- La veritable i profunda raó de la necessitat del nacionalisme català de fer-se sentir de forma provocadora és la seva debilitat, no la seva força. L’última vegada que aquesta força no es va mesurar en decibels, sinó en vots emesos, es va veure que els partits que donen suport a la independència no van arribar al 50 per cent
- Les enquestes diuen que si, en lloc d’un referèndum “Independència sí” / “independència no” aparegués una tercera opció, la federal, aquesta podria recollir la major part de vots. Aquí, per descomptat, cal d’obrir una discussió sobre per què aquest camí no s’ha recorregut
(Article del diplomàtic italià Roberto Toscano aparegut a la portada del diari La Repubblica el 27 d’Agost de 2017. Traducció de Francesc Trillas)
“No tinc por”. Aquesta ha estat la reacció forta i coral d’una gran ciutat ferida, però que no es deixa abatre, i sobretot no reacciona amb odi i xenofòbia. De fet, fins i tot en aquest tràgic moment confirma la seva autèntica naturalesa irrenunciable, de comunitat no només multicultural, sinó també intercultural, en el seu diàleg viu i vital entre les diversitats, tant la dels seus residents com dels milions de visitants estrangers.
Ben bé per aquesta raó, és difícil d’entendre, és contradictori i és especialment trist que en la bella manifestació d’ahir, amb mig milió de persones que van demostrar una extraordinària fermesa i una manca exemplar de pànic i d’histèria, s’hagin hagut de sentir xiulets contra el rei i contra el primer ministre, que venien a mostrar la seva solidaritat amb Barcelona i Catalunya per la ferida ocasionada amb la cursa assassina d’aquesta furgoneta blanca a la Rambla.
Evidentment, el nacionalisme català no volia deixar escapar l’oportunitat de donar un senyal de la seva pròpia presència i pes. És fàcil de fer en un lloc amb centenars de milers de participants. És poc probable que els “xiuladors” fossin la majoria dels presents, però els titulars dels diaris estan assegurats, i per tant es trasllada el discurs fent ombra a molts altres fets, molt més substantius.
Quins? En primer lloc, la gran solidaritat d’un país sencer, precisament la que representa la presència del cap d’estat i del cap del govern. No només això, sinó també la confirmació d’una “excepció espanyola,” la d’una societat que – a diferència d’altres – no cau en la provocació terrorista i que no respon amb ràfegues de racisme en general i d’islamofòbia en particular.
Així va ser el 2004, quan les gairebé 200 persones que van morir a l’estació d’Atocha, víctimes d’un escamot de terroristes d’origen marroquí, no van provocar una reacció contra els musulmans. I també fins avui, després de Barcelona. Per descomptat, no manquen les veus estridents a Internet que demanen venjança i el rebuig dels musulmans, però – i aquí hi ha la diferència entre Espanya i entre altres Itàlia- no hi ha partits polítics que recullin aquests estats d’ànim pestilents per extreure una plataforma ideològica i una eina de recopilació de consensos.
Però la veritable i profunda raó de la necessitat del nacionalisme català de fer-se sentir de forma provocadora és la seva debilitat, no la seva força. L’última vegada que aquesta força no es va mesurar en decibels, sinó en vots emesos, es va veure que els partits que donen suport a la independència no van arribar al 50 per cent. Però fins i tot si s’arriba a un 51 per cent, en realitat alguna persona pot pensar que una cosa tan important, capaç d’afectar els interessos i el futur no només dels catalans, sinó de tots els espanyols, es pot legitimar amb una majoria que ni tan sols seria suficient per al canvi l’actual Estatut d’autonomia de Catalunya a Espanya?
Els catalans, tots tenen el seu fort sentit d’identitat cultural, però les enquestes diuen que si, en lloc d’un referèndum “Independència sí” / “independència no” aparegués una tercera opció, la federal, aquesta podria recollir la major part de vots. Aquí, per descomptat, cal d’obrir una discussió sobre per què aquest camí – que pot salvar l’estat espanyol actual i reconèixer la identitat catalana més enllà de la gran autonomia actual – no s’ha recorregut. I també s’hauria d’afegir que la responsabilitat de la crisi actual no és només de l’aventurisme d’una classe dirigent conservadora (el “pujolisme”), que branda la bandera catalana per fer oblidar que està implicada en gravíssims casos de corrupció (el nacionalisme com l’últim refugi dels canalles, per utilitzar una frase famosa), ara recolzat per una extrema esquerra que ha caigut en la seva trampa.
L’immobilisme conservador i obtús de la dreta espanyola, avui al govern, ha barrat el pas precisament a aquestes vies que podrien fonamentar la qüestió català en el diàleg i el pluralisme. I els mateixos socialistes, que també havien formulat per primera vegada la proposta federal, no han tingut el coratge de perseguir-la vigorosament i consistentment, frenats per una herència centralista.
Però no ens deixem impressionar excessivament per aquests xiulets. Espanya se’n sortirà, ben segur que ho farà.
