Manuel Cruz: “Constitueix un greu error convertir els referèndums en l’expressió perfecta i acabada de la democràcia”
Per Marcel Vidal Calzada
Poc es podia imaginar el filòsof Manuel Cruz quan va ser escollit com a primer president de Federalistes d’Esquerres el 2013 que, sis anys més tard, prendria possessió com a president del Senat. Després de ser elegit diputatindependent a les llistes del PSC el 2016 i després del seu pas per la presidència de la Cambra Alta a la legislatura an terior, conversem amb Cruz arran de la publicació del seu últim assaig: Transeúnte de la política. Un filósofo en las Cortes Generales. En ell fa un balanç polític de la segona dècada del segle XXI i reflexiona sobre el constant qüestionament que algunes forces
polítiques han fet en els últims anys sobre la Transició espanyola.
Així mateix, Cruz inclou en la seva última obra el dietari del seu pas per la presidència del Senat.
Quins aspectes ètics o morals haurien de tenir les persones que es volen dedicar a la cosa pública?
La meva tendència és pensar que els mateixos que se li exigirien a qualsevol ciutadà que hagués d’exercir una activitat que afectés terceres persones. Suposar que els representants dels ciutadans han d’estar fets d’una pasta especial, encara que sigui una pasta virtuosa, constitueix al meu entendre un error. Quan es fan aquest tipus de plantejaments sovint succeeix
que, en el moment en què es produeixen conductes inadequades per part d’algunspolítics, immediatament aquestes conductes són jutjades des d’una perspectiva estrictament moral. És a dir, com si aquests polítics que han fet una cosa inconvenient haguessin actuat així perquè són males persones.
El que se sol desprendre d’aquesta premissa és la proposta, per part d’altres polítics que es presenten com l’alternativa als anteriors, que el que cal fer és reemplaçar als que s’han comportat de manera inadequada pels qui posseeixin una moral irreprotxable. Tenim prou experiència per saber que aquesta substitució no és suficient. Amb moltíssima
freqüència al llarg del temps, i especialment els últims anys, hem vist com polítics que irrompien a l’espai públic amb anuncis regeneradors des del punt de vista moral, apel·lant a les seves virtuts, acabaven tenint actituds extremadament semblants a les que ells abans havien criticat. Em preocupen aquestes actituds perquè aquests tòpics i aquesta
regeneració moral fallida finalment contribueixen a que hi hagi sectors importants de la ciutadania que acabin repetint tòpics com que “tots els polítics són iguals”, “la política no serveix per res”, “la política és una espècie d’invent per als quals volen el poder”, o “per als que volen enriquir-se”.
Per descomptat que és important que els responsables polítics s’atenguin a codis morals si no que compleixin amb les normes de tota mena a les quals estan obligats, però el fonamental és que hi hagi estructures polítiques, socials, culturals… que impossibilitin conductes inadequades. Ha quedat àmpliament certificat pels fets que amb un discurs que es limita a apel·lar a la consciència moral (o a presumir d’ella) no n’hi ha prou.
Vostè utilitza el terme “transeünt” per a referir-se al seu pas per la política institucional en el sentit que no aspira a estar tota la vida en un càrrec públic. Creu que el seu cas és excepcional?
No és excepcional en el sentit d’estar un temps limitat i no gaire llarg. En contra del que es repeteix moltes vegades, al Congrés i al Senat hi ha molts diputats i senadors que passen per les cambres i que no s’hi queden a viure. Dels que es parla més són d’aquells que porten quatre, cinc o sis legislatures ocupant un escó. No obstant això, i en contra del que la
gent pensa, no són la majoria. Una vegada em vaig posar en contacte amb el president d’una associació d’exdiputats de l’etapa democràtica i em va informar que la gran majoria d’ells no va estar més de dues legislatures.
Una altra qüestió diferent és la de les persones que, provenint d’un altre àmbit, estan de pas per la política. Això últim, des de fa alguns anys, s’ha convertit en una cosa més estranya. En canvi, durant les primeres legislatures de la democràcia, tots els partits polítics portaven a les seves llistes a persones de la societat civil, ja fossin professionals, intel·lectuals… d’un cert prestigi que se sentien identificats amb les idees d’aquesta formació.
