Cinc anys enrere, quan l’anomenat procés va començar, era estrany trobar a la premsa de Madrid reflexions autocrítiques. Predominava un nacionalisme de matriu castellana, sempre irritat amb qualsevol expressió de la diferència. O el jacobinisme liberal, originàriament d’esquerres, que va alimentar a Ciutadans (no menys irritable, identifica diferencia amb desigualtat). Excepte Herrero de Miñón, Álvarez Junco o Rubio Llorente, pràcticament ningú a Madrid gosava qüestionar la visió recentralitzadora que procedeix dels anys d’Aznar. Sempre em va sorprendre, i així ho vaig escriure, que a Madrid gosessin parlar d’espiral catalana de silenci quan la uniformitat nacional era allà tan aclaparadora que ni tan sols consciència tenien de viure uniformats. Però des que va esclatar el conflicte, no són infreqüents les veus discrepants, que destaquen entre les condemnes irritades, les caricatures ( “prusés“) i els escarafalls tremendistes.
La setmana passada, a El País, per exemple, un general retirat, José Enrique de Ayala, després de criticar igualment el rupturisme legal del Govern i l’immobilisme del Govern, afirmava: “És necessari arribar a un acord sobre una sortida pactada, i els ciutadans -catalans i de la resta d’Espanya- hem d’exigir als partits que es posin a treballar fins aconseguir-ho. La majoria dels que han analitzat els punts que podria incloure aquest possible acord han coincidit en els més importants i viables. Reconeixement de Catalunya com a nació cultural i política, encara que no sobirana (serveixi de consol que la sobirania absoluta no existeix avui en dia, almenys a Europa), i, en conseqüència, de les seves competències exclusives en matèries com llengua, educació, esport i cultura “.
L’article tenia un bell títol, “Donem-nos la mà“, i sostenia que el problema de Catalunya no es resoldrà esperant que desaparegui per esgotament o negació. Cal actuar, proposava, de manera transaccional i civilitzada. Llegint-lo, més enllà dels arguments, naturalment discutibles, pensava que aquest to i aquesta empatia haurien calmat moltes ferides, anys enrere, d’haver abundat.
Si hi ha hagut un diari tremendista amb la realitat catalana és El Mundo. Doncs bé, diumenge passat, l’excel·lent Lucía Méndez entrevistava José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia a la Complutense i director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensament Polític Hispànic. L’entrevista arrencava qüestionant un tòpic que el president Rajoy i la majoria dels espanyols de bona fe repeteixen cada dia: el tòpic de la nació més antiga d’Europa. L’Estat, que va néixer per ser imperial, sí que és un dels més antics, que no la nació. Conté components nacionals heterogenis. Ni ha estat fort com el francès per imposar una única nació, ni els components nacionals ¬català i basc – han pogut trencar o anar-se’n.
Villacañas és dur amb el procés. Diu que conflueixen en ell dos ingredients: el nacionalisme burgès de sempre i uns sectors populars revolucionaris. Així mateix, afirma que és un exemple populista de manual: “Es construeix des d’una dualitat, amic-enemic, des de la identitat, amb referents buits“. Ara bé: aquest populisme té una explicació. Respon a la consciència agònica de la identitat catalana. El referèndum és il·legal, diu, però “és un acte polític simptomàtic i requereix una interpretació capaç d’entendre la decisió i l’estat d’ànim dels representants catalans defensors de la independència. Jo ho interpreto així: ‘Si el vostre Estat no ens respecta com a poble, estem disposats a portar al vostre Estat a actuacions irreversibles comprometedores del seu futur’. Això ens dóna una idea que estem davant d’una situació existencial
desesperada “.
Villacañas introdueix un concepte que sembla maragallià: els catalans -sosté- sempre s’han vist més o menys dins d’Espanya, però amb una capacitat de “vicesoberanía“: “Cada vegada que Espanya s’ha donat una Constitució, els catalans ja tenien la seva . Històricament, els seus governants s’han considerat vicerreis d’Espanya. Tenien Hisenda pròpia, capacitat legislativa pròpia i consolats al llarg de tota la Mediterrània. El 1978, Catalunya ja tenia Generalitat abans de la Constitució democràtica “.
Què hauria de fer, Espanya ?, li pregunta Lucía Méndez. Villacañas no dubta: reconèixer la singularitat: “L’Estat ha de trobar la manera de diferenciar entre aquest nacionalisme secessionista que vol trencar la legalitat i que no és acceptable, i el que és el reconeixement dels drets històrics, que podria satisfer a les classes mitjanes catalanes per obrir un horitzó d’acord. No crec que hi pugui haver una solució de pacte si no es reconeix la singularitat de Catalunya com a poble, com a vella nació que no va poder sobreviure per separat als poders estatals “.
És reconfortant escoltar veus audaces com la d’aquest catedràtic de Madrid nascut a Baeza. La inflexibilitat ens té dominats, però, com Galileu mussitant per sota el nas, cal dir: “E pur si muove“. Alguna cosa es mou … potser.
