(Intervenció de Neri Daurella a la tertúlia federalista del 14 de setembre a llibreria Alibri)
Quan els companys Federalistes em van proposar parlar a la tertúlia d´avui, 14 de setembre, tres dies després de l´11 de setembre i 20 dies abans de l´1 doctubre, vaig pensar que m´ho proposaven tenint en compte la meva condició de psicóloga i psicoanalista. I em vaig preguntar si realment tenia alguna cosa a dir des d´aquesta condició sobre un fenòmen que ens implica tant a tots a nivel emocional i que fa difícil aportar elements de reflexió no massa esbiaixats. Vaig recordar alló que deia l´Unamuno quan li van questionar si el seu discurs era prou objectiu, i ell va contestar “¿Cómo quiere que sea objetivo? Yo no soy un objeto. Soy un sujeto.” Em vaig animar a dir la meva, i em va venir al cap aquest títol una mica provocatiu.
A PROPÒSIT DE L´11-S: ASPECTES EMOCIONALS DE LA CONMEMORACIÓ DE DERROTES
El ritual conmemoratiu de la derrota de l´11-S s´ha convertit en els darrers anys en una manifestació independentista molt espectacular, que ocupa massivament el carrer. Es reactiva un trauma de fa més de 300 anys per utilitzar-lo emocionalment al servei d´una ideología de reivindicació de drets col.lectius. Es tanquen files contra l´enemic exterior i es pretén convertir a la causa a tots els que encara no están convençuts. Als federalistes catalans i espanyols ens interessa reflexionar sobre aquestes dinàmiques, que molts cops es presenten com si fossin sorgides per generació espontània, i no responguessin a una estrategia clàssica de mobilització nacionalista de la que tenim exemples, sense anar més lluny, en la que va portar a la dissolució de la federació iugoslava.
Començaré compartint amb vosaltres les meves reflexions de fa tres anys, l´any 2014, un any carregat d´aniversaris relacionats amb conflictes bélics i esdeveniments històrics traumàtics. Aquell any es conmemorava a casa nostra que 300 anys abans, l´11 de setembre de 1714, havien entrat a Barcelona les tropes borbòniques, finalitzant així la Guerra de Succesió a la Corona d´Espanya amb la instauració de la nova dinastía i el decret de Nova Planta.
També feia 100 anys, el 28 de juny de 1914, l´atemptat a Sarajevo contra l´hereu de la Corona Austrohungaresa havia estat el detonant per la 1ª Guerra Mundial.
I feia 75 anys, el 26 de gener de 1939, que havien entrat a Barcelona les tropes franquistes i l´1 d´abril del mateix any havia finalitzat la guerra civil española.
I val la pena fer esment d´un esdeveniment més recent: coincidia amb el 25 aniversari de la finalització de la guerra freda, amb l´enderrocament del mur de Berlin, justament el 9 de noviembre de 1989.
Si afegim, a més a més, que el mateix any 2014 feia 75 anys que havia esclatat la 2ª Guerra Mundial, podriem dir que va ser un any que es prestava a un munt de conmemoracions d´aconteixements bélics que havien marcat el curs de la història de Catalunya, Espanya, Europa i tot el món.
Pero aquí varem viure el 2014 com l´any del tricentenari del´11 de setembre de 1714, a bombo i platillo, mentre els altres aniversaris passaven bastant desapercebuts. Es varen organitzar un munt d´actes conmemoratius, molts d´ells al Born recuperat per la memoria histórica de la derrota de Barcelona a mans del Borbó. Molt significativament s´havia abandonat el projecte de destinar el Born a construir una bibilioteca per convertir-lo en una exhibició permanent de les consequències de la derrota de 1714, fomentant que moltes persones que fins aquell moment no s´havien preocupat mai pel tema s´identifiquessin amb els heroics resistents barcelonins de començaments del segle XVIII, bombardejats sense pietat fins a la derrota final.