Això, per cert, no sols es donava a l’esquerra, sinó que també tenia lloc al centredreta i a la dreta. Recordo, per exemple, que a la llista de la UCD hi anava Salvador Pániker i altres persones d’un perfil similar.
Els ciutadans hauríem de qüestionar-nos més els termes i les perspectives que tant les formacions polítiques com els mitjans de comunicació utilitzen per a referir-se a qüestions polítiques?
Sens dubte, la ciutadania té dret a fiscalitzar a tothom qui intervé a l’espai públic. Tinc la sensació que aquest qüestionament pel qual em pregunta ja es dona en abundància respecte els partits polítics.
En canvi, em sembla que la fiscalització amb relació als mitjans de comunicació es dona en menor proporció. De fet, tots hem vist que en moltes ocasions la més petita crítica als comportaments dels mitjans de comunicació provoca una irada resposta per part d’alguns d’ells que assenyalen que “això suposa criticar la llibertat d’expressió, de premsa, i aquestes són fonamentals per a la democràcia”. D’acord, acceptem l’argument, però si l’acceptem, els partits polítics podrien dir també que per a l’existència de la democràcia és fonamental que hi hagi partits polítics que representen opcions diferenciades, les quals constitueixen la garantia que el pluralisme que existeix en la societat es veu representat a les institucions. Per tant, els portaveus d’algunes formacions podrien dir que atacar als partits polítics equival a atacar a la democràcia. Si algú afirmés això, se li hauria de dir que es pot criticar sense que això impliqui estar qüestionant la democràcia completament. Doncs bé, el mateix que li diríem a un partit polític amb tota raó, també se li podria dir a un mitjà de comunicació o a un professional que posa el crit al cel quan es veu criticat.
Com es gestionen les contradiccions en política?
Contradiccions n’hi ha de molts tipus. Hi ha les contradiccions íntimes o personals que a vegades tenen la seva repercussió a la política i que em sembla que cal tractar amb molta cura. En tot cas, les contradiccions no són un lloc per a quedar-se a viure. Si algú estableix la seva residència permanent en les contradiccions, encara que ens digui i perjuri que pateix molt cavalcant-les constantment, probablement és perquè en realitat no patia tal contradicció i que un dels termes del conflicte mai se’l va creure realment.
Hi ha un altre tipus de contradiccions que són les purament polítiques. Aquí un ha d’establir les seves prioritats i definir fins a quin punt, si alguna cosa li genera una contradicció, això constitueix motiu suficient per a dir “ho sento, però no puc”. Pot donar-se el cas que quan un està en una formació política no tot el que fa aquesta formació li sembla bé? Per descomptat. Però quan algú des de fora s’incorpora com a independent a unes llistes i assumeix un programa, assumeix també uns certs procediments, com per exemple que les decisions del grup s’adopten democràticament. El que no té sentit és que a cada votació en la qual es dona un resultat amb el qual s’està en desacord, aquesta persona, en la seva qualitat d’independent declari: “ho sento, però com no estic d’acord, trenco la baralla”. Això no pot ser. No tindria cap sentit.
Quina valoració fa del seu pas per la presidència del Senat?
En l’àmbit personal la valoració és molt positiva, en la mesura que vaig tenir l’oportunitat de conèixer per dins una part fonamental de l’Estat, una de les cambres del poder legislatiu. En l’àmbit polític, vaig sentir no poder dur a terme totes les iniciatives que tenia en ment i que em feia molta il·lusió posar en marxa. Vaig lamentar no poder seguir, però crec que forma part de la lògica de la política, ja que el resultat de les eleccions va obrir un nou escenari. Els qui no estem en política pels càrrecs, ens costa poc abandonar-los. A més, jo no vaig fer absolutament res per ser president del Senat: va ser un regal polític que vaig rebre i que, per descomptat, vaig agrair molt, però que no em generava cap dret a romandre-hi.
Considera que sovint es trasllada una visió distorsionada del que va ser la Transició? En cas afirmatiu, a què ho atribueix?
