“Només una honesta reflexió pot canviar el rumb de les coses: cal reconèixer d’una vegada que, si prenem com a guia el passat recent i el futur previsible, la independència de Catalunya és tan impossible com innecessària. Que és impossible no necessita de molta explicació: Espanya –la seva ciutadania representada per l’ Estat espanyol– no la concedirà, i ningú no voldrà obligar-la a fer-ho. Molts factors han afavorit l’auge de l’independentisme: els avatars de l’Estatut del 2006, el descontentament generat per la crisi, un govern espanyol amb un desconeixement gairebé enciclopèdic de Catalunya i hostil a qualsevol cessió de poder han estat els seus impulsors durant aquests anys; no n’hi ha hagut prou per derrotar l’ Estat. Tampoc no ha aconseguit l’independentisme, i no per falta d’intentar-ho, entelar a l’exterior una reputació que podria ser millor en alguns aspectes, però de la qual no hi ha per què avergonyir-se. És per això utòpic pensar que Europa hagi de sentir-se inclinada a atorgar a una possible Catalunya independent un tracte de preferència.”
Impossible i innecessària (La Vanguardia, 21 de maig de 2019)
