Espai Opinió

Sempre he pensat que les societats, com les persones, son susceptibles de patir malalties que segueixen un curs similar a qualsevol patologia humana. Comencen per un petit símptoma a penes perceptible, com febre o dolor de gola i poden acabar amb serioses i tràgiques conseqüències, inclús la mort. En la societat es una mica el mateix, comença una tendència cap a una determinat aspecte i acaba engolint a una part de la població que acaba acceptant una realitat extrema, irreal  i lesiva, que la pot arribar a destruir. 

L´exemple de l’Alemanya nazi es evident però ens resulta llunyà i massa extrem, sembla que no es pugui comparar amb res proper. Però si que està succeint contínuament arreu del mon. Jo, el primer cop que ho vaig pensar a nivell actual, va ser a rel de la meva relació amb els països del nord d´Europa. Vaig viure uns anys al Regne Unit i la familia de la meva dona viu a Escòcia. Desprès de molts anys de visitar el país em vaig convèncer de que la societat britànica pateix d´una malaltia social que se´n diu l´alcohol. No hi cap activitat social que no passi pel fet de beure. Totes les converses giren en torn a acabar fent una copa. Si mireu les pàgines del facebook de joves britànics quasi totes les fotos apareixen amb una copa a la ma i fent bromes sobre el fet de fer-ho. La frase mes típica desprès d´una nit d´esbarjo es: “ Quina nit mes fantàstica, no me´n recordo de res.” Jo sempre he pensat, dons quina llàstima no recordar lo que va ser tan increïble.  

Aquí a Catalunya ja sabeu quin es la malaltia social que pateix una part de la població: El procés. No el fet de que algunes persones pensin que estarien millor en una Catalunya independent, lo que es molt respectable com a  idea i com a projecte, no, el procés es un altra cosa; Ha sigut un continu intoxicar la opinió pública amb falsedats i mentides amagant interessos espuris. El virus ha de ser lent, penetrant, obsessiu, però no visible a simple vista. El virus en aquest cas va ser l´odi. Un odi imperceptible que va començar amb petites consignes repetides fins a l´extenuació. “España ens roba”, “Son molts dolents”, “Ens odien” una cantarella continua a tots els mitjans propers, als petits cercles d´amics, al treball. Es van anant creant una emoció vírica, que es feia gran, potent, en els rituals de les grans concentracions del onze de setembre. Ho impregnava tot en els cercles on estava establert amb tanta força que l’únic antídot possible, el raonament lògic, era inoperant. No importa els raonaments que presentem perquè a la fi, ens diran, tot es qüestió d’opinió. Tu tens la teva i jo la meva. Que Cervantes, Santa Teresa, Colom, Leonardo Da Vinci eren catalans, dons es una opinió tan plausible com la teva que només està sustentada amb fets contrastats per historiadors seriosos a través dels segles. No faltaran historiadors propis capaços de inventar-se qualsevol fet imaginari que confirmi la seva teoria perquè està basada en que son tan dolents que la única cosa que els ha importat a través de l´historia es fer la punyeta als catalans.

Un altre de les variants de penetració del virus en les persones es el de la identitat. Som un sol poble, som diferents, ho farem junts. Son els mantras que han anat inoculant en aquest teixit social un caire de supremacisme extrem, fins arribar inclús a parlar de raça catalana. De veritat algú pot parlar seriosament en el mon modern a Europa de raça, de identitat única, de poble? Només els partits populistes xenòfobs d´extrema dreta ho fan. Però tot aquesta gent s´ho ha cregut. Ho viuen com a una realitat única. No surten al carrer? No veuen que la societat catalana es diversa, plural amb multitud d´identitats superposades que han conviscut en pau durant segles? No veuen que el castellà ha sigut una llengua que ha estat assimilada a Catalunya des de sempre? Ho saben perfectament exceptuant aquell petit percentatge de visionaris, que han viscut en una bombolla, on només lo català existia.