Resulta sorprenent que el que fins fa poc era considerat com un èxit col·lectiu hagi passat de cop a ser considerat per part d’alguns com un horror. Què és el que ha canviat perquè ens hàgim passat 35 anys pensant que era magnífic i que ara hàgim descobert que no ho és? Jo crec que no hem descobert res, no ha aparegut cap dada ni hem conegut cap fet que ens hagi fet canviar d’opinió. El canvi de valoració per part d’alguns ve donat pel fet que nous protagonistes que han irromput a l’escenari polític han estat interessats en una revisió d’aquelles valoracions.
I el fet que aquesta nova valoració hagi estat induïda m’ho confirma el fet que alguns dels que van irrompre a l’escena política parlant així, tan desdenyosament, ara han deixat de fer-ho. Potser són ells, que es van donar a conèixer injuriant la Transició durant un temps els que haurien d’explicar aquests canvis.
Què pensa quan sent l’expressió “règim del 78”?
El terme “règim” és un terme que sempre havíem utilitzat per a referir-nos al franquisme. Parlar de “règim del 78” implica, sense reconèixer-ho de manera oberta, establir un aire de família entre la democràcia i el franquisme, i això em sembla totalment inacceptable des del punt de vista polític. Des del punt de vista de la comunicació em sembla que és fer paranys amb les paraules o, per ser més directes, joc brut amb elles.
Per què sol haver-hi una certa confusió entre el que són els valors republicans i el que és la prefectura d’Estat?
Estem també davant una confusió induïda. Si els valors republicans són els valors de la democràcia i són els que sorgeixen durant la Revolució Francesa, hi ha una dada incontrovertible: actualment, algunes monarquies estan al capdavant de les democràcies mundials. Això està acreditant que el fet que la prefectura de l’Estat recaigui en un rei que no té cap poder executiu resulta totalment compatible amb els valors republicans. És que potser ens hem oblidat que hi ha repúbliques totalment autoritàries?
Com enfortiria el pacte constitucional? Veu suficient consens a les Corts Generals per a impulsar una reforma constitucional?
En els últims anys s’ha produït una fragmentació política al Congrés. Tot i que dona la sensació que aquesta fragmentació política tendeix a la baixa, encara és molt complicat establir els acords bàsics per intentar impulsar una reforma constitucional. D’altra banda, la fragmentació sembla estar anant acompanyada d’una espècie de tendència a l’enfrontament i a la confrontació, que posa molt difícil ser optimistes. Per exemple, la renovació del Consell General del Poder Judicial no és una cosa que puguin decidir pel seu compte els partits polítics però segueix bloquejada per aquests (concretament, pels de dretes). És un mandat constitucional que aquests partits estan incomplint ja. Si això ocorre en aquest instant amb la Constitució existent, imagini’s la dificultat d’emprendre reformes. Si no hi ha un canvi d’actitud en algunes formacions polítiques, podria donar-se el cas que, encara que es reduís la fragmentació en el futur i els acords transversals fossin més viables, tampoc s’aconseguissin. Actualment, les forces polítiques creuen que poden extreure rendibilitat mostrant-se a favor o en contra de la reforma mateixa, i ja no es dignen a entrar en la discussió.
En els últims temps algunes forces polítiques d’àmbit estatal s’han erigit com a “constitucionalistes”. Com definiria vostè el constitucionalisme? Creu que les formacions que s’autodenominen així ho són?
És un error parlar de forces constitucionalistes i de forces no constitucionalistes. Parlar de forces constitucionalistes propicia la idea que la permanència del marc constitucional depèn dels resultats electorals dels partits que s’han definit com a favorables a aquest. Però la Constitució no és el programa de cap partit polític, ni tan sols d’un grup de partits polítics. La Constitució el que fa és definir les regles d’un joc en el que participen tots els partits polítics, sigui quin sigui el seu signe i pensin el que pensin sobre el text constitucional. El que em molesta dels partits que s’autodenominen constitucionalistes és que es comporten com si aquesta autodefinició els autoritzés per instituir-se en expenedors de carnets de constitucionalitat. Cal recordar que, no fa tant, sectors de la dreta expulsaven del perímetre de la constitucionalitat al PSOE, que va participar en la redacció del text constitucional i que l’ha defensat al llarg de tota la democràcia. Per més inri, una part d’aquests sectors conservadors no van donar suport a la Constitució de 1978. Actualment, aquests sectors han decidit moure la frontera, convertir-la en portàtil, i han passat a afirmar que el PSOE també és constitucionalista i que a qui hem de deixar fora, extramurs de la Constitució, és a Podem. Això significa, no només que la frontera de la constitucionalitat és una frontera a la carta que va variant sobre la marxa, sinó que una formació política s’arroga el dret d’expulsar o incloure a la Constitució a una altra (o altres).
