(Ressenya del llibre ‘Un Fernandes entris banderas’, Editorial Península, 2014)
Barreja d’assaig, narració i autobiografia aquest llibre dóna veu a aquesta gent que amb la mirada posada tant cap a un costat com cap a l’altre mira amb perplexitat la radicalitat amb la qual es arracona la moderació i la recerca d’acords, en la tensió permanent entre Catalunya i la resta d’Espanya. Perquè com diu l’autor, un Fernandes s’alegra d’haver pogut exaltar o consolar-se en companyia de Màrius Torres tant com amb José Ferro. Els ha apreciat als dos, ja que els dos van vèncer a Babel.
Per diversos viatges, com ell anomena diferents situacions viscudes, moments i geografies, ens descobreix tòpics i les veritables preocupacions de la gent, de vegades allunyades del que els polítics ens volen fer creure. Al (des) concert al qual assistim, hi ha una part de l’orquestra que sona poc. Els solistes, en canvi, sobresurten, caminen a mata-degolla i copen l’atenció del públic. L’autor troba a faltar el so d’altres cordes, metalls i tambors perquè s’apreciï en plena harmonia una partitura que encara no ha estat escrita per complet, i afirma que tot i ser així, alguns (¿molts?) Reconeixeríem a l’instant en els seus primers compassos.
Ricardo Fernández ens repta a començar una conversa amb paraules mesurades i afany constructiu, encara que siguin fermes, i amb silenci suficient com per mirar i escoltar tot el que calgui veure i sentir. I encara que l’anàlisi de l’autor ens retrotrau a la situació política just anterior a la publicació del llibre l’any 2014, la proposta que ens fa segueix absolutament vigent. Ens urgeix a potenciar una reforma al marge de la política, la reforma de la comunicació i la convivència entre la gent. Aquesta reforma no ens la poden fer els experts, ens diu, aquesta reforma ha de passar pels quals vivim entre l’Atlàntic i la Mediterrània, perquè el que engrandeix les distàncies està en el sobrepès dels nostres pensaments.
Amb la mirada posada en la construcció positiva en comptes de basar-se en el passat i la rancúnia, Fernández ens proposa indagar en aquesta part de la ciutadania més oberta a l’enteniment, a la qual no li agrada ni la defensa a ultrança de l’Espanya actual ni l’empenta independentista. Proposa connectar amb aquest sector, que pot ser més nombrós del que sembla, i donar-li visibilitat, perquè, el ciutadà de la concòrdia, menyspreat per les parts en competició i sumit en la perplexitat, fins ara gairebé no ha parlat.
Igual que hem estat capaços d’acceptar altres formes de manifestar-se la tolerància i la modernitat, que a Espanya semblaven impossibles fa uns anys, com el divorci, el matrimoni homosexual o l’avortament, ens repta a deixar de ser fills del passat en la forma de relacionar-nos i endinsar-nos cap al futur de la història disposats a assajar el nou.
José Antonio Zarzalejos al pròleg, ja ens diu que aquest llibre sobrepassa el que sembla i s’endinsa en el terreny del que aparenta no ser: un toc d’alerta, una convocatòria, i un lament. I afegeix: Tot estructurat en un relat de nítida honradesa intel·lectual, ens exigeix reflexió prèvia a una acció que prescriu la conciliació. Totalment d’acord.
