La Unió Europa ha anat creixent progressivament en grandària i en competències però els estats membres encara es neguen a atorgar-li les facultats i els recursos necessaris per influir en les qüestions que són més importants, des de la recuperació econòmica fins a la seguretat i la immigració. Necessitem un veritable govern federal que reflecteixi el resultat de les eleccions europees, que compti amb mitjans i poders per executar les seves polítiques i que sigui responsable davant el Parlament Europeu i davant un Consell reformat transformat en una segona cambra legislativa
Els Estats Units d’Europa no són un lema popular en aquests dies. El nacionalisme està creixent a tots els països europeus i s’expressa de moltes formes i maneres diferents. L’interès nacional i la sobirania nacional gaudeixen d’un renaixement i resulta difícil mostrar Europa d’una manera atractiva als ciutadans desil·lusionats amb la política i decebuts per una Unió Europea que sobre-promet i sub-entrega. Els eslògans dels moviments populistes es filtren en els partits polítics més importants, sovint al més alt nivell de govern, afectant l’agenda europea.
La Unió Europea s’ha convertit en blanc de tots i en boc expiatori. Molts líders polítics demanen una pausa en la integració europea i intenten apaivagar la il·lusió que desperta el sentiment antieuropeu. Els que creuen en els Estats Units d’Europa són retratats com ingenus que ignoren la política real i els sentiments del poble i es soscava la credibilitat de les possibles solucions europees que es posen sobre la taula.
La realitat és que els nacionalistes i els antieuropeus prosperen a causa de les debilitats de l’Europa d’avui i una Europa més feble només magnificarà seu atractiu. Els temors i la decepció dels ciutadans europeus, que pateixen la crisi econòmica, senten la pressió dels fluxos migratoris i se senten amenaçats en les seves fronteres, no tenen resposta. Les solucions proposades per antics i nous nacionalistes i defensors de la sobirania nacional són només una il·lusió però ressonen emocionalment entre moltes persones. Si s’imposessin finalment, el resultat seria una Europa d’estats petits, dividits per fronteres i divises, competint, en permanent estancament econòmic, lluitant entre si en comptes de romandre units en l’escenari mundial, vassalls febles d’una o altra de les superpotències polítiques.
Una Europa d’interessos nacionals estrets jugaria un joc de suma zero. Una Europa d’odi i divisions, racisme i xenofòbia. En darrera instància, una Europa de la guerra.
Alhora, les solucions que la Unió Europea pot oferir avui són limitades. La UE ha anat creixent progressivament en grandària i en competències, però els estats membres encara es neguen a atorgar-li les facultats i els recursos necessaris per influir en les qüestions que són més importants, des de la recuperació econòmica fins a la seguretat i la immigració. El resultat és un seguit de fracassos que soscaven el consens que roman entre els ciutadans per avançar en la unitat europea.
L’única alternativa real és que els Estats europeus uneixin la seva sobirania i transformin la Unió Europea en una veritable federació, amb una política exterior i de seguretat única, una política econòmica europea, un pressupost considerable i, sobretot, un govern real.
En primer lloc, l’eurozona necessita completar la unió monetària amb una unió fiscal. Això no pot consistir només en un conjunt de regles per a coordinar les polítiques nacionals. S’hauria de tirar endavant una política econòmica europea amb la capacitat de recaptar recursos financers europeus propis, mitjançant impostos generals i l’emissió de deute en els mercats de capitals, per ajudar els estats membres en dificultats, donar suport a les seves reformes estructurals i finançar projectes d’interès paneuropeu que puguin impulsar el mercat únic i la competitivitat a llarg termini de l’economia comunitària.
En segon lloc, amb les fronteres d’Europa en flames i grans incerteses sobre la política exterior de Rússia i els Estats Units, els europeus han d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia seguretat i la del nostre veïnat. La simple cooperació no serà suficient: la seguretat i la defensa han de convertir-se en una competència europea. Això ha d’incloure forces militars europees importants (que integrin progressivament les parts millors de les forces nacionals), una seu militar europea (per dirigir operacions europees independentment de l’OTAN quan sigui necessari) i un Fons Europeu de Defensa (finançat amb recursos propis com els Bons de Defensa i també a través de contribucions nacionals) per finançar projectes europeus de R + d i operacions militars i civils.
En tercer lloc, Europa necessita democràcia. Avui els ciutadans poden opinar poc o gens sobre les polítiques de la Unió Europea. La democràcia i la política segueixen sent gairebé exclusivament nacionals. Els partits polítics europeus segueixen sent una col·lecció de diversos partits nacionals. El Parlament Europeu ha augmentat les seves competències, però en massa camps té poca o cap opinió, inclosa la forma en què es finança la UE, la governança de l’euro i la política exterior i de seguretat. Organismes com l’Eurogrup prenen decisions que afecten milions de ciutadans europeus, però no són responsables davant ningú. Les decisions més importants segueixen estant en mans dels governs nacionals, cadascun amb el seu propi interès i electorat nacional. Una col·lecció de vint democràcies no fa una democràcia europea. La Unió Europea necessita convertir-se en una democràcia parlamentària plena, en la qual el Parlament legisli sobre tots els assumptes comuns i pugui expressar una majoria política i un govern després de les eleccions europees.
Finalment, Europa necessita un govern federal europeu adequat. La Comissió Europea està lluny d’allò que hauria de ser un Govern. Juga poc o cap paper en la governança de sectors crucials de la UE, des de la política exterior i de seguretat fins les àrees clau de la governança de l’eurozona. Pot fer propostes sobre com gastar el pressupost de la UE, però no sobre com finançar-lo. Es nomena després de les eleccions europees, però la seva composició és independent del resultat de les eleccions. En qüestions importants, es necessiten instruccions del Consell Europeu, que reuneix els caps d’estat i de govern. La UE hauria de tenir un veritable govern federal que reflecteixi el resultat de les eleccions europees. Que compti amb els mitjans i poders, fins i tot financers, per executar les seves polítiques de manera autònoma dels estats membres. Que sigui responsable davant el Parlament Europeu i davant un Consell reformat transformat en una segona cambra legislativa.
Avui, aquestes propostes troben poc consens entre els governs nacionals. Esperen sobreviure amb petites passes en comptes de grans transformacions; cooperació voluntària en comptes d’unitat. És una actitud que ens condemna al fracàs. Malgrat totes les dificultats – gairebé 60 anys després del Tractat de Roma que va establir les primeres Comunitats Europees -, un gran projecte de transformació cap a una Europa federal és realment el que Europa necessita. No tots els països s’unirien des del principi, però el grup de països que encara creu en una “unió cada vegada més estreta” té la responsabilitat de fer avançar Europa.
The case for a federal Europe (Blogactiv EU 4 de desembre de 2016)
Traducció i edició de l’anglès al castellà: Beatriz Silva
Traducció al català: Siscu Baiges
