El federalisme sempre ha considerat que els municipis són el primer nivell, la primera passa, en la construcció d’un món federal. Sense caure ara en utopies, el municipi, la ciutat, és el lloc on es plantegen amb major claredat els problemes fonamentals de la societat actual, des de la contaminació ambiental fins a la integració de comunitats diverses, passant per la defensa de les identitats o la construcció de mecanismes democràtics innovadors. I a més les ciutats són l’hàbitat humà en expansió més constant: la meitat de la humanitat viu en ciutats.
Les eleccions municipals del passat 26 de Maig han de ser vistes en aquesta perspectiva. Contra una visió reductora, administrativista, de l’activitat del món local, les recents eleccions municipals plantejaven uns quants receptes essencials, des d’una perspectiva federalista. Es mantindria el vent de canvi manifestat a les eleccions generals del 28 d’abril? Conseguiria la nova extrema dreta espanyola fer-se present als nostres ajuntaments? A escala més local, podrien els partits separatistes aprofundir els seus resultats a l’àrea metropolitana? O encara més, donada la coincidència entre eleccions municipals i eleccions europees, ¿podrien els populismes aprofitar aquest context favorable per augmentar la seva presència en els ajuntaments?
Des del punt de vista de Federalistes d’Esquerres, les respostes a aquests reptes han estat, essencialment, respostes positives. Si deixem de banda per ara l’elecció del Parlament europeu i les eleccions autonòmiques a 11 CC.AA. (unes i altres, també, amb resultats positius), el panorama municipal espanyol mostra una notable complexitat però una tendència general positiva. Les forces populistes han quedat força reduïdes; les candidatures socialistes han millorat de manera significativa els seus anteriors resultats; i, en general, les dinàmiques locals s’han sobreposat als intents de donar-hi, des de governs o des dels populismes, una significació política general.
És cert, però, que l’evolució del nostre sistema de partits fa que no hi hagin enlloc, o gairebé enlloc, partits polítics majoritaris, que puguin assegurar, tots sols, el funcionament de les institucions. Són precisos acords, pactes, negociacions, que acabin donant lloc a governs plurals, compartits per forces polítiques diverses. I aquest element representa ja un primer pas cap a una visió més federal de les coses: més diàleg, més negociació, més forces polítiques implicades. Alguns poden considerar això una dificultat; però des del nostre punt de vista, més que un problema, constitueix una obertura cap a un millor panorama polític.
Els resultats, en segon lloc, han confirmat el que van mostrar les eleccions generals un mes abans: hi ha més partits, hi ha pluralitat, però aquesta s’ha reduït. És visible a Catalunya: el PSC es consolida, mentre els Comuns retrocedeixen; ERC creix a costa de JxCat; i PP i Ciutadans es veuen molt limitats.
Però si aquesta panoràmica general és correcta, té una excepció: Barcelona. A la capital catalana, ERC i els Comuns queden igualats en nombre de regidors, i amb un petit avantatge en vots pel partit independentista. I en tot cas, molt lluny de la majoria absoluta de regidors a l’ajuntament.
Caldrà, doncs, definir coalicions de partits i pactes per a fer possible la designació d’alcalde i, després, permetre una acció de govern regular. Hi ha hagut i hi haurà especulacions i fortes pressions sobre quin hagi de ser el sentit d’aquests pactes, però al final està clar que tot es reduirà a una disjuntiva: fer alcalde Ada Colau o Ernest Maragall.
Del mandat d’Ada Colau es recordarà com les grans esperances suscitades inicialment s’han vist satisfetes només parcialment, en part per les limitacions de la seva majoria de govern (accentuades per l’expulsió dels regidors socialistes el desembre de 2017) i en part pels intents de sortir de la dialèctica binària en torn del moviment independentista. Aquests intents, orientats a definir una inviable posició intermèdia entre legalitat i “procés”, han contribuït a generar dubtes sobre quina seria la seva posició de fons; dubtes que, units a les crítiques sobre la gestió municipal (crítiques de vegades justes però molt sovint apriorístiques i massa organitzades), han acabat restant-li suports.
Ernest Maragall no sembla ser la persona adequada per a l’alcaldia de Barcelona. No es tracta ara de parlar del passat o de recordar la seva experiència de gestió municipal sota unes altres sigles de partit, sinó d’entendre el sentit polític de la seva candidatura actual: membre del govern Torra fins a fa uns mesos, es recordarà com va presidir la Mesa d’edat del Parlament de Catalunya en la present legislatura, on va tallar un debat afirmant “El Parlament serà sempre nostre”. Les maniobres pre-electorals destinades a afeblir els Comuns (com els fitxatges de Nuet o d’Elisenda Alemany) indiquen clarament que no hi ha sinceritat en l’afirmació d’un projecte de col.laboració entre partits d’esquerres, sinó un projecte excloent, de posta de la ciutat de Barcelona al servei del govern Torra i del projecte separatista (ara sota les paraules “drets i llibertats”).
Federalistes d’Esquerres creiem que Barcelona, en la situació actual, necessita un govern de col.laboració entre forces d’esquerres, d’àmplia majoria ( i amb eventuals suports addicionals per part d’altres grups municipals) i que aspiri a un programa de reformes urbanes, de millora de la qualitat de vida dels sectors populars, d’abordatge enèrgic dels grans problemes de la ciutat ( de l’habitatge a la contaminació, passant per la seguretat o el turisme) i en la perspectiva de poder parlar amb veu pròpia a Catalunya, al conjunt d’Espanya, a Europa i al món. I en termes concrets, això significa l’elecció com a alcaldessa d’Ada Colau, i la formació una majoria de govern integrada pels Comuns i el PSC.
