Des de la sinceritat i la preocupació
Una ferida que sagna (3)
La divisió de la societat catalana en dos blocs que cada dia estan més allunyats un de l’altre i que no es reconeixen entre si ni es respecten, ha anat lligat moltes vegades a la utilització incorrecta de molts conceptes i a un mal ús, i fins i tot, a un abús del llenguatge. Aquest fet ha tingut com a conseqüència la devaluació del valor de molts conceptes i la degradació del propi llenguatge. S’ha caigut en la utilització incorrecta de determinats conceptes, s’han fet comparacions abusives amb situacions que no tenen res a veure amb la realitat, i sobre tot, s’han utilitzat termes inapropiats per denigrar els que no pensen com nosaltres. Tot plegat, potser sense ser-ne del tot conscients, ens condueix a un menysteniment progressiu de la política, a una degradació de les institucions i per tant de la democràcia, que en la meva valoració personal pagarem molt car. Termes com feixisme o cop d’estat, la comparació amb Turquia, parlar de crisi humanitària, i un llarg etcètera, ens poden portar a la pèrdua del valor i la mesura de les coses, que ens allunya d’una manera perillosa de la realitat. Ho va manifestar d’una manera molt clara el provincial d’Espanya dels jesuïtes en una carta que va enviar a tots els membres de la Companyia de Jesús de l’estat espanyol donant pautes sobre la posició que al seu entendre havien de tenir els jesuïtes davant de la situació política de Catalunya i Espanya. És una carta que es va fer pública, de la que reprodueixo algun fragment, per la seva significació i justesa:
«Us segueixo convidant a que siguem molt curosos amb l’ús del llenguatge. Darrerament, termes com «conflicte”, «desafiament», «presos polítics», «polítics presos», «patriotisme», “radicalisme», «feixisme», «colpisme», «populisme»…han cobrat carta de ciutadania i s’usen amb la intenció d’aixecar murs i establir fronteres. Tant de bo trobem camins per expressar-nos d’una manera que no susciti, immediatament, una lògica de bons i dolents, una dialèctica d’herois i vilans o de víctimes i victimaris… Els nostres missatges, i molt més en els contextos on el treball ens situa en contacte directe amb persones de diferents sensibilitats, han de contribuir sempre a crear ponts i a generar dinàmiques de comunió».
«Hem de continuar treballant per la reconciliació», Antonio J. España Sánchez, Provincial d’Espanya
https://www.catalunyareligio.cat/ca/provincial-dels-jesuites-sobre-catalunya-continuar
Un altre element molt preocupant, que denota l’adveniment d’un clima molt negatiu, és l’ús de l’insult per denigrar el contrari. Us en citaré algunes mostres: per part del bloc constitucionalista, s’han utilitzat entre molts altres els següents qualificatius, referits bé sigui als independentistes en general, bé sigui a algun líder en concret: colpistes, criminals separatistes, porcs, una banda d’assaltants d’estats, fanàtic, desequilibrat, imbècil, botarate, covard o bé miserable. En el bloc independentista, per part d’algun líder polític es va qualificar en Joan Tardà de botifler i hipòcrita, s’ha parlat de Miquel Iceta com a rata, miserable i escurçó, s’ha qualificat a Meritxell Batet com a lladrota i carcellera homicida, i algú, referint-se a la líder dels Comuns Paola Lo Cascio, va parlar de Lo Fascio. La paraula traïdor ha estat profusament utilitzada a les xarxes.
És evident que molta gent no es sent en absolut identificada amb aquests epítets ni amb el seu ús. Cap formació política, però, ha desautoritzat aquestes desqualificacions ni ha expulsat a ningú per utilitzar-les. L’auge de l’extrema dreta a Espanya sembla que hagi atorgat carta de naturalesa a aquesta terminologia, però també és evident que una part de l’independentisme ha incorporat aquesta pràctica, i també li ha donat carta de naturalesa. Una i altra cosa són un mal símptoma d’una greu malaltia: una ferida que sagna a les espatlles de tota la ciutadania.
Igualada, 2 de juny de 2020
***********************************************************
La meitat no és el tot (4)
Els meus amics més propers m’han sentit dir diverses vegades que a Catalunya ja estem tots comptats. Vull dir amb això que després de tots aquests anys de procés, i d’acord amb la seqüència dels diferents resultats electorals i de les diferents enquestes fetes per un ventall ampli d’empreses d’opinió, la societat catalana es divideix a grans trets en dues meitats en relació al tema de la independència. El periodista Francesc Marc Álvaro explica en una de les seves publicacions que la gran transformació que s’ha donat aquests darrers anys en l’univers sobiranista és el trànsit de l’antiga Convergència i de la major part de la seva base electoral cap a l’independentisme. Crec que és cert que una part del món sobiranista ja era independentista des de feia temps, però que en el seu conjunt es tractava d’una minoria. També segurament hi ha un percentatge de persones que s’ha apuntat de forma oportunista al carro vencedor. El que ha fet engruixir de manera espectacular les files de l’independentisme ha estat, d’acord amb el que diu l’esmentat periodista, l’evolució d’un electorat catalanista i socialment en general conservador cap a posicions nacionalment radicals. Els dirigents polítics que han pilotat aquesta transformació ho justifiquen en part en el fet de no sentir-se lligats pels compromisos que va comportar la transició espanyola cap a la democràcia, reforçant d’aquesta manera una revisió crítica avui tant en voga de la mateixa transició del franquisme a la democràcia espanyola i catalana.
El fet és que les posicions favorables a la independència de Catalunya han crescut d’una manera espectacular. Però també és totalment cert que aquestes posicions mai no han superat el 50 %; si no vaig errat, mai no han arribat al 48 % dels vots. I sóc de la opinió que, punt amunt punt avall, podem dir que la població catalana es divideix en relació a la qüestió nacional en dues meitats, amb una particularitat derivada de la llei electoral, o millor dit, de la manca d’una llei electoral catalana: en el recompte de vots les tesis independentistes mai no han guanyat les no independentistes, i en canvi al Parlament es conforma una majoria, justa però majoria, independentista. Defenso per tant que en aquesta qüestió estem dividits en dues meitats. És més, penso que les variacions que es puguin donar en els vots entre un bloc i un altre tenen més a veure amb els índexs de participació en cada una de les circumscripcions electorals i en els diferents sectors socials que no pas en vertaders transvasaments de vots d’una posició cap a una altra. Sí que pot variar, i de fet ha variat i força, la correlació interna a l’interior de cada un dels blocs, però substancialment la divisió entre independentistes i no independentistes s’ha mantingut estable, i penso que s’hi mantindrà en el futur.
Si això és realment així, tenim un país dividit en dues meitats iguals en un tema que ha centrat la major part de l’agenda política i mediàtica. Aquesta, crec jo, és la realitat. I sempre passa que la realitat és tossuda, i a la curta o a la llarga, sempre emergeix, per més que la neguem. Les polítiques han d’adequar-se i partir de la realitat, per més que la vulguin transformar. Per a mi, una qüestió és clara: les posicions espanyolistes a Catalunya no seran (mai) majoritàries, i així caldrà que ho acceptin els seus protagonistes, i l’independentisme no pot actuar com si representés la totalitat de Catalunya. I com més trigui l’independentisme a acceptar aquesta realitat (que no pot parlar en nom de tota la població de Catalunya), i que no tindrà (mai) la força que voldria tenir per aconseguir els seus objectius màxims, més profunda es farà la separació entre els dos blocs, més intensa serà la polarització de la societat catalana, i costarà més tornar a cosir-la.
Igualada, 3 de juny de 2020