“Això és una cosa molt pròpia dels nacionalismes. De vegades, generalment quan se senten més forts, emmascaren el seu jo profund amb valors, idees, plantejaments diguem-ne socialment acceptats. Però, a la llarga, acaben caient en la identitat, gairebé com la seva única raó de ser. I en aquesta deriva recorren als mites, a la lectura històrica interessada, als fets diferencials… Al que faci falta per justificar això d’un “sol poble”. Catalunya és, des dels seus orígens, un paradigma de diversitat. El mestissatge és la seva pròpia raó de ser, i no té cap mena de sentit que el veí sigui un tipus a abatre si no és de la teva corda. Això produeix terror. I és terrible constatar que els addictes al moviment han arribat a un extrem en què és difícil fer marxa enrere. Reconèixer que s’han equivocat suposaria caure en una profunda melancolia. És una fugida cap a no se sap on.”
Enrevista a Ricard Cayuela (El Triangle, 7 de desembre de 2019)
