Tot s’hi val en política? Quin és el paper que juga l’ètica en la gestió política d’una crisi sanitària d’aquestes característiques? Qualsevol mitjà és correcte per fer-se amb el control del poder i de les institucions? Estan disposats alguns responsables polítics a utilitzar l’impacte emocional i la incertesa social i econòmica que provoca l’emergència sanitària per tal d’assolir uns determinats objectius polítics? Com és possible pensar que uns ho fan tot tan bé i els altres tot tan malament? Són conscients que vivim en una comunitat i que la classe política ha de vetllar pel bé comú i no pels seus interessos particulars?
Va ser el filòsof Maquiavel, que va viure a cavall del segle XV i XVI, qui va encunyar la famosa frase: “El fi justifica els mitjans”. Aquesta dita, que m’ha vingut en ment en reiterades ocasions escoltant algunes declaracions polítiques els darrers dies, és molt il·lustrativa del moment que ens ha tocat viure. Ni una part important de l’independentisme ni la dreta i l’extrema dreta espanyola permetran que la crisi sanitària, on han mort més de 20.000 persones, sigui un obstacle per la consecució dels seus objectius polítics. És més, la utilitzaran de trampolí per fer ratificar davant els seus respectius electors que amb aquest govern no hi ha res a fer, i que cal canviar-lo ja.
He tardat dies en estar convençut que això és així. Els primers dies del confinament creia que l’actitud de determinades forces polítiques es podia deure al fet que no havien fet el canvi de xip del que era la dialèctica habitual i que no s’havien adaptat a la nova situació. Sincerament, em semblava insòlit que es pogués estar utilitzant una crisi d’aquesta magnitud amb finalitats polítiques. Suposo que com que no podia creure-m’ho no me’n feia la idea.
Les declaracions d’alguns consellers del govern català com les formulades per Miquel Buch o Meritxell Budó o les del diputat d’ERC Sergi Sabrià (sobre la sortida dels nens al carrer i la UME) són la demostració que van decidir des de l’inici que no podien desaprofitar l’ocasió per treure petroli de qualsevol divisió entre els socialistes i Unides Podem, de qualsevol contradicció que hi hagués a l’hora de comunicar alguna informació o de qualsevol error que pogués cometre el govern central.
L’estratègia independentista, lluny de ser capaç d’eixamplar la base, busca eixamplar la confrontació. Altrament, com s’explica que Junts per Catalunya, la CUP i Vox hagin votat en contra prorrogar l’estat d’alarma? És que volen que tothom surti al carrer? O, és que com sabien que la votació tiraria endavant, han decidit utilitzar-la pels seus interessos electorals? Els post-convergents necessiten quedar per davant d’ERC en els propers comicis autonòmics perquè no volen que els republicans puguin escollir entre un govern amb ells o un d’altre amb els comuns. És aquí on rau l’essència de la qüestió. En cas que els surti bé l’estratègia, però, els servirà únicament per mantenir-se al poder, perquè van renunciar fa temps a transformar la realitat social i econòmica de Catalunya.
Per la seva part, la dreta i l’extrema dreta espanyola, com que no poden convocar als seus seguidors a una manifestació contra el govern estatal com fan cada cert temps, han creat comptes falsos a les xarxes socials per difondre falsedats i notícies que no són certes.
Amb tot això, no vull dir que l’oposició no pugui fer la seva tasca de control al govern i de fiscalització de la seva gestió, però sí que crec que cal una major altura de mires i vetllar més pel bé comú. És evident que l’executiu central, com la resta de governs europeus i mundials, ha comès errors i ha anat tard a l’hora de prendre algunes mesures. Però si no remen conjuntament amb el govern central en aquests moments, quan ho faran?
Crec que caldrà sumar al Partit Popular de cara a qualsevol gran acord sobre la crisi sanitària, perquè és el primer partit de l’oposició i perquè no és possible excloure a una part tan gran de la societat espanyola d’un pacte d’aquestes característiques. Seria molt positiu que el Partit Socialista i el Partit Popular es poguessin entendre en grans qüestions on, sovint, cal aplicar un major pragmatisme i sentit comú que no pas ideologia en el sentit estricte del terme. Portem instal·lats massa temps en una lògica de confrontació territorial que, més enllà de donar victòries electorals, no fa millorar la qualitat de vida de la ciutadania. Serà clau, en aquest sentit, el paper que jugui el govern espanyol però també el PP com a partit líder de l’oposició. Consensuar, en definitiva, és una de les accions més difícils en política perquè obliga a cessions per part de tots els actors implicats, però permet aglutinar majories àmplies on més gent es sent inclosa i interpel·lada que no pas si es tractés d’una proposta d’un únic partit o d’una única facció ideològica. És possible que una part de l’electorat de les diferents forces polítiques no ho entengui, però no hem de perdre de vista que vivim en una comunitat on, davant de múltiples sensibilitats socials i polítiques, cal trobar espais d’acord. I més en els temps que corren amb l’actual crisi sanitària.
Amb tot, malauradament, l’ètica brilla per la seva absència en aquesta croada per accedir al poder per part d’uns i per perpetuar-s’hi per part dels altres. La dreta espanyola vol arribar al govern tan aviat com sigui possible i la dreta catalana, instigadora d’aquesta estratègia permanent de confrontació, és conscient que sense un govern conservador a Madrid el seu objectiu polític s’allunya.
