“Les eleccions que es va veure obligat a convocar Pedro Sánchez, amb el consegüent risc de no guanyar-les en benefici de la dreta i la ultradreta, van tenir l’origen en la negativa dels partits independentistes a aprovar els Pressupostos de l’Estat que havia presentat el PSOE a la Cambra dels Diputats. Aquests pressupostos tenien un contingut social molt accentuat, sense comptar la quantitat d’euros que es destinaven a les arques públiques del Govern autònom de Catalunya. La lectura que es va fer, en termes generals, d’aquesta decisió per part dels opinadors de ràdio, televisió i premsa va ser que l’independentisme feia xantatge a Pedro Sánchez. “Pressupostos sí, però a condició de comprometre’s a convocar un referèndum d’autodeterminació”. ¿Va ser aquesta la raó fonamental d’aquesta negativa de partits tan compromesos amb els drets socials i la lluita per un habitatge, un sou i una vida dignes, almenys sobre el paper, com la CUP (que no va votar però va acompanyar moralment el seu soci de legislatura a la Cambra catalana) i Esquerra Republicana? ¿I si les raons fossin unes altres, tan altres que ni tan sols ells mateixos fossin conscients de la seva dimensió reaccionària? Podria ser, i és que pot passar de tot a la vinya del Senyor.”
Un independentisme asocial (El País, 26 de juny de 2019)