De l´allau de publicacions subvencionades i superpublicitades que es van editar pels volts d´aquell any, em va cridar especialment l’atenció el fenómen de la novela histórica “Victus”, que es va convertir ràpidament en el llibre més venut de l´any. El seu autor, que habitualment publicava en català, la va escriure i publicar en castellà. Picada per la curiositat, vaig anar a la presentació que va fer a la llibreria Laie. L´Albert Sánchez Piñol va explicar que s´havia documentat molt bé per escriure-la, i quan li van preguntar quina havia estat la seva font principal, va mencionar las “Narraciones històricas” de Francesc de Castellví, un barceloní austracista que va viure l´11 de setembre de 1714, després es va instalar a Viena, i allá va escriure quatre tomos sobre la guerra de Successió. Quan van preguntar a Sánchez Piñol per qué havia escrit el seu llibre en castellá, ell que acostumava a escriure sempre en catalá, va dir que “li havia sortit així”, i quan li varen preguntar si la traduiria al català, va dir que segurament es traduiria, pero que no ho faria ell, perque era molt llarga i li feia molta mandra. Després em vaig assabentar que la traducció al català la varem pagar tots els barcelonins amb els nostres impostos municipals (l´alcalde en aquell moment era Xavier Trias)
Un dia que tenia una tarde lliure vaig anar a la Biblioteca de Catalunya, per poder fullejar directament las “Narraciones Históricas de Francisco de Castellví”. I quina seria la meva sorpresa quan vaig llegir el pregó final del conseller en cap Rafael de Casanova, adreçat als ciutadans de Barcelona, l´11 de setembre de 1714, on deia coses com aquestes:
“Se confía que todos, como los verdaderos hijos de la patria amantes de la libertad acudirán a los lugares señalados a fin de derramar gloriosamente su sangre, insiguiendo el ejemplo de tantos nobles ciudadanos y oficiales de guerra de todas clases que en este presente día con nombre inmortal han sacrificado su sangre y vida por su rey, por su honor, por la patria y por la libertad de toda España.”
Obviament aquesta part del discurs no figurava en la novela “Victus”, ni está present en la ment del munt de manifestants que conmemoren massivament l´11 de setembre els darrers anys corejant la consigna ben diferent de “In- indé- independenciá”. Probablement es sorprendrien molt de saber que els defensors de Barcelona l´11 de setembre de 1714 lluitaven “pel seu rei, pel seu honor, per la patria i per la llibertat de tota Espanya”, com era propi d´una guerra civil, dins una guerra europea, amb ocasió de la Succesió a la corona española, i no d´una guerra de Secessió de Catalunya respecte a España.
Evidentment, la novela “Victus” no pretenía reflectir la realitat histórica sino, com va dir el seu autor el dia mateix de la presentació, convençut de que s´adreçava a un públic entusiasta, es tractava de contribuir a crear un gènere épic que ajudés a generar conciencia nacional catalana, fent una funció similar a la que havia fet el gènere del western per fomentar la consciència nacional nordamericana (sic).
Molt més greu va ser la participació d´historiadors reconeguts en el Congrés titulat “Espanya contra Catalunya” organitzat per escalfar els motors del procés aprofitant l´avinantesa del tricentenari. Que un titol tan provocatiu fos acceptat no per masses desinformades sino per alguns catedràtics d´Història de les nostres universitats (afortunadament no tots) em va fer pensar en la famosa novela de política-ficció de George Orwell, “1984”, quan, retratant el funcionament d´un estat totalitari, descrivia el funcionament d´un Ministeri de la Veritat on es fabriquen consignes de propaganda per consum del poble. En aquest Ministeri es creava una neollengua, una versió abreujada del llenguatge normal, un llenguatge simple, en el que no tenien cabuda les idees complexes ni els matissos, per reduir la capacitat de pensament de la població i controlar les seves ments.
A Espanya, a Catalunya, en la época franquista hem viscut aquesta experiencia de neollengua, quan a l´escola rebiem classes de Formación del Espíritu Nacional (algú recorda aquell libre verd de tapes dures, que era una mena de catecisme amb preguntes i respostes?). Els falangistes no amagaven les seves intencions, parlaven del “movimiento”, que era un instrument clau en la nova revolució, perque havia de convencer al poble d´aquell nou sistema polític. I un objectiu importantíssim erem els joves de la meva época: el Frente de Juventudes. “La juventud, deia la Falange, es la clave del futuro por eso es fundamental captarla para la tarea que queda por hacer.”
En un primer moment, el règim franquista entenia que el falangisme havia deixat una “revolución pendiente”, per superar el pesimisme històric en que havia caigut Espanya després del 98, i la frustració de la II República. Espanya havia de ser una “unidad de destino en lo universal”, i per aconseguir-ho s´havia de començar controlant les escoles.
