S’imaginen un anunci que digués: «Els estudiants de Pedralbes són els que troben feina més ràpid del conjunt de Barcelona«? Encara que ben mirat gairebé hauríem de donar les gràcies als que han dissenyat la campanya ‘Un gran país’. Perquè ens recorda, per si ho havíem oblidat, fins a quin punt el Procés fomenta el narcisisme col·lectiu, i que per més que molta gent ho visqui amb emocions genuïnes, el manipulen uns dirigents el major interès dels quals és privar-nos de l’esperit crític
Els que estem en contra del procés, igual, suposo, que els que hi estan a favor, tenim tan elaborats els nostres arguments que no hi pensem mai. Fins que passa una cosa que els actualitza. Per exemple, sentir Artur Mas proclamar que “ hem guanyat!” quan en el “plebiscit” (així l’havia definit ell) els sí (vots a Junts pel Sí i la CUP) representaven menys del 48% enfront d’un 52% de vots a altres partits, que ell havia dit que s’interpretarien com a no. O veure’ls incomplir no només la Constitució (votada pel 90% de l’electorat català) sinó les lleis catalanes: pretenen fer un canvi polític radical sense tenir la majoria que l’Estatut exigeix. O la resolució del Parlament, el juliol passat, segons la qual les seves futures lleis no seran susceptibles de “control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder”.
Aquesta constant transgressió de la llei, aquest rebuig dels tribunals, aquesta operació per la qual estableixen unes regles de joc, i si el resultat no els afavoreix les canvien retrospectivament per unes altres, ens fan endevinar, sota els somriures i la fraternitat, Elsi les estelades, l’aspiració d’ esclafar l’oponent i no haver de retre comptes a ningú. Tot, per acabar-ho d’adobar, en nom de la democràcia.
També se li veu el llautó al procés en una campanya publicitària que està fent últimament la Generalitat. Es diu “un gran país”, es dirigeix a “elevar l’autoestima dels catalans” i es tradueix en anuncis com aquest: “Els estudiants universitaris de Catalunya són els que més de pressa i en més proporció troben feina del conjunt de l’ Estat espanyol”. Quina dada: no seria igualment cert substituint Catalunya per Madrid o qualsevol altra regió rica? I sobretot: què ens volen dir? Que som els millors? Que no necessitem ningú? Que si als altres no els va tan bé, que es fastiguegin? S’imaginen un anunci que digués: “Els estudiants de Pedralbes són els que troben feina més de pressa del conjunt de Barcelona”? Però ben mirat gairebé hauríem de donar les gràcies als qui han dissenyat aquesta campanya. Perquè ens recorda, per si ho havíem oblidat, fins a quin punt el procés fomenta el narcisisme col·lectiu, i que per més que molta gent el visqui amb emocions genuïnes, el manipulen uns dirigents l’interès més gran dels quals és privar-nos de l’esperit crític.
«Somos los mejores» (La Vanguardia, 29 de desembre de 2016)