bàsics de la societat catalana, referits bàsicament a l’autogovern, a la política lingüística, i a un tractament prudent de la immigració. Aquestes tres potes han assegurat, entre d’altres,  una certa cohesió social en un país molt divers, més enllà de les discrepàncies polítiques (legítimes) i de la desigualtat realment existent social i territorial (el factor classe és determinant, i sembla que de vegades s’oblida aquest fet).

La via unilateral ha trencat la confiança bàsica en què es sustenta el sistema polític democràtic: les forces polítiques que governen poden portar a terme els seu programa dins del marc consensuat legal (sistema jurídico-polític democràtic), i les forces polítiques que són a l’oposició esperen tenir majoria per canviar les polítiques, però accepten l’acció del govern recolzada en una majoria parlamentària. Igualment, tota la societat accepta l’acció de govern, perquè el govern es recolza en una majoria, i els qui no recolzen l’acció del govern tenen confiança que un dia els grups polítics als quals donen recolzament arribaran al govern i podran portar a terme les polítiques que desitgen. En aquest joc, les institucions són representatives del conjunt de la societat, dels qui recolzen el govern de torn i dels que no, però que tenen la confiança que un dia portaran al govern a les forces polítiques que recolzen.  Aquest mecanisme basat en la credibilitat institucional i en la confiança de la ciutadania en les institucions  s’ha trencat. S’ha trencat el que podríem anomenar “consentiment” vers la institucionalitat. Caldrà prendre consciència de la importància d’aquesta ruptura en relació a les institucions de l’autogovern a Catalunya. Al meu entendre, el creixement de Ciutadans al 2017 no és aliè a  aquest fet. A més, la via unilateral ha creat una gran desconfiança en el conjunt en les institucions de l’Estat i en la societat espanyola. Aquesta desconfiança és molt fàcilment manipulable i utilitzada en contra de les institucions de l’autogovern i en contra mateix de tot allò relacionat amb la catalanitat.

El procés català té molta relació amb la cristalització d’una força com VOX a Espanya i també a Catalunya, tot i que la seva aparició es dóna en un context molt ampli, europeu i mundial. Ha reforçat l’anticatalanisme, malgrat que sempre hi ha estat present de forma més o menys latent, però és clar que l’ha estimulat, li ha donat raó de ser, l’ha enfortit i l’ha fet créixer. Ha quedat oberta una via per a la penetració d’idees xenòfobes que poden qüestionar un tractament obert i prudent de la immigració que fins ara ha imperat a Catalunya.

Els efectes de la via unilateral sobre la situació lingüística a Catalunya mereixen una atenció especial.

Finalment, la unilateralitat ha dificultat i segueix dificultant que forces i sectors progressistes (polítiques, socials, acadèmiques, culturals, etc), de l’estat espanyol recolzin la cerca d’una encaix satisfactori de Catalunya en el conjunt de l’estat espanyol.

 

Igualada, 4 de juny de 2020