“La utopia nacionalista va prendre cos a Catalunya quan Artur Mes va rellevar a Pujol al capdavant de CDC, va perdre les eleccions enfront d’un tripartit d’esquerres i per a recuperar el poder —Marta Ferrusola, l’esposa de Pujol va dir que se sentia com si durant l’estiu els lladres haguessin entrat en el seu domicili— es va inventar això del dret a decidir. Després de guanyar les eleccions del 2010, amb tot el suport de l”establishment’ català, per a consolidar-se amb majoria absoluta enmig de la crisi, va convertir a la nacionalista però pragmàtica CDC en un partit independentista, va perdre 12 diputats en el 2012, es va negar a rectificar i va mantenir el rumb a Ítaca al costat d’ERC —a la qual va forçar a radicalitzar-se en robar-li el seu programa de molts anys, però no el de Macià ni el de Companys— i acabo cedint el poder a Puigdemont, fins llavors un polític secundari en CDC, perquè la CUP beneís que CDC seguís en la presidència de la Generalitat. El candidat ‘bussines friendly‘ del 2010, donat suport pel món econòmic català contra el “perillós” socialisme de José Montilla, inclinava el clatell davant un partit antisistema d’extrema esquerra.”
Els límits de la utopia nacionalista (El Confidencial, 24 de març de 2019)
