“De totes maneres, la impactant realitat és que les potències més poderoses i les tecnologies més sofisticades han resultat incapaços de frenar l’expansió mundial de la covid-19, malaltia causada pel coronavirus SARS-CoV-2, el nou gran assassí planetari.”
Ignacio Ramonet, “La pandèmia i el sistema-món”
Le Monde diplomatique, 25-IV-20.
Què ha passat? Han passat moltes coses, principalment una crisi sanitària d’abast mundial mai vista. Potser no tan mortífera com altres (la mal anomenada grip espanyola es va emportar la vida de més de 50 milions de persones), però sí espectacular en els seus resultats com “fet social total”: confinament de gairebé tota la població mundial, i crisi econòmica de proporcions no conegudes.
Ni les millors distopies (la més encertada, la pel·lícula Contagi, 2011, Steven Soderbergh) ho van poder imaginar, i com va dir S. Kubrick, “la realitat supera la ficció”.
Però hi ha un efecte de caràcter mental sobre el qual em sembla necessari reflexionar. Des de la Il·lustració i el Racionalisme, amb la seva materialització en el progrés tecnològic, vivim en un món on el seu sentit comú està travessat per la idea de “tot sota control”, fins i tot en la incontrolabilitat que ell mateix produeix i produïa (U. Beck, La societat del risc global, 1999).
El nostre optimisme tecnològic, el nostre orgull com a sistema econòmic (inclosa l’hegemonia del sistema capitalista, ara ja sota la doctrina neoliberal) anaven avançant amb la petulància de qui se sap sense contrincants. I si n’hi havia eren residuals, forces intel·lectuals i socials marginals sempre properes al pensament màgic i amb temptacions a retornar a temps passats: l’ecologisme era una d’elles.
El títol del documental d’Al Gore La veritat incòmoda (2006) era molt lúcid, i ens enfrontava a aquest “risc residual” que nega el “coneixement del desconeixement” (Beck, 1999), convençuts com estàvem de les nostres seguretats i de les nostres fortaleses. Les nostres societats basades en un consum continuat i creixent, com a únic motor de la nostra manera econòmica, necessitava la garantia que tot anava bé i que tot estava sota control, excepte aquelles crisis necessàries per reactivar el sistema (la “destrucció creativa” de Schumpeter), sempre sota el paraigua del darwinisme social, és a dir que els hi tocava rebre als més febles.
Eren bàsiques les certeses: el mantra que el sistema econòmic necessita seguretats legislatives, polítiques, i socials per poder avançar. I aquest mantra era traslladat a la població, amb l’única excepció que la seva seguretat depenia de no fer trontollar les “seguretats” del sistema: els rics sempre havien de tenir-les garantides. I la seguretat és bàsica per a un sistema basat en el crèdit i no en l’estalvi: donàvem incentius continuats als nostres ciutadans per al seu endeutament, i desincentivàvem l’estalvi: lluny la mentalitat dels nostres besavis que seguien la paràbola bíblica de les set vaques magres i les set vaques grasses: “guarda per quan no hi hagi”.
I aquesta seguretat era la confiança en l’economia (malgrat els seus ensurts), la confiança en el progrés tecnològic (per a tot hi ha o hi haurà, aviat, una solució), la confiança en el sistema sanitari i en la ciència mèdica (morir-se era un accident). Qui millor ho explicava era la publicitat, aquest món que insidiosament i continuadament alimenta aquest mantra que tot té solució, que tot és reversible, que aquest constipat s’arregla en mitja hora gràcies al medicament infal·lible: “que un refredat no et freni”.
Aquesta era la idea: que res ens freni. Ja en el 1972 ens va resultar insultant el títol d’aquell informe coordinat per D. Meadows: Els límits del creixement.
Aquesta és la nostra veritat incòmoda: hi ha límits, físics, intel·lectuals, materials. No ho sabem tot, no controlem tot (típic mantra adolescent), estem sobre un sol planeta exposats a riscos globals. Hem entrat de ple en l’època de la incertesa, i només acceptant aquesta condició, podrem com a espècie gestionar els nostres riscos, uns riscos davant els quals la prudència, la humilitat i la fraternitat són les condicions morals bàsiques per afrontar-los.
I tot sabent que podem fracassar.
.
Jesús-Àngel Prieto,
historiador de l’arte, cineasta
26 de maig, 2020, La Floresta.