Varen manipular la història en base a grans mites: el primer era Viriato, al que es considerava la essència de lo més profund dels valors ibèrics. Després venien, per descomptat, Don Pelayo i la gloriosa batalla de Covadonga, inici de la Reconquesta que culminarien els Reis Catòlics el 1492; el descobriment i la conquesta d´Amèrica; l´aixecament del 2 de mayo i la guerra de la independencia contra Napoleó; i així succesivament fins el “glorioso alzamiento nacional del 18 de julio de 1936”. S´exaltava el concepte sagrat de la Patria: Espanya era el be suprem, per sobre dels individus i les llibertats individuals. José Antonio Primo de Rivera deia:
“Nosotros no queremos que triunfe un partido ni una clase sobre los demás; queremos que triunfe España, como una unidad con una empresa futura que realizar en la que se fundan todas las voluntades individuales (Capmany, 12procés969: 13).”
A Catalunya, en aquests moments, estem vivint un procés de “Formació de l´esperit nacional” que em recorda cada cop més el clima d´aquells temps. Actualment la revolució nacional pendent és la independencia, es reclama unitat nacional més enllà dels partits i les classes, es pretén crear un moviment nacional (Assamblea Nacional Catalana, Omnium cultural), es manipula la historia en base a grans mites: Catalunya és la nació més antiga del món, en lluita per les llibertat des de sempre, una unitat de destí amb tots els territoris de parla catalana (els Paísos Catalans, una mena d´Anschluss a la catalana); la guerra dels segadors és el referent simbòlic del nostre himne (“bon cop de falç”); es converteix en festa nacional la data de la derrota a mans de Felip V, el maleit Borbó, i una guerra europea per la successió de la corona española es transforma en l´imaginari popular en una guerra de Secessió. Estem inundats de rituals lligats al numero màgic 1714: les manifestacions massives anuals de l´11 de setembre des de fa 5 anys comencen puntualment a les 17.14; als partits de futbol a can Barça, quan s´arriba al minut 17.14 es senten els “crits de rigor” de “in- indé -independència”, i ja sabem com en aquestes manifestacions de masses, els individus perden gustosament bona part de la seva consciència d´individualitat i s´entreguen al plaer regressiu de sentirse formant part d´un grup gran, poderós, que proclama els seus anhels amb contundencia. El to d´aquests crits de rigor no em sembla gaire diferent del que es feia servir en els “gritos de rigor” de la época franquista: “España, una. España, grande. España, libre. Arriba España”.
Un filòsof francés, Pascal Bruckner, ha escrit coses interessants al seu assaig La tentación de la inocencia (Anagrama), on posa l’accent en la victimització com una eina per imposar-se.
“La sed de persecución es un deseo perverso de ser distinguido y salir del anonimato. El certificado de maldición. El sufrimiento equivale a un bautizo, a una elevación, al reconocimiento público. (…) Hay un orgullo en la forma de celebrar las derrotas pasadas. Como si Dios hubiera escogido a este pueblo entre todos para ponerlo a prueba y la debacle terrenal fuera garantía de victoria celestial. Un pueblo entero se zambulle en la creencia de que está condenado al sufrimiento y saca, no solo una dignidad aristocrática, sino la certeza de que todo le está permitido porque todo se le debe”.
La creació de neollengua és imparable. Es repeteixen mil i una vegades paraules com “El procés”, “El full de ruta”, “La desconexió”, “L´estat propi”, “El dret a decidir”, “Les estructures d´estat”, “El RUI”, “La DUI”, “Aquesta és una pantalla passada”, “De la post-autonomia a la pre-independència”, “El president fa un pas al costat”, “Visió de país”, “Sentit de país”, “Reconstruir el país”, “Estat espanyol”, “Estat espanyol de matriu castellana”, “Legalitat versus legitimitat”, “Expoli fiscal”, “Fer pedagogía”, “Acte de soberanía”, “Drets històrics”. L´últim invent és “Tsunami democràtic”.
Es fa servir un llenguatge inflamat, caracteritzat per les dicotomies i polaritats maniquees, per una banda, i la exaltació maximalista, per l´altra. Són molt freqüents les expressions disyuntives, que transmeten una sensació de que vivim moments decisius, excepcionals, de “ara o mai”, de “tot o res”. “O referéndum o referéndum; o democracia o democracia”, “No ens conformarem amb res que no sigui la victòria“, “De la revolució dels somriures al fem por i més por que farem”.
