Durant els darrers cinc anys, el plet català només ha tingut dos actors: independentisme i immobilisme. Moviment contra paràlisi. Amb els anys, passat el pic de l’eufòria, l’independentisme ha anat descobrint els seus límits. Eleccions i enquestes sempre diuen que és el corrent capdavanter, però que no té prou força per promoure un canvi excepcional. Si no acaba d’acceptar aquesta realitat, és perquè això equivaldria a abraçar el pessimisme dominant a occident. L’independentisme abandera novetat i virginitat en una Espanya i una Europa deprimides i sense nord.
Però l’optimisme dels que propugnen la independència està a punt de passar la prova del foc d’un referèndum que (si fos de veritat i no una altra performance) implicaria un enfrontament amb la legalitat. Davant d’aquesta prova de foc, hi ha en el món independentista una discussió entre els realistes (que defensen alentir el procés per tal d’ampliar-ne la base) i els idealistes (que proclamen la necessitat i la irreversibilitat de la ruptura unilateral). Després que Puigdemont hagi decidit no optar a la reelecció, potser els idealistes compten amb la seva disposició a culminar el mandat amb un gest heroic o sacrificial.
El canvi més inesperat és la distensió retòrica que han iniciat sectors principals de l’immobilisme, dirigits per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. De moment, s’ha limitat a sovintejar la seva presència a Catalunya per remarcar, com va fer ahir a Reus, l’agenda catalana de l’Estat. Encara no formula amb claredat el seu diagnòstic sobre les causes del que està passant a Catalunya, tot i que, aixafant els ulls de poll d’Aznar, ha assumit com a error les meses petitòries contra l’Estatut. Com es va veure amb la trobada d’ahir amb Junqueras, Sáenz de Santamaría no pot acceptar el referèndum, perquè això seria percebut com una rendició; de la mateixa manera que Junqueras i companyia ara serien titllats de botiflers si acceptessin negociar infrastructures i diners a canvi del referèndum. La partida pot acabar com es va dir al començament: en xoc de trens o de legalitats. Però també podria ser superada per una opa intel·ligent i sonora que un sector fes a una part del discurs i dels suports de l’adversari. A vegades sembla que Sáenz de Santamaria s’hi atrevirà, com també es diu que ho farà Junqueras, un cop sigui president, després de les eleccions.
Quan aquests dos protagonistes puguin entendre’s podrien recórrer, sense abandonar els seus objectius estratègics, a les propostes que Herrero de Miñón (un dels pares de la Constitució) fa des del Consell d’Estat. En una entrevista al digital El Español, després de recordar que “el recurs que va plantejar el PP va ser un disbarat” i que “la sentència del TC tampoc no va ser cap encert” afirma que no cal remenar la Constitució per arreglar-ho, perquè hi ha una sortida més fàcil: “Una disposició addicional de la Constitució que reconegués la personalitat de Catalunya i les competències inherents a aquesta personalitat, com l’addicional primera respecte al País Basc, podria tenir uns efectes igualment positius”.
La Vanguardia, 11 de desembre de 2016
