Raons per no votar. Les dels qui creuen que en un món on els principals desafiaments –desigualtat, terrorisme, canvi climàtic…– són globals i reclamen estratègies solidàries, el més urgent no és dividir, sinó sumar. O els dels qui creuen que iniciar un procés de ruptura amb Espanya (i, per tant, amb la Unió Europea) aboca a dèficits i conflictes tan lesius com duradors. Una altra raó: no té sentit, tret de per als seus promotors, votar en un referèndum convocat sense consens i recomptat sense garanties; i menys en un país on els seus habitants són cridats a les urnes cada quatre anys, quan no de manera anticipada, a les legislatives, autonòmiques o municipals
El sí ocupa el carrer. Aquest va ser el titular de portada de La Vanguardiael dia 12, després de la manifestació de l’Onze de Setembre a favor del sí en l’1- O. No podria dir-se el mateix de les campanyes pel no o per no votar (que no s’ha de confondre aquesta vegada amb l’abstenció), potser perquè els seus altaveus són molt menys potents. Malgrat que més de la meitat dels votants no va optar en les últimes eleccions per partits independentistes. I malgrat que la campanya del sí represa aquest divendres s’anuncia força sorollosa. Això em fa recordar que l’1- O hi ha tres opcions –votar sí, votar no i no votar– i que totes tenen les seves raons. Per exemple:
Raons per votar sí. Algunes són ja antigues, com aquell fundacional, i matisable, “ Espanya ens roba”. Altres, com la resumida en l’expressió “l’ Estat ha perdut el respecte als catalans”, tenen base tangible i continuen per desgràcia vigents. ( I, diguem-ho tot, últimament s’abonen també des d’aquí, a còpia d’atzagaiades). Altres raons: l’ Estat sembla incapaç de donar una resposta política a les peticions catalanes, malgrat les reiterades manis de l’Onze de Setembre. L’ Estat només surt del seu hieratisme per activar les seves clavegueres, atiar alts tribunals o anunciar inhabilitacions i sancions. L’ Estat no fa res per combatre l’estès i endèmic sentiment anticatalà; ans al contrari, es diria que de vegades l’estimula. Més raons: no ve de gust formar part d’un país on el president del Govern, que hauria de ser el més eixerit de tots, no sap que la seva feina consisteix a anticipar-se als problemes en lloc de deixar-los podrir. Una altra: tenim pressa. Una altra: l’ Estat ja no sap o no vol negociar.
Raons per votar no. Ignorar que estem davant un referèndum il·legal, o que el vot del no, minoritari atesa l’organització partidista de la consulta, servirà més que res per donar relleu i legitimar al del sí.
Raons per no votar. Les dels qui creuen que en un món on els principals desafiaments –desigualtat, terrorisme, canvi climàtic…– són globals i reclamen estratègies solidàries, el més urgent no és dividir, sinó sumar. O els dels qui creuen que iniciar un procés de ruptura amb Espanya (i, per tant, amb la Unió Europea) aboca a dèficits i conflictes tan lesius com duradors. Una altra raó: no té sentit, tret de per als seus promotors, votar en un referèndum convocat sense consens i recomptat sense garanties; i menys en un país on els seus habitants són cridats a les urnes cada quatre anys, quan no de manera anticipada, a les legislatives, autonòmiques o municipals. Altres raons: no voler un país on la majoria parlamentària no respecta els drets de la minoria i dinamita l’ordenament legal acordat per tots els ciutadans per imposar el seu, segons es va veure al Parlament en el tràmit exprés de les lleis del Referèndum i de la Transitorietat. No voler un país on la majoria que fa això es presenta, a sobre, com a campiona de la democràcia, malgrat que la redueix a la possibilitat de votar en el seu referèndum. No voler un país on el poder prefereixi l’astúcia al dret. No voler un país on la política nacionalista ha lliurat les institucions que a tots han de representar a activistes que només treballen per a una part. Verbigràcia: no voler un país on ara sigui president Puigdemont, vicepresident Junqueras, presidenta del Parlament Forcadell i portaveu de la majoria Turull, activistes que desdenyen el pluralisme. I, amb més motiu, no voler que mentre els esmentats prodiguen tedioses declaracions, un nucli encara més activista, més secret i menys fiscalitzable els marqui el ritme. Una altra: no voler dependre del grup minoritari i destroyerde la CUP. Una altra: el Govern espanyol és insensible a la reclamació catalana, però això no justifica que ens hàgim de separar dels espanyols, sinó que cal rellevar el Govern. Última i simètrica: la Generalitat ja no sap o no vol negociar.
Conclusió. Observarà el lector que apareixen en aquesta nota més motius per no votar que per votar sí, i molt pocs per votar no. Això significa que les polítiques seguides pels partidaris del sí em semblen poc satisfactòries i menys prioritàries. Però s’equivocaran els qui ho interpretin com un suport a l’incapaç Rajoy. Encara que molt probablement això és el que passarà, perquè sectaris i doctrinaris no toleren la discrepància, només admeten adhesions incondicionals. Però mentre no ens persegueixin i silenciïn per discrepar, és obligat intentar reconèixer la complexitat de la situació i exposar els seus clarobscurs. La lògica del xoc considera que l’“amb mi o contra mi” és l’única via. No és així. No, almenys, en aquest cas. La prova és que algunes raons per votar sí són ben comprensibles i exigeixen resposta urgent de l’ Estat. Però aquesta vegada, i ateses les condicions imposades, les raons per no votar pesen més que les del sí.
“Votar sí o no votar” (La Vanguardia, 17 de setembre del 2017)
