“Per això, restaurar el lloc de l’altre, tant a la societat com en l’acció política, exigeix saber escoltar les seves raons; també recuperar el dubte raonat i raonable. No es tracta de defensar la tolerància, en el sentit en què avui l’entenem i practiquem, sinó el respecte mutu.
Sovint tolerem aquelles persones que considerem inferiors; ho fem amb l’esperança que es redimeixin i es converteixin en clons de nosaltres mateixos. L’única línia vermella –cordó sanitari, se’n diu ara– la marquen aquelles ideologies i aquelles praxis que rebutgen l’alteritat.
La tasca de construir aquest nosaltres compartit és també una responsabilitat de tots els ciutadans. Pertoca, però, a la política fer pedagogia de la diversitat: no existeixen identitats fixes, sinó processos d’identicació de geometria variable, amb els drets i deures com a eix vertebrador. Explico sovint que hi ha elements que considerem consubstancials a la nostra identitat, començant pel terreny culinari, que tenen un origen forà. Aquest és el cas, per exemple, del tomàquet i la patata, que ara són indissociables de la gastronomia catalana i espanyola.”
Nosaltres sols? (El Periódico, 7 d’agost de 2019)
