Existeix, tanmateix, una segona tesi que tampoc no s’ha de menystenir: l’exjutge ha dit en veu alta allò que els teòrics del procés diuen (i escriuen) en veu baixa. Va ser el president Mas, en vigílies de firmar el decret de convocatòria del 9- N, qui va teoritzar aquesta tàctica: “ David no va vèncer Goliat per la seva força, sinó per la seva habilitat i astúcia”. I d’aleshores ençà l’ astúcia ha estat la pauta de conducta dels impulsors del procés. L’últim capítol: el pacte secret al Parlament entre els grups de Junts pel Sí i la CUP sobre la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió
Santiago Vidal va justificar les seves polèmiques declaracions sobre la suposada agenda oculta del procés independentista amb aquestes paraules: “Cal generar il·lusió i veure que s’estan fent coses”. Les seves xerrades per ciutats i pobles de Catalunya tenien com a finalitat elevar la moral de la gent. És a dir, actuava com aquells cantants de la meva joventut que feien bolos a les festes majors durant l’estiu. En el repertori hi figurava sempre la cançó Rosó, de la comèdia musical Pel teu amor, popularitzada per Emili Vendrell. La tornada de la cançó deia així: “ Rosó, Rosó, llum de la meva vida, / Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió”. L’exjutge només tractava de vendre il·lusions sobre l’incert camí cap a la independència, s’ajustessin o no a la realitat, en sintonia amb la definició de postveritat: “Relatiu o referit a circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en l’opinió pública que les emocions i les creences personals”.
Donem per bona aquesta explicació, és a dir, que les afirmacions de Santiago Vidal responien més a l’il·lusionisme processistaque no pas a la realitat dels fets. La via cap a la independència, des d’aquesta lògica, seria un camí de flors i violes. Es tracta d’una perspectiva que contrasta amb la de l’independentisme polític de primera hora: la secessió és possible, però cal assumir-ne els costos, és a dir, una llarga travessia del desert.
La il·lusió independentista de Santiago Vidal s’adiu amb aquella profecia de Francesc Pujols segons la qual arribarà el dia que els catalans viatjarem pel món i ho tindrem tot pagat. Aquest filòsof català, maître à penser de Salvador Dalí, la va formular a la seva obra Concepte general de la ciència catalana (1918). Reprodueixo els termes exactes de la predicció: “ Tal vegada no ho veurem, perquè estarem morts i enterrats, però és segur que els qui vindran després de nosaltres veuran els reis de la Terra posar-se de genolls davant Catalunya (…) Molts catalans es posaran a plorar d’alegria; se’ls haurà d’assecar les llàgrimes amb un mocador. Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades. Seran tan nombrosos que la gent no podrà acollir-los a tots com hostes de les seves vivendes, i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari”.
Fins aquí la tesi il·lusionista sobre les confessions de Santiago Vidal. Tant de bo fos certa. Existeix, tanmateix, una segona tesi que tampoc no s’ha de menystenir: l’exjutge ha dit en veu alta allò que els teòrics del procés diuen (i escriuen) en veu baixa. Va ser el president Mas, en vigílies de firmar el decret de convocatòria del 9- N, qui va teoritzar aquesta tàctica: “ David no va vèncer Goliat per la seva força, sinó per la seva habilitat i astúcia”. I d’aleshores ençà l’ astúcia ha estat la pauta de conducta dels impulsors del procés. L’últim capítol: el pacte secret al Parlament entre els grups de Junts pel Sí i la CUP sobre la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió. En resum, el procés es mou entre la utopia il·lusionista de Santiago Vidal i la distopia de l’astúcia pregonada per Artur Mas. Van mal dades.
La Vanguardia, 3 de febrer de 2017
