“La seva sensibilitat catalana i catalanista és bàsica per a entendre la creació d’un sistema de fortes autonomies i que, per primera vegada en una Constitució espanyola, aparegués un esment explícit i rotund de l’existència de nacionalitats a Espanya.
S’obria la perspectiva d’una comprensió plurinacional i federalista, no ben desenvolupada posteriorment. No obstant això, com havia arribat Solé Tura a pensar en una Constitució de consens que donés sortida al problema de la democràcia i al problema de les nacionalitats d’Espanya? Per a ell, l’activitat política no anava desvinculada d’una profunda reflexió teòrica. L’any 1977 publica amb Eliseo Aja el llibre Constitucions i períodes constituents (1808-1936), una revisió històrica de la inestabilitat política espanyola provocada, segons la seva interpretació, perquè els textos constitucionals, sota un rerefons conservador, eren partidistes, suposant el triomf d’una idea política sobre la dels seus adversaris, la qual cosa comportava simultàniament el rebuig dels perdedors i la necessitat d’un canvi quan les circumstàncies ho permetien.”
Solé Tura, l’home del consens (La Vanguardia, 1 de desembre de 2019)