Què pensa quan un jove independentista diu que la Constitució manca de vigència o legitimitat perquè va ser votada fa 40 anys?
Les lleis es canvien perquè els seus textos han quedat obsolets, no perquè no fossin votats per una determinada generació. Les lleis no es revisen en funció de la seva antiguitat. No es reformen determinats articles del codi penal perquè faci molts anys que estan en vigor: es modifiquen perquè la societat pot haver canviat en un sentit que aconsella revisar-los. Al meu entendre, la qüestió no és la legitimitat, com si el fet que una norma no hagi estat votada per una determinada franja generacional la convertís en il·legítima. El problema és la vigència, i aquest un assumpte que s’ha de plantejar i debatre a les institucions.
Quina utilitat tenen els referèndums en una democràcia?
El funcionament i la pertinència dels referèndums estan contemplats al nostre ordenament legal de forma molt clara. Els referèndums compleixen la funció de ratificar acords d’especial transcendència adoptats pels representants dels ciutadans. Constitueix un greu error convertir els referèndums en l’expressió perfecta i acabada de la democràcia o, amb un llenguatge més presumptament esquerrà, en una espècie de manifestació de democràcia directa que ha de substituir a aquesta forma de representació completament obsoleta que representarien els mecanismes tradicionals d’eleccions. Caldrà recordar que no han de tenir de per se tantes qualitats de democràcia directa o perfecta els referèndums des del moment en el qual les dictadures més autoritàries han pogut dur-los a terme sense el més mínim problema.
La democràcia, afortunadament, és una maquinària molt més complexa que simplement votar. I un element absolutament fonamental referent a això són determinades estructures de mediació i determinats processos deliberatius. Els plantejaments del si/no se salten el gruix dels procediments de la democràcia, que fan que aquesta ens ofereixi garanties de bon funcionament.
Vostè advoca per la reconciliació a Catalunya. Què creu que haurien de fer els governants a Catalunya per a aconseguir-la? Com veu el futur de l’independentisme?
Pel que haurien de començar els independentistes és per admetre el fracàs d’aquesta aventura política que ha estat el procés i que ha acabat danyant a la societat catalana a tots els nivells i per, tot seguit, fer-ho saber als seus votants. L’independentisme va obtenir un gran èxit en aquests anys, però no l’ha gestionat bé ni tan sols des del punt de vista dels seus propis interessos.
Dic això de l’èxit perquè, en efecte, si un atén els números, en eleccions autonòmiques llunyanes CiU era majoritària i ERC minoritària dins de l’espectre nacionalista. Però la suma d’aquell bloc nacionalista és molt semblant a la qual té avui en dia el bloc independentista. Els independentistes han aconseguit que caiguessin del seu costat amplis sectors que durant dècades es consideraven exclusivament nacionalistes. Des del punt de vista de l’independentisme, això ha estat un triomf indubtable. Entenc que no vulguin renunciar a aquest capital polític i que, amb l’objectiu de no perdre’l, intentin mantenir viva la flama sagrada de la seva causa perquè no decaigui l’ànim entre els seus.
Quan un partit com ERC parla “d’eixamplar la base social”, el que està dient és que és important que els seus no se’n vagin, però que necessita sumar a més electors. No és una tasca fàcil. Resulta molt difícil que els teus es mantinguin mobilitzats després de deu anys que s’han saldat amb un fracàs polític. L’independentisme manté promeses que no pot complir, i que després generen frustració. La frustració va adoptar una determinada forma l’any passat: els episodis que es van produir en totes les ciutats de Catalunya, sobretot a Barcelona després de la sentència del procés.
