Els suposo estables, que no feliços, en el seu confinament, davant una situació que hauríem de tractar de viure amb més esperança que por. Dels tres escenaris actius en aquests difícils dies, dos contribueixen a enfortir aquesta esperança, reconeixent i admirant als qui s’estan batent el coure per nosaltres. Escenari primer amb tots els professionals de l’espectre sanitari, autèntics herois, i greus manques de recursos, jugant-se la vida, per salvar la nostra, una vida que massa perden. Amb ells, els farmacèutics i personal dels molts serveis imprescindibles; alimentació, distribució, transport, deixalles, funeraris...Paral·lelament els col·lectius uniformats, policies, bombers, UME.
El segon commovedor escenari passa per l’extraordinària explosió de suport, unió i creativitat de la població civil, qui malgrat tot, han estat capaces de promoure múltiples serveis gratuïts, com el de restauració per al personal hospitalari, el suport psicològic professionalitzat, el disseny i muntatge en cadena de respiradors per a *ucis, ús d’impressores *3d, confecció casolana de màscares, rentada professional diari de roba de sanitaris, i un llarg etc., que ens retorna la confiança en l’ésser humà. El *3er escenari no obstant això ens mostra l’altra cara de la moneda, deixant-nos més estupefactes que amb el propi virus assassí; em refereixo als despropòsits, que em costa adjectivar, que es produeixen entre els qui ens governen, provocant-nos la sensació d’estar, no davant un desastre, si no davant dos; el de la pandèmia en si mateixa i el de la “destrossa moral” que es produeix entre diputats, consellers o ministres, davant la meva perplexitat en comprovar en mans dels qui estem.
Tercer escenari altament inquietant que es desenvolupa en Hemicicles, Parlaments o Congrés i en els mitjans de comunicació, presenciant constants atacs i enfrontaments per part d’uns candidats que triem, fa res. Entre ells, valors com l’interès general, la cooperació, l’acord, la col·laboració, o el cessament d’hostilitats (encara que fos puntual), senzillament no existeixen. Cada partit i cada comunitat, sobretot si no es correspon al partit en el govern, s’enroca toscament en les seves posicions ideològiques, i en les seves expectatives de poder, a més “de l’escandalós exemple” d’alguns, en continuar cobrant dietes, en confinament. La tònica és la de costum, com si res hagués canviat, només que més agra i acidifica. Posposar per a després, responsabilitats, i anar ara tots a l’una, no és en absolut el cas, perquè “l’oportunitat la pinten calba”. És igual que el que mani més, tingui errors grans o petits (que els té, i grans) però els que manen menys, no suporten un comandament únic, per a ells tots són errors i en comptes de col·laborar, volen manar més i van a degollament. Insults, menyspreus, atacs, mentides, faules, distorsions, amenaces diàriament…, faci el que faci, digui el que digui, l’atordit govern, que no podia esperar una estrena de mandat pitjor. Tot per l’anhel del “lleva’t tu que em poso jo” que el faré millor. Possiblement aquests col·lectius no han après tampoc res, després de veure la noble i responsable reacció de l’oposició de Portugal, el nostre país veí, amb el partit que governa, posant-se a la seva sencera disposició per a ajudar en el que se li indiqui.
Aquest; “al poble el salvarà el poble” sembla profètic, per què els polítics no el faran. La sortida serà més dura que l’entrada, i si ara passa el que passa, després imaginin-se. El que ens espera en el camp de la salut sembla encara molt confús, la qual cosa ens espera en l’àmbit administratiu i soci laboral, està ja molt clar, i requerirà la mateixa posició fraternal, unida, compacta, i ferma que avui la immensa majoria de la ciutadania, tant l’activa, com la confinada, té en els seus llocs de treball, i en balcons, terrasses, galeries i xarxes. Barcelona. Abril 2020.
Ricardo Cayuela Dalmau
Director de Staff & Nexe,
Coordinador Grup Psicologia econòmica ESPOT COPC.
Membre de Federalistes d‘Esquerres
Vicedegà del Col·legi de Psicologia de Catalunya 2010-2018.