Anem ara a la reflexió sobre aquests fenòmens des d´un punt de vista psicoanalìtic. Us vull parlar de Vamik Volkan, un psicoanalista nascut a Xipre, al sector turc de l´illa, que ha exercit el seu ofici de psiquiatra i psicoanalista als Estats Units, i és professor emèrit de la Universitat de Virginia. L´any 1974, després de la divisió de l´illa de Xipre, la seva terra, en dos sectors (el grec i el turc), es va interesar per estudiar la història de mil anys de relacions turc-xipriotes des de la perspectiva psicoanalítica, en col.laboració amb un historiador. Posteriorment, l´any 1977, el president egipci Anuar el Sadat va animar indirectament als psicoanalistes a involucrar-se en l´estudi de les relacions internacionals quan en la primera visita que realitzava un president egipci al parlament d´Israel va afirmar que el 70% dels problemas entre àrabs i israelians eren de naturalesa psicológica.
Volkan, convençut de que és bo que els psicoanalistes no es limitin a teballar a les seves consultes cliniques i participin en treballs interdisciplinars sobre aspectes socials i polítics, va fundar el Centre d´Estudis de la Ment i la Interacció Humana (CSMHI) a la Universitat de Virginia, que va reunir fins l´any 2005 a psicoanalistes, psiquiatres, exdiplomàtics, politòlegs, historiadors i altres especialistes en ciències socials i del comportament humà i va treballar en l´aplicació directa de conceptes psicoanalítics a conflictes étnic-nacionals, i en la facilitació del diàleg entre grups grans per afavorir la co-existència pacífica, conduint diàlegs extra-oficials a llocs com les republiques bàltiques, Georgia, Kuwait, Eslovaquia, Turquia, Alemania i Estats Units, entre d´altres.
El treball en aquests àmbits l´ha portat a reflexionar molt sobre conceptes com els d´identitat individual i identitat de grup gran, de simbols comuns d´identificació, i del procés mitjançant el qual els nens van adoptant determinades caracteristiques fisiques, llenguatges, cançons de bressol i infantils, menjars, danses, creences religioses, mites, banderes, entorns geogràfics, herois, màrtirs i imatges d´esdeveniments històrics com senyals de pertinença a l´identitat d´un grup gran al qual pertanyen els seus pares i les persones importants per ells. Ja sabem que en la base del sentiment de comunitat es troben les identificacions dels seus membres. Els nens que tenen pares que pertanyen a diferents grups grans poden viure armònicament sempre que aquests grups convisquin sense grans problemes, pero si es dona un conflicte socio-politic entre aquests grups, aquest pot ocasionar patiment emocional i vivències traumatitzants pels nens.
Que les persones que senten que pertanyen a un grup gran (étnic, nacional, religiós …) comparteixin prejudicis envers els que pertanyen a un altre és un fenòmen humà prou comú, i no necessàriament alarmant, encara que en moments de turbulencia política o económica pot adquirir caracteristiques molt destructives. Durant segles, tribus o grups veins han hagut de competir pels aliments, pel sexe i pels bens materials per la seva supervivencia, pero a això s´han anat afegint fenòmens psicològics més complexes, com el “narcisisme de les petites diferències” del que parlava Freud, la lluita pel poder, l´enveja, la venjança, la humiliació, la submisió, el patiment i els dols no elaborats. L´any 1930 Freud es refería a les comunitats que viuen a territoris veins i que “están ficades en constants bronques i ridiculitzant-se unes a les altres”, i posava com a exemple als espanyols i als portuguesos, als alemanys del nord respecte als del sud, els anglesos respecte als escocesos, etc. I Volkan, l´any 1988, parla de com les diferències més petites entre grups grans es poden viure com límits irrenunciables que separen l´identitat d´un grup respecte a la d´un altre.
En temps de bonança económica, els prejudicis poden ajudar a diferenciar el nosaltres dels altres d´una forma lúdica i adaptativa, pero en temps de penúria el procés pot malignitzar-se: no és el mateix la rivalitat esportiva entre equips de futbol, per molta càrrega simbólica que comporti, que la visió deformada del rival com si pertanyés a una altra espècie. Ja Erikson, que va ser dels primers psicoanalistes que va reflexionar sobre la qüestió de la identitat, va aportar la idea de que els éssers humans han evolucionat mitjançant algún tipus de procés adaptatiu, fins a agrupar-se en tribus o clans que arriben a comportar-se com si pertanyéssin a espècies diferents.
