“El nacionalisme pujolista més que un partit va erigir un potent moviment del qual es podia formar part encara que s’establissin èmfasis diversos sobre els ritmes de consecució de la “plenitud nacional”, on era compatible fins i tot militar en altres propostes polítiques fos de CiU, però que compartien amb el nucli dur de Pujol les grans veritats de país que s’anaven instituint. Això implicava la durant molts anys una organització menor com a ERC, però també als grups fragmentats de l’espai nítidament independentista i fins i tot alguns elements de la burgesia als quals els avatars de l’antifranquisme els havien portat a militar en el PSUC. Així es va anar construint un potent imaginari on, lògicament, la defensa de la llengua i de la cultura “pròpia” conformaven el seu pilar central a partir del qual es construïa una “nova Catalunya”, que per a alguns es basaria en el model socialdemòcrata suec i per a uns altres en el conservadorisme britànic, i fins i tot en el *irredentismo sionista que havia portat, a força de voluntat, a la conformació de l’estat d’Israel. Una al·legoria de país que es legitimava a través del recurs a un *historicismo de caràcter nítidament romàntic.”
Jordi Pujol, amb ell va començar tot (Crònica Global, 25 de juliol de 2019)
