Entrevista de Sergio Fidalgo a Catalunya Press, 25 de gener de 2016.-
‘Genealogies creuades’ és l’última iniciativa del Centre Lliure d’Art i Cultura (CLAC): un cicle de conferències coordinat per l’escriptora Laura Freixas en el qual participen, a part d’aquesta autora,Lluís Maria Todó, Justo Navarro i MercèIbarz. A l’equador del projecte la seva impulsora explica les claus d’unes xerrades que busquen “estendre ponts” i facilitar la comunicació entre les dues principals comunitats culturals que conviuen a Catalunya.
Com valora la tasca de CLAC?
En aquests moments em sembla molt necessari el donar una alternativa a la cultura monotemàtica i tornar a Catalunya el paper que ha tingut al llarg de la història de ser un lloc d’intercanvi i de diàleg entre cultures en diferents llengües.
S’està perdent a Catalunya aquest diàleg?
Crec que està en perill i no podem confiar únicament en els polítics i en les lleis per salvar-lo, sinó que és molt necessari que la societat civil, que som totes i tots, actuï també en aquest sentit, de rescatar el diàleg i fomentar-lo. I aquest és l’objectiu de ‘Genealogies creuades’.
En què consisteix ‘Genealogies creuades’?
És un cicle de quatre conferències, impartides per dues escriptores i dos escriptors, dos que escriuen en català i dos que escriuen en castellà, als qui hem demanat que parlin d’un llibre de narrativa que ha estat important per a ells, escrit per un autor o autora de sexe i idioma diferent al propi. Volem visibilitzar les influències mútues, que han existit i existeixen, però cal fomentar. A més sempre s’han produït més en un sentit que en un altre, i volem que siguin més recíprocs.
A Catalunya sembla que només hi ha una ‘societat civil’, la qual ha fomentat el “procés”. Com creu que veurà aquesta ‘societat civil’ iniciatives com la de ‘Genealogies creuades’?
Espero que assisteixin, ara més que mai cal tendir ponts, cal conèixer-nos, parlar i apreciar-per no enfrontar-nos.
Per què han triat a aquests quatre escriptors?
Per la seva qualitat literària, per la seva curiositat i per la seva trajectòria. També perquè s’han mostrat interessats en aquest diàleg i per la seva obertura mental cap a altres sectors de la cultura.
Han rebut respostes negatives o silencis davant la proposta de participar en aquest projecte?
No, però potser perquè ens hem dirigit als que intuíem que ens rebrien bé.
És bo en la Catalunya del 2016 l’haver de dirigir-se a uns escriptors concrets perquè els “rebin bé”?
Això passa sempre. Per a un cicle de, per exemple, conferències feministes no em dirigiria a segons quins escriptors o escriptores. El que intentem és acabar, o almenys suavitzar, aquests enfrontaments, aquests compartiments estancs, i tendir ponts.
Ho veu possible?
La prova que és possible és que ho estem fent.
Per la seva banda queda clar. I per l’altra?
No hi ha res que estigui definit d’una vegada per totes, l’opinió pública canvia constantment, la receptivitat es modela, es crea i es fomenta. La societat civil som vostè i jo, i de vostè i jo depèn, i dels que ens llegeixen o ens escolten, que s’estenguin aquests ponts o no. És una iniciativa que crec que representa molt bé l’esperit de CLAC.
Vostè és una escriptora catalana que viu a Madrid. Com té aquesta sensibilitat per estendre ponts, quan altres col·legues seus en la mateixa situació s’han mantingut més al marge?
Li vaig a donar una resposta molt personal, m’he criat en una família amb una mare castellanoparlant nascuda a Àvila i un pare catalanoparlant nascut a Barcelona. Durant els cinquanta-vuit anys del seu matrimoni van dialogar cadascun parlant en la seva llengua. I jo vaig viure a França i Anglaterra i em vaig casar amb un ciutadà francès. L’ús de diverses llengües i el coneixement de diferents cultures són consubstancials a la meva vida i em semblen una cosa positiva i enriquidora.
Catalunya serà mestissa o no serà?
Catalunya serà mestissa o estarà enfrontada. El que intento és fugir d’aquest dilema entre o desigualtat o enfrontament. A través d’aquestes conferències intent que no hi hagi ni una cosa ni l’altra.
El diàleg com a manera de garantir la convivència.
És el que busco, visibilitzar el diàleg i contribuir al fet que aquest intercanvi sigui més igualitari.
No ho ha estat?
No, ha estat i és un intercanvi desigual perquè uns tenen millors cartes. I és una llàstima per als que tenen millors cartes perquè es perden el coneixement de l’altre. Hi ha un prejudici contra la literatura catalana, basca o gallega que són vistes a priori com més ‘regionals’ que la literatura espanyola, amb menys qualitat o menys universals. Passa el mateix amb la literatura escrita per dones, que és vista a priori com menys universal, més particular (“de dones, per a dones”) que l’elaborada per homes.
