“Als dirigents polítics se’ls ha d’exigir que, en la presa de decisions, tinguin la mateixa cura amb les que afecten la ciutadania que la que s’exigiria a un bon pare de família per resoldre sobre el futur de la seva. Però, ara com ara i en vista dels esdeveniments, aquest no sembla ser el cas.
Trist panorama. Perquè aquest món en què ens ha tocat viure, de creixent i dura competència entre països, regions i ciutats, no s’aturarà per més problemes que ens atribueixin. Al contrari, si poden utilitzar-los per apartar-nos del camí i treure’n avantatge, ho faran.
Potser al final d’aquesta història, en algun moment d’un futur indeterminat, hi haurà els qui miraran enrere i recordaran, amb tristesa, la puixança perduda de la seva ciutat. I que, aquella Barcelona, construïda amb tant d’esforç i generosa empenta els últims quaranta anys, els acabarà semblant, parafrasejant Eduardo Mendoza, una veritable ciutat dels prodigis. Esperem que no sigui així.”
Prodigi de ciutat (La Vanguardia, 8 de novembre de 2019)