M’importa ressaltar que gairebé tan important com la violència mateixa va ser l’irresponsable comportament d’alguns mal anomenats responsables polítics, començant pel president de la Generalitat, declarant que no podia condemnar episodis que no havien succeït. Hi ha un moment en el qual cal exigir als líders independentistes responsabilitat en el que prometen i en el que denuncien. No es pot estar denunciant com a repressió judicial el compliment de la llei. La cultura democràtica implica entendre que la llei a qui més protegeix és a qui no té una altra protecció que aquesta. La universalitat de la llei és una garantia democràtica.
Creu que Catalunya necessita votar un nou Estatut?
En aquest moment el més important és que hi hagi realment voluntat d’acord per part de tots. Si n’hi ha, es trobaran maneres d’anar dibuixant camins de sortida. Que un dels camins passa per un nou Estatut és perfectament raonable. Quan se li planteja a l’independentisme alternatives concretes i que tindrien una legitimitat política forta, com seria refer l’Estatut, l’argument d’un dels seus sectors és que tot es va torçar per la sentència del Tribunal Constitucional que va revisar l’Estatut referendat pel poble de Catalunya. Per què no ens plantem la possibilitat de recuperar, fins i tot millorant, aquell Estatut aprovat? Les respostes de l’independentisme davant aquesta opció solen ser decebedores des del punt de vista de l’argumentació: “això és una pantalla passada”. Si l’acord fos aquest, recuperar/elaborar un nou Estatut, hauria de ser un pacte al qual arribessin les forces polítiques i que després fos ratificat pel poble català.
Què li falta a Espanya per a ser un veritable estat federal?
Falta establir en rang constitucional estructures de cooperació interterritorial i també potenciar la dimensió cooperativa al Senat. Dit això, cal emprendre una sèrie de reformes, començant per nomenar al text constitucional quines són les comunitats autònomes existents, o per aclarir el repartiment competencial, ja que aquest és un assumpte que no pot seguir en la incertesa ni ser objecte del mercadeig polític de cap signe. Una de les coses que garanteix el bon funcionament dels estats federals és precisament que aquestes competències estan delimitades amb claredat, sense que aquest sigui un assumpte que s’estigui qüestionant ni debatent de manera permanent, com ocorre entre nosaltres.
Considera que les reunions entre presidents autonòmics han vingut per a quedar-se? Què destacaria d’aquestes reunions?
No m’atreviria a dir que hagin vingut per a quedar-se perquè quan ha estat el PP qui ha estat al Govern no ha mostrat el menor interès en elles. Si la pregunta és si les conferències de presidents autonòmics constitueixen una estructura unànimement acceptada i que tots garanteixen que continuaran sigui com sigui la futura composició del Govern, això no és tan clar. I és una pena perquè el que cal destacar de les conferències de presidents autonòmics és precisament que constitueixen un òrgan interterritorial de cogovernança i de cooperació. Es tracta d’un òrgan, des del punt de vista legal, informal, ja que no està establert ni desenvolupat en cap text d’aquest rang. Això li dona un element d’incertesa que crec que no és bo.
Creu que hi ha hagut coordinació entre els diferents països europeus en qüestions com la mobilitat, obertura de fronteres… durant la pandèmia?
Pel que hem anat veient aquest estiu sembla clar que la coordinació era manifestament millorable. En part no sorprèn perquè les inèrcies dels Estats que componen la Unió continuen sent molt rellevants. Sembla clar que en alguns moments, els governs han anteposat els interessos dels ciutadans del seu país als de la ciutadania europea en el seu conjunt.
Pensa que les últimes decisions de la UE van en la direcció d’una Europa més solidària i de compartir els problemes econòmics entre els països més rics i els més pobres?Hi ha una cosa que es pot constatar: ha existit una notable diferència en la manera d’encarar aquesta crisi per part de la Unió Europea si la comparem amb els plantejaments austericides de la crisi del 2008. Això és una bona notícia perquè els plantejaments del 2008 no solament van danyar als ciutadans dels països que van haver de patir-los, sinó que van danyar al mateix projecte europeu com a tal. La connexió entre l’auge de l’euroescepticisme i aquelles polítiques austericides sembla fora de tot dubte. La UE ha extret lliçons i ha optat per plantejaments més solidaris i això és una cosa digna de celebrar des del punt de vista progressista i europeista.
