Fa uns pocs dies, un dirigent del “procés” ens ha anunciat / amenaçat amb un “tsunami democràtic”, que s’engegarà amb la publicació de la sentència que ha de dictar el Tribunal Suprem. Potser creu que es tracta d’un raig d’aigua, d’una cosa semblant a un amable xàfec primaveral, que refresca i fa créixer les flors.
Però no és així. És una cadena d’onades, d’alçada superior als 15 metres i que es desplaça per la superfície marina a més de 50 km. per hora. L’impacte contra el litoral és brutal, destruïnt tot el que troba: barcos, infrastructures, carreteres, edificis, i endinsant-se profundament terra endins. I això no és tot: el pitjor és el reflux, quan la monstruosa onada torna cap al mar, arrossegant tot el que ha destruït: arbres, vehicles, runa, cadàvers…
Potser fent això, Oriol Junqueras va patir un inesperat atac de sinceritat autocrítica, i ens va donar, en clau metafòrica, una descripció exacta del que el “procés” ha fet i està fent al país. De com s’han fracturat la societat, els grups d’amics o les forces polítiques; de com les institucions han quedat bloquejades, incapaces d’actuar, sense forces per imaginar constructivament un camí cap al futur i sense esma per plantejar escenaris nous a Madrid o a Brussel.les.
L’apropiació excloent de la commemoració de la Diada de l’11 de setembre per part d’un govern, dels seus partits i dels seus seguidors, és un bon exemple de tot això. La festa, recuperada i salvada per la clandestinitat contra el franquisme, va arribar a ser patrimoni i punt de trobada de tots els que compartien l’ideal d’una Catalunya “rica i plena” dins d’una Espanya renovada i fraternal. Així, gent nascuda aquí o a la resta de les Espanyes ( i més tard, també gent vinguda d’altres continents) es trobaven compartint llengua, cançons i referències, no com relíquies del passat, sinó com a penyora d’un futur de progrés per tots.
Des del 2012, això ja no és així. I no es tracta, com s’ha dit tantes vegades, de la reacció popular contra una desgraciada sentència del Tribunal Constitucional: la sentència es va publicar el juliol del 2010, i ni aquell any ni el següent la commemoració va tenir res d’especial. Va ser el 2012 quan les coses van canviar. S’ha dit que va actuar la llarga mà del govern Mas que, preocupat pel rebuig social contra les “retallades”, va trobar en el “procés” una fórmula per esquivar les crítiques i desmuntar les oposicions ; potser va ser així, però en tot cas l’efecte ha estat que avui l’11 de setembre expressa només els canviants estats d’ànim del col.lectiu independentista: ara animats, ara abatuts; cohesionats o dividits; amb protagonisme de les forces polítiques o de la “societat civil”; i, sempre, tot coreografiat i retransmès en directe per TV3.
En les properes setmanes, la publicació de la sentència del Tribunal Suprem i les reaccions que produirà, la incògnita sobre la formació del nou govern espanyol i la paralització del govern de la Generalitat, tot això acompanyat de complicacions addicionals (com la citació judicial del president Torra a finals de setembre, l’absència de pressupostos de la Generalitat o la disputa entre les vàries famílies del món independentista), crearan un context extremadament difícil, en què serà difícil veure vies de sortida, i en el què, probablement, les veus que sentirem seran les veus més extremistes, més tremendistes, més orientades a alimentar el conflicte que a resoldre’l. FEDERALISTES D’ESQUERRES hem d’afrontar el nou curs polític amb la mateixa actitud positiva i propositiva de sempre, però sent conscients que haurem de fer un esforç addicional de treball i d’imaginació, per produir iniciatives que ens donin presència pública i que puguin mostrar que segueix havent-hi una via d’abordatge i de solució dels problemes, des de la serenitat, el rigor i la voluntat de diàleg. En altres paraules, la via de l’aproximació federalista.