- El pujolisme, el catalanisme conservador va anar penetrant en la societat catalana a manera de pluja fina construint la nació catalana a pesar que la mescla, no només superficial i folklòrica, no només identitària o lingüística, és un fet innegable de la societat catalana. De fet la construcció de la Catalunya i l’Andalusia actuals no s’entenen la una sense l’altra (intervenció en els Diàlegs Andalusia Catalunya)
La construcció de la Catalunya i l’Andalusia actuals no es poden entendre la una sense l’altra com escrivia Alfonso Comín, “la llarga lluita contra el franquisme per l’alliberament de Catalunya s’havia fet, braç a braç, units catalans de naixement i catalans d’adopció” i citava a un militant del PSUC: ·”Hi ha els qui diuen que són catalans els qui viuen i treballen a Catalunya. Jo afegeixo: Encara ho són més els qui lluiten per l’alliberament de Catalunya”. I jo puc donar constància d’això en l’actualitat. En les entrevistes realitzades en la primera dècada d’aquest segle, a líders i a militants veïnals, – molts d’ells ja morts -, de barris dels districtes de Nou Barris i Sant Andreu de Barcelona, constatem i descobrim com des dels inicis de la seva arribada a Catalunya, durant el segle passat, havien après a estimar les diferents expressions de la cultura catalana promovent escoles catalanes en els barris, l’aprenentatge del català entre els adults, portant a les seves filles i fills a *esbarts, corals i caus”, aprenent a ballar la sardana i sense oblidar les seves cultures d’origen. Tot això està plasmat en el documental Orgull de Barri.
Però a la llum dels esdeveniments actuals sembla que s’ha confirmat la preocupació d’Alfonso Comín sobre els “problemes d’integració, encara més, d’osmosi de dues comunitats en el si de Catalunya en la lenta marxa de normalització de la vida catalana que es estava iniciant i que “carregats de problemes” reclamaven “bon sentit, justícia i tacte polític per a resoldre qüestions que bategaven “parcialment ensopides” i que en l’actualitat han sorgit “a flor de pell amb virulència sentimental”.
Què ha ocorregut amb la síntesi que es propugnava d’identitats andaluses (i d’altres regions) de la immigració amb la catalana oriünda en un projecte social, polític i cultural integrador en una ‘nova’ Catalunya, que es va aconseguir a la fi dels anys 60 i primers 70 i que “va suposar el gran projecte alternatiu al de la burgesia catalana”, superant el catalanisme de la burgesia conservadora?, que ens glossa Javier Aristu en el seu excel·lent “Ofici de resistir”.
Com exposa Najat El Hachmi el pujolisme, el catalanisme conservador va anar penetrant en la societat catalana a manera de pluja fina construint la nació catalana “abordant el passat amb ulls de futur” i “ordenant-nos la identitat, ja llavors massa mestissa, massa xarnega” a pesar que “la mescla, no només superficial i folklòrica, no només identitària o lingüística, és un fet innegable de la societat catalana”, “la reivindicació de la catalanitat s’articulava en la intersecció de la lluita de classes” (…) “reclamar catalanitat era reclamar ciutadania, igualtat d’oportunitats, drets bàsics per a tothom, vingués d’on vingués, parlés el que parlés”. O tal vegada, tornant a Alfonso Comín, la població catalana no es va saber desvincular de “la lluita resistencialista sempre carregada d’emotivitat i cert liturgisme”.?
Vivim temps convulsos de crisis econòmiques, socials, culturals i drames humans, crisis d’abast mundial i global. I les classes mitjanes catalanes, igual que està ocorrent en gairebé tothom occidental ric, faltes d’un projecte per a fer front a aquestes crisis filles de la globalització, i aterrides pel temor de caure en el precariat, han optat per un replegament identitari, liturgista i resistencialista, obviant a l’altra part de la societat catalana. I buscant el “Daurat” català han dibuixat una quimera, que no utopia, perquè les utopies són projectes socials transformadors i alliberadors, una quimera amb els peus de fang i carregada de frivolitat, amb un relat permanentment victimista i supremacista i sense tendir la mà a l’altra part de la societat catalana, ni fer bon ús dels instruments dels quals ens hem dotat entre tots en aquestes dècades de democràcia.
No seria millor recompondre la convivència, avançar en un diàleg real i superar els greuges històrics entre identitats nacionals i la història fins ara explicada i difosa, amb freqüència manipulada, per a, com escriu Luis Sepúlveda a la seva Illa Mínima, “atrevir-nos a mirar de front la nostra accidentada història perquè la idea sempre formal de justícia deixi passo a una única transició possible: la que aixafa els odis i imposa la raó”? És inevitable i imprescindible posar-se d’acord, les Catalunyas estan destinades a entendre’s, la trabucaire, carlista i identitària, i la mestissa d’origen migrant i la urbana i metropolitana. Espero que sortim d’aquest conflicte més savis i més “rics” impregnats de l’altre. “Només el diferent ens salva” deia Javier Pérez Andújar. Catalunya serà charnega, choni, quilla, gitana, sudaca, machupichu, paki, mora, xinesa, romanesa, russa,... o no serà, serà mestissa o no serà. Un mestissatge fruit d’un pas endavant, que ens hagi transformat, com ha escrit Emma *Riverola parlant de Rosalía, en “(la) veu i (el) cos de totes les perifèries, culturals, socials i polítiques”.