En el moment actual de crisi económica i sistémica en l´àmbit mundial, pero més concretament en el nostre entorn més proper (Europa, Espanya, Catalunya), podriem fer servir alguns conceptes que ens aporta la psicoanàlisi per mirar de comprendre fenòmens que altrament ens resulten difícils de pair a nivel intelectual i emocional. Per exemple, el de transmissió intergeneracional dels traumes, o el de reactivació de traumes escollits per reafirmar-se com a grup gran en moments d´incertesa angoixant sobre el nostre futur.
Volkan senyala la utilització que fan els liders polítics dels traumes passats, convertint determinats fets històrics en traumes escollits específics per a cada grup gran. En el pla del grup gran, la gent necesita enemics per impedir que l´agressió es produeixi dins el seu propi grup. En temps de pressió, els grups grans poden patir una regressió multitudinària, de manera que l´ansietat viscuda col.lectivament de forma inconscient s´acabi condensant en la por a l´Altre.
Volkan anomena “trauma escollit” al fet històric que trien els liders polítics per convertir-lo en l´element més significatiu de la identitat del grup gran: acostuma a tractar-se d´un fet que reuneixi referències a herois i màrtirs ancestrals, que serveixin per vincular als membres del grup gran. Els exemples de traumes escollits que aporta Volkan es refereixen sempre a fets de molts segles enrere: per exemple, la batalla de Kosovo de 1389 pels serbis, la caiguda de Constantinopla l´any 1453 pels grecs, o la batalla de Culloden l’any 1746 pels escocesos. Els herois vinculats a aquests fets són totalment mitificats, es construeixen monuments conmemoratius i s’estimula la identificació de les generacions posteriors amb la tasca pendent de recuperar allò que es va perdre.
No cal dir que la dinámica del “trauma escollit” no té gaire cosa a veure amb la història entesa com una disciplina pertanyent a l´àmbit de les ciències socials: es tracta d´una utilització emocional al servei d´una ideología. Volkan, juntament amb un historiador i psicoanalista anomenat Peter Loewenberg, crea el concepte de “ideología dels drets” per referir-se a aquest tipus d´ideologia.
Les ideologies de la reivindicació de drets fan referència al sentiment compartit de recuperar allò que en la realitat i en la fantasia es va perdre durant el trauma col.lectiu que va evolucionar com a trauma escollit i durant altres traumes compartits relacionats amb aquell. La ideología dels drets es converteix en una marca específica del grup gran, encara que pot adoptar noms diversos segons el cas: l´”irredentisme” italiá, el “cristoeslavisme” serbi o l´”excepcionalisme americà” dels Estats Units. Aquí podriem afegir el cas d´una ideología de reivindicació de drets històrics que ens ha colpejat molt dolorosament aquest estiu: la reivindicació del dret a recuperar “Al Andalus” amb la que els terroristes de l´autodenominat Estat Islàmic justifiquen les seves massacres a Barcelona o Cambrils. Aquí el trauma escollit encara es remonta més lluny: a 1492. (La mare de Boabdil a les portes de Granada: “Llora como mujer l que no fuiste capaz de defender como hombre).
Considero interessant fer servir els conceptes de Volkan per tractar de comprendre la dinámica grupal en la que ens trobem inmersos al nostre país des de fa uns anys: quan dic “al nostre país” parlo des de la meva perspectiva d´identitat triple (catalana, española, europea). La Europa culta, que feia compatible el sistema capitalista amb un envejable estat del benestar pels treballadors i les clases mitjanes, dona senyals de malestar. La globalització fa massa evident la insoportable injusticia del sistema capitalista basat en allò especulatiu-financer, les clases mitjanes i treballadores veuen amenaçada la seva seguretat, cada cop hi ha menys confiança en que els politics siguin capaços de parar els peus a les anomenades “elites extractives o depredadores”: paradisos fiscals perfectament tolerats, precarietat laboral, retallades en serveis bàsics per la vida dels ciutadans, creixent desigualtat entre uns pocs rics i els molts precaritzats, etc., etc.
