La sobtada noticia de la mort del dirigent polític que ho va ser tot en el PSOE i que, en un moment donat, va deixar la primera línia política i institucional per tornar a la seva feina de professor universitari, ens ha afectat profundament. Amb independència dels llaços de relació i d’amistat que uns i altres haguéssim pogut tenir amb ell, Pérez Rubalcaba era un dels nostres, sempre disponible i sempre a punt per venir a una trobada de Federalistes d’Esquerres, per presentar en una llibreria madrilenya el llibre que acabàvem de publicar o per fer alguna gestió discreta en els mitjans de la capital.
I això s’ha de remarcar, perquè Pérez Rubalcaba havia esdevingut un federalista des del cap, des del raonament i l’experiència, i no des dels sentiments o des del cor. Sincerament convençut dels valors socials i morals d’un Estat unitari, que asseguri de manera igualitària la major quantitat i qualitat possible dels serveis públics ( com va demostrar en la seva gestió al front de ministeris tan essencials com Educació o Interior), havia entès en profunditat la gran diversitat de la societat espanyola, que no es podia gestionar des de l’uniformisme sinó que només es pot gestionar de forma compartida, implicant-hi veus i actors diversos, que s’impliquin sense renunciar a cap dels seus elements distintius. Mancomunar l’acció de govern i fer-hi participar tots els actors pot ser més llarg i més difícil, però si s`aconsegueix, els resultats són molt més sòlids i, en definitiva, més democràtics.
Un sol exemple : quan el moviment del 15-M va ocupar places i carrers arreu d’Espanya, Rubalcaba des del Ministeri de l’Interior que aleshores dirigia va entendre, i va fer possible, que no era ni sensat ni viable afrontar els problemes que el moviment pogués representar com si fossin problemes d’ordre públic. Paciència, diàleg i regles clares van mostrar ser una recepta molt més eficaç i molt més democràtica que la confusa i violenta actuació del govern Artur Mas / Felip Puig a la plaça Catalunya ( les conseqüències de la qual, entre parèntesi, ens han portat en bona mesura a la situació catalana actual).
I aquesta metodologia valia tant per gestionar el final d’ETA com per arribar a la formalització de la “declaració de Granada”, en què el PSOE va expressar més articuladament la seva proposta federal, superant les possibles resistències que poguessin existir dins o en torn del seu partit. Federalistes d’Esquerres està en deute amb ell, i volem aquí retre-li el nostre homenatge públic.
