“No, la Constitució del 1978 no reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles ni dels territoris que la conformen. I no ho fa perquè tampoc ho fan els instruments internacionals de drets humans dels quals Espanya és part. L’autodeterminació reconeguda per les Nacions Unides en diferents textos se circumscriu, avui, a pobles sotmesos, en el sentit estricte del terme. Per això Catalunya no és un territori que tingui el reconeixement internacional i, per tant, tampoc constitucional, a autodeterminar-se més enllà del que ja suposa l’exercici de l’autonomia política de la qual es gaudeix des de l’Estatut d’Autonomia del 1979. Ni tan sols el tan abusat “poble” català és homogeni en relació amb l’aspiració secessionista, ni es tracta d’un poble sotmès a la repressió de l’Estat espanyol. L’autodeterminació és una aspiració política legítima, però no un dret fonamental. I, en democràcia, la realització efectiva de tota aspiració passa per convèncer, persuadir i transaccionar, fins i tot tenint majories àmplies, perquè en democràcia els drets de les minories també s’han de protegir.”
Devaluació democràtica (El País, 18 de març de 2019)