Dins d´aquesta Europa, Espanya, que estava tan satisfeta de la seva transició democrática i del seu desenvolupament econòmic, s´adona dolorosament de que el gegant tenia peus de fang, de que hem apostat per una bombolla, més del 20% de la població es trova a l´atur, la desconfiança en els polítics s´ha generalitzat per les nombroses evidències de corrupció, i el nostre sistema educatiu coloca als nostres joves a la cua d´Europa.
I a Catalunya, tres quarts del mateix: estem vivint una gravissima crisi económica i els efectes d´unes polítiques anomenades d´”austeritat” que s´estan carregant les bases del nostre model social. Atur, precarietat laboral, un terç de la población vivint en situació de pobresa, les desigualtats creixen de forma obscena: una minoria acumula xifres astronómiques de diners mentre augmenta la misèria, es retallen les prestacions socials i els drets laborals, a la salut, a un ensenyament de qualitat per a tothom. Es una catástrofe humana de grans proporcions que ens ha deixat confosos, amb una inseguretat i una desesperació creixent, que òbviament repercuteix en la salut mental de la població.
I en moments com aquest és prou típic que el grup gran faci pinya i es posi a la defensiva respecte a un “enemic exterior”: estem veient l´auge dels partits nacionalistes a Europa, els replegaments tipus Brexit, l´actitut del campi qui pugui propia de la mentalitat més conservadora a Espanya, i la inflació de la bombolla identitària a Catalunya.
He començat mencionant diversos aniversaris històrics que es podrien conmemorar aquell any de 2014. Tots ells mereixerien ser objecte de reflexió per part d´historiadors i psicoanalistes. Per exemple, el record de la guerra del 14 ens podria fer pensar cóm els obrers de la Daimler-Benz i els de la Renault van ser capaços de matar-se en una inacabable i absurda lluita a la frontera francoalemanya, oblidant tot allò que tenien en comú en plena exaltació patriòtica, fins que la sensació de sacrifici inútil es va anar apoderant dels soldats d´ambdós bandols i es van multiplicar els motins, les desercions i els afusellaments de desertors. Impressiona veure cóm en vigílies d´aquella guerra Freud escribia a un col.lega: “Per primer cop en treinta anys em sento austríac. … La moral és excel.lent a tot arreu … estaría a favor de la guerra amb tot el meu cor si no sapigués que Anglaterra està a l´altre bàndol.” I només un any després, a Consideracions d´actualitat sobre la guerra i la mort, escriu: “La guerra, en la que no voliem creure, va esclatar i va portar una terrible decepció. … Ha trencat tot els lligams de solidaritat entre els pobles combatents i amenaça amb deixar una rancúnia que farà imposible que es reprenguin durant molt de temps.” I, efectivament, després de la primera guerra vindria la segona, i els horrors serien corregits i augmentats.
Curiosament, de tots aquests aniversaris, el que s´ha triat a Catalunya com a “trauma escollit” ha estat el més allunyat en el temps (300 anys) : recordem que la enorme llunyania en el temps és una de les característiques que Volkan troba en els “traumes escollits” que ell ha estudiat. Ni a Catalunya ni al conjunt d´Espanya sembla haver gaire disposició per conmemorar altres dates traumàtiques més recents, per exemple, les vinculades a la guerra civil del 36-39, i reflexionar sobre elles per treure alguna ensenyança profitosa. Pero está clar que encara viuen testimonis directes i fills d´aquests, i alguns podrien desmentir les versions ideològiques interessades dels que pretenguéssin fer èpica d´allò que va ser una tragèdia enorme. Els intents de fer “memoria histórica” de la nostra guerra civil molts cops es tradueixen en iniciatives tan poc serioses com les propostes de canviar el nom del carrer dedicat a Antonio Machado a Sabadell.
Stéphan Dion, un polític de doble identitat quebequesa-canadenca, autor de la Llei de la Claredat al Canadà, va dir el següent a propòsit de les identitats: “Al meu país no s´han de contraposar dos nacionalismes: el nacionalisme canadenc enfront del nacionalisme quebequés. Més aviat hem de fonamentar l´argumentació a favor de la unitat en el principi universal de les identitats plurals. Les identitats es sumen, no es resten. En un país democràtic, els ciutadans no tenen per vocació convertir-se en extrangers.”
