“En cada ocasió hem vist, no com a excepció sinó com a norma generalitzada, una cosa ben sorprenent. En els dies següents els portaveus i líders surten intentant afirmar que han guanyat. Bé, a vegades és opinable, però a vegades no. Si cada vegada que hi ha eleccions, Podemos perd un altre milió de votants, alguna cosa caldrà dir (i fer). Si Casado parlava de “remuntada” i es troba amb la meitat dels escons que tenia l’enyorat Sr. Rajoy, alguna cosa caldrà dir. I així successivament. Però amb el pas dels dies, assistim a un altre artifici. Els primers dies els líders solen dedicar-los a establir (davant els mitjans) tot tipus de línies vermelles, a qual més gruixuda, per a després passar a dir que mai es pactarà amb el PSOE, o que per a fer-ho “en alguns llocs”, els socialistes “hauran de renegar de Pedro Sánchez” o de les seves obres i les seves pompes. Una altra variant és la d’aquests dies a Barcelona, on és cert que els uns i els altres s’han vist embolicats en un endiablat trilema (el famós dilema a tres bandes). I això que, vist des dels marges, la cosa és simple, i diguem de passada que l’únic que ha parlat clar és el cartesià Sr. Valls: “Aquí tenen sis regidors sense una altra condició que la de no fer alcalde al Sr. Maragall”.“
Retorçant el llenguatge (El País, 7 de juny de 2019)
