Aquest diumenge tindrà lloc el segon exercici democràtic més gran del món, superat només per les eleccions a l’Índia: les eleccions per escollir el Parlament Europeu. Poques vegades els termes de l’elecció han estat més clars: Nacionalisme o Europa.
Entremig d’aquesta dicotomía, és veritat que hi ha matisos. Des dels seus orígens, com ha explicat recentment l’economsita francés Thomas Piketty en el projecte europeu han conviscut, cooperant i sovint enfrontant-se, visions purament liberals de la integració europea, amb visions progressistes que han aspirat a fer una Europa protectora dels drets socials de les persones. Aquesta tensió seguirà existint i la força dels vots decidirà quina tindrà més força. Però a més avui la idea d’una Europa integrada, federal, es veu amenaçada internament per nacionalistes desesperats davant de la pèrdua dels vells monopolis de la sobirania, i externament per dirigents amb tendències autòcrates en algunes de les grans jurisdiccions del món, que veuen la mateixa idea d’Europa com una amenaça per al seu domini de l’escena internacional.
Com ha explicat Daniel Innerarity, la sobirania dels estats ja no existeix, I el que caldrà debatre són els termes de la nova organització federal d’Europa i el món. El professor de la UAB Joan Cals ha explicat en un important treball recent que després de la crisi de l’euro, la crisi dels refugiats i el Brexit, és important no oblidar que les raons que van donar lloc al projecte d’integració europea són de carácter polític, i tenen a veure amb la superació de l’antagonisme nacionalista. Per això l’independentisme català (que navega entre la visió neo-liberal i la neo-sobiranista d’Europa) se sent incòmode davant d’aquest debat, com ha explicat molt bé Lluis Bassets.
És veritat que Trump, Putin, Orban, Abascal, Salvini i els seus socis polonesos, finlandesos, o holandesos, fan por per la seva manca d’escrúpols per desestabilitzar les institucions pròpies de la democràcia i l’estat de dret. També a una escala més reduïda, i amb un nivell més elevat d’impotència, Torra i Puigdemont. La seva obsessió comuna per frenar la integració europea i la relativització de la sobirania dels estats, vells o nous, és però també un indicador de l’èxit d’aquest projecte integrador.
Les reformes que Federalistes d’Esquerres, entre molts altres, com la Unió Europea Federalista, defensen per reforçar la integració europea i la seva dimensió social, són necessàries, però no suficients per augmentar la confiança en el projecte europeu. Cal promoure amb més força la identitat europea i el sentiment de pertinença a aquesta gran aposta per organitzar millor un món que s’enfronta a desafiaments de gran magnitud, començant pel canvi climàtic.
Malgrat la indústria de la depressió europea i la mobilització dels sectors antifederalistes, la Unió segueix tenint un potencial enorme, i encara més si es consolida l’aliança històrica entre França i Alemanya amb l’acompanyament d’una Espanya més implicada en la construcció europea. Convé reforçar la sobirania europea, tot perdent la por a exercir el poder, i completar la Unió Econòmica i Monetària amb totes les seves implicacions polítiques, socials i culturals, així com aplicar una política d’immigració ajustada a les dades reals del fenomen i articular un estat del benestar europeu.
El projecte europeu ha quedat erosionat en l’ideari de moltes persones a causa de les polítiques d’austeritat, fruit de no haver acompanyat la unió monetària d’una unió fiscal. És urgent reequilibrar aquesta situació. És important que les institucions europees inverteixin en la creació d’un demos europeu que se solapi amb els demoi nacionals i locals. El govern europeu deu ser l’únic al món que no s’esforça per desenvolupar un sentiment de pertinença, una simbologia i una mitologia. És important fer de la necessitat virtut i promoure l’intercanvi d’experiències entre persones europees des de la joventut, potenciant l’ús de l’anglès com a llengua franca, que ja ho és en bona part gràcies a Internet i al fet que és la llengua que comparteixen més persones al món, encara que no sigui la primera de la majoria.
Com diu Javier Cercas, Europa és la principal utopia raonable del nostre temps. La Unió és el resultat d’un esforç exitós de pau i cooperació per deixar enrere els conflictes i la fragmentació que van culminar en les catàstrofes bèl·liques del passat. Però no és una institució que s’aguanti sola, necessita un esforç constant de manteniment i renovació. Sense Europa, l’esperança d’un món millor i la possibilitat d’una Catalunya i una Espanya pròsperes, en pau i llibertat, no existiria.
Després de les eleccions d’aquest diumenge, quedarà ben clar que els grans problemes de la humanitat no es poden resoldre només amb polítiques de proximitat. És una actitud conservadora donar l’esquena a la integració econòmica com si fóssim els Amish de Pennsylvania. Però no es pot construir Europa, ni fer front al canvi climàtic, desconeixent els problemes distributius. Els problemes ja no es poden separar. La República Federal Europea els ha d’abordar en el seu conjunt.