Quan penso en el trauma més recient que hem viscut a Catalunya, el dels atacs terroristes del 17 d´agost, i en la reacció prou assenyada d´advertir contra la islamofòbia que podría desencadenar-se com a conseqüència, m´agradaria veure reaccions igualment assenyades pel que fa a la hispano-fobia fomentada pels independentistes i la catalano-fobia cultivada amb massa freqúència més enllà de l´Ebre, en un cercle viciós que es retroalimenta incansablement.
Quan Einstein va preguntar a Freud si es podía pensar en algún mitjà indirecte per desactivar en la mesura que es pugués la nostra disposició a la guerra, aquest li va respondre amb dos suggeriments:
Afavorint l´establiment de lligams afectius entre les persones, lligams que poden ser de dos tipus: de l´ordre d´allò amoròs, i de l´ordre de la identificació, que subratlla el que és comú més que el que és diferencial entre els humans.
Impulsant la evolució cultural des d´el sistema educatiu, convertint-lo en una estructura que afavoreixi el pensament independent, la resistència a la intimidació i la lluita per la veritat.
El primer dels suggeriments em sembla sumament interessant, perque va més enllà de la visió d´un Freud cognitivista, del de “fer conscient allò inconscient” com a panacea, supera la vella fal.làcia racionalista del “saber és poder” i conecta amb aquell lema juvenil: “Fer l´amor i no la guerra”, que ens recorda el paper central d´Eros, més que de la raó o el coneixement, en la lluita contra allò tanàtic present en tots nosaltres.
La fantasia de que un psicoanalista perfectament analitzat es troba per sobre de les identificacions inconscients amb els seus respectius grups grans no es correspón amb la realitat: la història de les disputes entre tribus psicoanalítiques és de tots coneguda. Pero tal vegada s´ens podría demanar que procurem cultivar una actitut reflexiva, autocrítica i investigadora sobre la nostra pròpia implicació en aquests fenòmens per tal de no contribuir a afegir més llenya al foc. I també que ens impliquem en el treball interdisciplinar i intercultural, per tal de no perdre la nostra capacitat d´empatitzar amb l´Altre i desactivar els nostres prejudicis en la mesura que es pugui.
La psicoanàlisi actual destaca la importància del context sociocultural, de la permanent aspiració a la validació consensual en les relacions, de la reflexió constant sobre la qualitat de les nostres interaccions. No es tracta de transformar a l´altre d´acord amb la “meva” manera de veure la realitat, d´imposar la “meva” visió sobre l´altre ni de tractar de convertir-lo a la meva fe. Ni a la meva fe, ni a la fe del meu grup gran, amb el que m´identifico al 100%, i amb el que comparteixo prejudicis, projeccions i atribucions. Si tenim ben asumits aquests valors, tal vegada fora interessant que, a l´igual de Volkan, contribuissim de maneres imaginatives a la facilitació del diàleg entre els grups grans que ens afecten i a la superació del diàleg de sords, molts cops preàmbul de mals majors.
Per acabar m´agradaría citar un fragment d´un manifest signat, entre altres, pel nostre amic Carlos Jiménez Villarejo:
(Martín Alonso, Ignacio Alonso, Mercedes Boix Rovira, Marcos Gutiérrez Sebastián, Carlos Jiménez Villarejo, Salvador López Arnal, Francisco Javier Merino, Jesús María Puente, Luis Roca Jusmet, Yolanda Rouiller, Teresa Soler y Josu Ugarte Gastaminza.)
“Mientras tanto, la tarea de reconstruir un clima que propicie la aproximación y el entendimiento debe aprovechar los resultados que las ciencias sociales suministran para abordar de una manera constructiva la gestión de los conflictos. Entre ellos: la desagregación (evitar las formulaciones “todo o nada”); preferir la gramática de los conflictos de intereses a los de identidad y los divisibles a los indivisibles; eliminar la lógica polarizadora del discurso identitario, en la medida en que tanto dentro de cada espacio como entre ellos hay diferentes sensibilidades y preferencias que no se dejan subsumir en la geometría dual y homogeneizadora del nosotros/ellos. En definitiva, la tarea prioritaria sería aprovechar las luces largas de la teoría social para salir de la visión de túnel en que nos encierran las lógicas identitarias excluyentes y sobreactivadas.”
Si aquestes breus reflexions serveixen per encetar aquí i ara una bona tertúlia, en uns moments on tot sembla empenyer en la direcció del “choc de trens”, i les visceralitats enfrontades, em donaré per molt satisfeta.
