En plena campanya electoral, més de 70 federalistes de carnet es van aplegar per seguir un discurs sobre política, deures ciutadans, amistat i responsabilitat individual i col·lectiva en la conducció dels afers públics.
Qui els va convocar, qui va mostrar aquest poder de convocatòria? El nostre vell amic Marc Tul·li Ciceró – no podia ser un altre – encarnat per un extraordinari Josep Maria Pou al Teatre Romea de Barcelona.
Orador, advocat, polític, escriptor, filòsof, tot això va ser Ciceró, i tots aquests aspectes apareixen en la seva evocació teatral, mitjançant un diàleg amb el seu esclau Quiró i la seva filla Tul·lia – a la mort de la qual va escriure una elegia digna de record – que repassa les contradiccions de la seva trajectòria política i humana, i destaca la seva busca de la virtut política, de servei a la ciutat i als ciutadans.
Els remordiments per l’execució sumària de Catilina, els dubtes sobre el partit a prendre entre Juli Cèsar i Pompei, la participació dissimulada en la conspiració per assassinar Juli Cèsar, cap dels aspectes foscos o discutibles del personatge se’ns amaga, sinó que es posen sota els focus de l’escenari, i això fa més gran una persona amb els dubtes, remordiments i errors que tots tenim, i allunya Ciceró de la togada estàtua de marbre blanc que portem al cap.
La discussió sobre el respecte a les lleis i el deure d’oposar-se a la injustícia ocupa un lloc central en el diàleg escènic, i ja em direu si es podria trobar un tema més actual en papers escrits fa uns 2.100 anys.
Altre tema important és la tensió entre la dedicació als afers públics, entesa com un deure ciutadà, i el desig de la reflexió reposada sobre les coses de la vida, que va expressar Ciceró, en frase que no apareix a l’obra, dient que qui té una biblioteca i un jardí té tot el que es necessita per a una vida plena.
La crida a la participació col·lectiva en els afers públics, a la implicació personal en el destí col·lectiu clou la representació, que adquireix així un caràcter de modernitat i oportunitat difícil de superar.
Com és inevitable, hi ha certs aspectes de la vida i obra de Ciceró que no s’expliciten a l’escenari, perquè la complexitat de la seva vida no té cabuda en una hora i mitja de diàleg, però que em sembla que convé recordar.
Així, la seva dedicació política ens ha deixat una obra que resisteix de manera increïble una lectura actual, com és la guia de campanya signada pel seu germà Quint Tul·li, en que es resumeixen els consells que ha de seguir en la seva campanya per al consulat. Altres obres de caràcter més filosòfic són el conegut tractat sobre la vellesa que aprofita per parlar molt de la joventut, i el magnífic tractat sobre l’amistat, Laelius en el títol original, en que estableix els principis de la solidaritat humana, que és una lectura més que recomanable avui en dia per als que prediquem la fraternitat, aquest maltractat element de la tríada revolucionària francesa, i per als que mantenim que federalisme és fraternitat, o al menys l’expressió política de la fraternitat.
Per cert, no fa masses anys vaig poder seguir un cicle de conferències impartides per Emilio Lledó sobre «Política i amistat», clarament inspirades en el Laelius, entre moltes altres fonts.
No se’n parla al diàleg teatral, però no puc acabar sense dir que Ciceró, a més d’orador màxim i magnífic jurista, va portar la llengua llatina en prosa a graus d’excel·lència que no han estat superats, i que li devem tots plegats la claredat amb que després d’ell es van fixar els grans textos jurídics romans.
Per concloure la crònica cal esmentar que en acabar la funció, els nombrosos federalistes assistents vam poder parlar amb Josep Maria Pou al vestíbul del Romea, i que li vam fer entrega d’una còpia de «Federal» d’Albert Solé, que va prometre veure l’endemà.