I per últim el mes pervers i nociu es el del victimisme. Però aquest en un virus induït, de laboratori. Durant anys, grups d´experts han creat aquest virus mortífer, letal i, a petites dosis, l´han anat escampant arreu. Primer s´ha de crear un enemic terrible, malèfic: l´estat espanyol que, durant segles, ha creat un pla malèvol per destruir la nació catalana, la mes antiga de l´historia. La Bíblia parla del poble jueu, però no, eren els catalans els que van fugir d´Egipte per crear la terra promesa: Catalunya. En altres temps els enemics havien estat els jueus, els maçons, el capitalisme. però això es pecata minuta; Castella primer i desprès L´estat Espanyol son l´enemic omnipotent, una mena de Moby Dick al que hem de destruir per ser lliures. El procediment a seguir es de llibre, ja ho va explicar clarament Lenin: La dinàmica d´acció-reacció. Es crea una situació de provocació a l´estat. Aquest no te mes remei que reaccionar amb violència. El poble reacciona revoltant-se. L´estat  torna a atacar fins que l situació es insostenible i triomfa la revolució. La revolució dels rics en aquest cas. Això es veu clarament en el seguit d´esdeveniments del procés: 1 d´Octubre. Declaració d’independència. Gent a la presó. Tsunami democràtic. Ho havien de fer. Tots els líders contra un sistema opressiu han passat per la presó on han creat el seu relat: Gandhi, Luther Martin King, Mandela. Ells estaven convençuts que, davant de gent a la presó, ningú no dubtaria. Son els pacients asimptomàtics, aquelles persones que, no sent independentistes, amb gent empresonada claudicarien al relat del procés. Tots els països del mon els seguirien: Gent ala presó! Son dolents, un estat feixista. No comptaven en que tots els dirigents dels països democràtics coneixen Espanya, molts d´ells han esta aquí de vacances. Com creure que Catalunya es un país oprimit, si es un dels llocs on es viu millor i en mes llibertat!

Ara el virus ja ha penetrat al sistema nerviós de gran part de la societat. Te difícil cura. Els símptomes son evidents i el resultat final també: crear una societat dividida, fracturada, on les diferencies seran cada cop mes grans i els enfrontaments cada cop mes violents. Una societat tancada en si mateixa, mes pobra material i moralment. Una societat que ha anat perdent aquella alegria de viure, aquell orgull de la Barcelona moderna i oberta dels anys noranta. L´odi nomes crea rancúnia i frustració i finalment autodestrucció,  però ells, els dirigents de la matraca, no defalleixen perquè els hi va la supervivència com a classe dominant. Han anat massa lluny i no saben com parar.

Ara ens trobem amb un virus de veritat. El coronavirus.  Ningú sap com ha aparegut, ni a on ens pot portar, però una cosa es certa; ho ha canviat tot en uns pocs dies. Res tornarà a ser com abans. Potser serà la ocasió de canviar de paradigma del moment actual a Catalunya. Qui vol parlar de relator, de taula rodona o quadrada quan s´acosta una crisi a nivell mundial d´efectes devastadors que ningú pot preveure? Ara es el moment d´anar junts de la ma amb tot el planeta. Oblidar el concepte de nació, de país, d´identitat i cercar solucions plegats en un model federal de cooperació. Ja sé  que no sembla que de moment els nostres dirigents locals estiguin per la feina. Continuen amb els seus cants de odi i victimisme acusant l´estat de tots els mals. Però ja els hi manquen raons creïbles, no tenen mes que gesticulació inútil i paraules buides. Tenen por de que se´ls hi vegi que no tenien projecte, que tot era un bluf. 

Hem de ser optimistes. Creure que d´aquest fet en sortiran persones, amb la ment oberta, que puguin dirigir el timó cap a aigües mes clares i serenes. Es en èpoques de crisi profunda on es veu la talla humana i moral dels dirigents polítics. Esperem que apareguin veus assenyades que posin les coses al seu lloc. Hem de fer fora a aquests personatges mediocres i sinistres que, inclús en un moment així, no poden deixar de costat el seu odi i la seva manca de visió d´estat. No podem estar en mans de gent que no veu mes enllà dels seus petits interessos i no son capaços de mirar pel be de la societat en el seu conjunt.

Agustí Martí Estrada.

Altafulla (Tarragona)

Jubilat i escriptor