“La pràctica política catalana en el camp independentista ha resultat la continuació del pujolisme, encara que sigui amb altres mitjans i una certa modificació del llenguatge. De fet, el patriarca Pujol continua sent algú venerat i contínuament homenatjat i acompanyat, malgrat els flagrants delictes comesos per ell i per la seva extensa família personal i política. Tot se’ls disculpa en nom d’un fals ben superior. De fet, no obstant això, és ell qui va establir les bases d’un plantejament nacional-populista que ha esdevingut hegemònic i que va relegar qualsevol altre posicionament polític i ideològic, alhora que va crear un imaginari patriòtic que ha servit d’element propulsor de les estratègies radicalitzades que s’imposen a partir de 2010.”
Jordi Pujol, encara (blog jburgaya.es)
