La meva filla més jove, de set anys, em va preguntar l’altre dia a què donava jo suport. Ara és pràcticament impossible deixar als nens a un costat. És molt temptador explicar què està passant en el llenguatge dels dibuixos animats dels nens. Que fàcil sembla la vida quan simplement repetim eslògans sense comprendre el significat que transmeten, quan les realitats altament complexes estan fixades en simples termes binaris i mútuament excloents (The Guardian, 15 Octubre 2017. Traducció de Francesc Trillas)
Vaig arribar a Catalunya a l’estiu de 2010, durant els anys difícils de la crisi econòmica: un mal moment després de 15 bons anys a Anglaterra i Itàlia. El meu lloc d’origen és Alacant, una ciutat de mida mitjana més al sud, sense sentiments patriòtics forts, almenys fins on recordo. Tinc un passaport espanyol i parlem espanyol a casa, així que això pot fer de mi una espanyola.
Els meus vincles amb aquest lloc són bons amics i col·legues, els boscos mediterranis per on passegem sovint, sabors de tomàquets, cels brillants i una mar blava. Som una família de quatre, amb quatre països diferents de naixement. La casa és on vivim. I la casa canvia. També sóc d’esquerres. Aprovo els valors universals d’igualtat, justícia i solidaritat. Hi ha poc mèrit en això, ho admeto, però intento viure la meva vida en conseqüència. Els meus fills van a una escola pública, usem el transport públic i som freqüents visitants de les biblioteques i parcs públics.
Fa dues setmanes no vaig votar. Vaig estar en gran disconformitat amb la forma en què el govern de coalició de Catalunya (una barreja molt estranya de status quo de dreta i anarquisme) avançava per aprovar un referèndum i la posterior declaració unilateral d’independència. Això no va respectar les regles institucionals i legals del joc, no només les d’Espanya, sinó també l’estatut català que requereix una majoria de dos terços al Parlament.
El referèndum no havia tingut -no podia tenir- les garanties democràtiques mínimes. En aquest punt hi estaven d’acord diversos partits polítics de diferents tendències, fins i tot el principal partit pro-referèndum. Aleshores es va produir tot un espectacle de jutges i policies enviats a Barcelona a la recerca d’urnes i paperetes de votació. Les escenes van ser bastant patètiques i haurien tingut un aire còmic, si no fos tan greu.
En aquest context complex, els que tenim una visió crítica sobre els fets i les paraules dels governs català i central ens vam quedar cada vegada més sense espai “entremig” i forçats a prendre posició.
La meva filla més jove, de set anys, em va preguntar l’altre dia a què donava jo suport. Ara és pràcticament impossible deixar als nens a un costat. Trobant-me en dificultats per triar les paraules, vaig provar amb una corda. “Agafa-la sense força”, vaig dir. “És com un gronxador”, va respondre. “Ara agafa-la fort i digues què passa amb aquells que es mouen”. “Es cauen”, va dir. Ella ho havia entès. Potser massa bé.
És molt més difícil amb els nens més grans. Aquest mes, els companys de la meva filla gran, a la seva escola de secundària -té 14 anys- van signar un full de paper proposant una vaga per defensar “el dret universal dels catalans a celebrar un referèndum per decidir sobre el futur del seu país”. Li vaig demanar que no signés. No va sortir aquella tarda per unir-se als seus amics que, embolicats amb la bandera d’aparença revolucionària, es manifestaven a Barcelona per la democràcia i el dret al vot.
Em vaig queixar al director de l’escola per implicar els nens en un acte polític, per no respectar la diversitat d’opinions, per posar-los una pressió insuportable. La seva resposta va ser que l’òrgan de govern no va fer res, la institució era neutral i que no podia ser responsable del que altres professors diuen o fan a les seves aules. És clar.
Les escoles primàries, inclosa la nostra, estaven ocupades per famílies que volien votar. No em vaig enfrontar a ningú per això, fins i tot vaig comprendre la forma en què es burlaven de les regles d’una manera pacífica i enginyosa. Però em vaig preguntar si ni que fos un d’ells es va adonar que estaven utilitzant un espai públic que ens pertany a tots. Aquesta és una pregunta bastant inútil aquests dies.
No obstant això, aquests espais d’enfrontament no existeixen en entorns privats. Durant tota la setmana passada, la costosa escola internacional al costat de la nostra casa ha obert com de costum. Les escoles privades de Catalunya, on presumiblement la majoria dels líders polítics envien els seus fills, ofereixen a les famílies l’oportunitat de rebre una educació en la seva llengua materna, ja sigui catalana, espanyola, alemanya o anglesa, acceptant una transmissió absent a les escoles públiques. És bastant sorprenent com alguns grups i llocs suporten molt més que els altres els costos de les divisions polítiques i socials.
La narració que ha sorgit a la televisió local durant les últimes setmanes ha estat de pur nacionalisme. Es va transmetre que l’estat espanyol era un estat repressiu. El principal canal de televisió pública de Catalunya es va acostar a explicar als nens el que va passar en termes de la mala policia espanyola contra els bons polis catalans.
És aquesta la millor manera de condemnar l’ús de la força? em vaig preguntar. Vaig mostrar als meus fills imatges de policia molt similars en uniformes idèntics a Washington DC, Hamburg, Gènova o Barcelona fa uns anys. Estaven desconcertats i era una cosa dolorosa de fer, però, com més podem aspirar a rebutjar col·lectivament aquesta vergonyosa manifestació de poder per part de les autoritats?
És molt temptador explicar què està passant en el llenguatge dels dibuixos animats dels nens. Que fàcil sembla la vida quan simplement repetim eslògans sense comprendre el significat que transmeten, quan les realitats altament complexes estan fixades en simples termes binaris i mútuament excloents. Els conceptes deixen de ser les unitats del pensament quan els sentiments volen tan alts. La seqüència d’esdeveniments que ens expliquen, i especialment als nostres fills, constitueixen sempre la mateixa narrativa unànime: una narració poderosa i magnètica que no té una força en direcció contrària.
No sé què passarà a partir d’ara. En el moment d’escriure, el futur es veu tan incert com en les últimes setmanes, encara que molts de nosaltres estem desesperats per veure signes de des-escalada perquè puguem continuar amb la nostra vida, tornar a sopar amb la família, tenir temps per tenir cura els uns dels altres, per pensar i per dormir. No vull que aquest conflicte territorial segueixi robant temps, espai i energia que hauríem de dedicar a la lluita contra la pobresa, l’atur o les desigualtats socials.
Aviat hauríem de ser capaços d’aixecar els nostres caps per adonar-nos que plou molt poc; per adonar-nos del clima extraordinàriament càlid que fa per a aquesta època de l’any.
Marga León és professora de la UAB.
What do we tell our children about the chaos that grips Catalonia? The Guardian, 15 Octubre 2017
