Molts problemes socials requereixen d’una coordinació entre governs propers als ciutadans en diferents nivells. Projectes com una renda bàsica universal, com les campanyes i serveis de salut pública, la lluita contra la prostitució i la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, no es poden resoldre sense coordinació jurisdiccional, és a dir, sense federalisme
No és per casualitat que la major part de persones que viuen en democràcia al món ho facin avui en federacions. Hi ha federacions als cinc continents: Canadà, Estats Units, Sudàfrica, Brasil, Índia, Austràlia, Alemanya, Suïssa. El federalisme avança perquè els grans agregats democràtics que respecten la diversitat (les federacions) estan molt més ben adaptades que l’estat-nació per als grans reptes socials del segle XXI.
Els vells estats sobirans estan obsolets perquè els mercats nacionals només són una part dels mercats rellevants. Els petits països que sovint es posen com a gran exemple a imitar, en realitat busquen participar en grans federacions per resoldre cooperativament els problemes compartits. Els mercats són mecanismes potents d’assignació de recursos, però s’han de regular i han d’estar sotmesos a mecanismes de protecció i solidaritat. Aquests mecanismes històricament els ha proporcionat l’estat del benestar dintre d’unes fronteres precises, però amb la creixent mobilitat internacional del capital i cada vegada més també del treball, és imprescindible disposar d’eines d’intervenció col·lectiva que vagin més enllà. Això requerirà canvis institucionals importants, però alguns d’ells ja s’estan produint, en el marc de la Unió Europea, de les Nacions Unides (escric això mentre celebro l’acord de París sobre el canvi climàtic), i d’altres institucions.
Els que volen lliure mercat fan bé a desconfiar del federalisme, però no els que vulguin un mercat civilitzat o els que vulguin un mercat sota les regles d’institucions i polítiques pròpies de la socialdemocràcia. Alguns problemes que requereixen intervenció pública es resolen en l’escala local, per això tenim municipis. D’altres en escales més grans, el que fins ara anomenàvem escales regionals o nacionals, com moltes polítiques socials i educatives, o la seguretat social. L’escala real dels problemes cada vegada menys s’esgota aquí, però. Ho volguem o no, els mercats tenen una escala cada vegada més internacional, i només aconseguirem que els seus fruits siguin compartits i no deixin a amplis col·lectius enrere si som capaços de crear xarxes de protecció potents finançades amb impostos coordinats en aquells casos que operen sobre bases fiscals mòbils. És insuportable que més d’un 10% del PIB s’escapi als paradisos fiscals mentre un 20% de la població infantil està al llindar de la pobresa. Aquells que contra això reclamen la lògica del “nosaltres sols” (a Catalunya, els Estats Units o a França) treballen objectivament per la perpetuació d’aquesta contradicció.
Molts problemes socials requereixen d’una coordinació entre governs propers als ciutadans en diferents nivells. Projectes com una renda bàsica universal, com les campanyes i serveis de salut pública, com la lluita contra la prostitució i la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, no es poden resoldre sense coordinació jurisdiccional, és a dir, sense federalisme. El “nosaltres sols” al segle XXI és incompatible amb els valors que han fet possible la construcció dels estats del benestar al segle XX.
Aquests valors són els de la solidaritat i cooperació més enllà del propi grup. Els humans hem desenvolupat evolutivament una gran capacitat de cooperació amb membres del nostre propi grup. Però des del Neolític hem après també a ampliar cada vegada més la dimensió d’aquest grup. Els grans problemes de la humanitat avui els compartim, i cada vegada més coneixem en directe o vivim molts dels problemes que afecten als sectors més vulnerables de la població del planeta. Aquests problemes, com les desigualtats, la inestabilitat financera, la violència o el canvi climàtic, avui requereixen la col·laboració de grans federacions continentals que respectin les identitats diverses i facin viable la seva convivència. La nostra arquitectura institucional s’ha de posar a treballar en aquesta direcció, en comptes de mobilitzar recursos a favor de l’excitació de sentiments nacionalistes que dificultin la solidaritat entre aquelles i aquells que formem majories a favor de societats més igualitàries.
Les migracions, els refugiats, la seguretat, el canvi climàtic, els problemes del mercat de treball, cap d’aquests reptes no es pot resoldre a Europa en el marc dels vells estats nació. Si els Estats Units han superat més de pressa i millor la darrera crisi econòmica i financera, no és només perquè han tingut un president disposat a recolzar polítiques de reactivació, sinó perquè tenen un govern federal i institucions de solidaritat, imposició i estabilització a nivell federal, que en el seu cas coincideix amb la dimensió continental.
Contra la fragmentació i el centralisme, el federalisme té la capacitat de garantir la democràcia multi-nivell i el govern dels problemes en la seva escala òptima. La capacitat de combinar la solidaritat amb la subsidiarietat, la innovació i la responsabilitat fiscal
Per això és imprescindible i urgent un pressupost europeu digne d’aquest nom, i una unitat fiscal i política, que ens permeti coordinar impostos i activar-ne algun a escala europea, i que ens permeti controlar democràticament la gestió d’aquests impostos i la despesa associada, que ha d’anar adreçada a combatre els desequilibris que es produeixen a escala europea. No pot haver-hi una moneda única sense unitat política, sense democràcia europea. El model social europeu avui ja no es juga en els estats-nació: prevenir riscos i assegurar-nos contra ells són tasques conjuntes. El respecte a la diversitat i la innovació institucional demanen una federació europea flexible, on aquells estats membre actuals que tinguin també una gran riquesa interna s’organitzin amb mecanismes que combinin la solidaritat i l’auto-govern de les parts. En el cas concret d’Espanya això vol dir establir mecanismes més clars de finançament autonòmic i inversió territorial, i una divisió més clara de les competències, per millorar precisament la força de la intervenció pública. Contra els partidiaris del “menys i millor Estat” (PP i Cutadans a Espanya) és necessari organitzar-nos per fer possible una pressió fiscal adequada i justa que permeti el finançament dels serveis propis de la solidaritat organitzada.
Donar seguretat i tranquil·litat a la gent treballadora, incloent en el terreny financer i empresarial, i en el terreny de les inversions en capital humà, es fa consolidant institucions que permetin l’auto-govern i la cooperació institucional en el marc d’una moneda estable. Aquesta estabilitat avui només la garanteix el federalisme.
Espanya i Europa ja estan en un camí federal, però els aspectes incomplets del nostre federalisme estan en la base de la crisi institucional i econòmica viscuda els darrers anys. Espanya i Europa necessiten canvis importants perquè no torni a passar el que ha passat, la crisi econòmica i institucional pagada pels més febles que hem viscut. Contra la fragmentació i el centralisme, el federalisme té la capacitat de garantir la democràcia multi-nivell i el govern dels problemes en la seva escala òptima. La capacitat de combinar la solidaritat amb la subsidiarietat, la innovació (“federalisme de laboratori”) i la responsabilitat fiscal.
Els nacionalistes de diferent signe volen que vivim en un clima plebiscitari permanent sobre la nostra identitat (a Catalunya, a tota Espanya, a França, al Regne Unit, a l’antiga Iugoslàvia, als Estats Units o a Orient Mitjà) perquè no parlem de la solució racional dels problemes socials no a favor d’una elit sinó a favor de la majoria. Sense federalisme, l’estat del benestar del segle XXI no s’aguanta. I no es tracta d’apuntalar-lo, sino de reforçar-lo i renovar-lo sobre uns fonaments sòlids, que el facin alhora indestructible i capaç d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics. L’estat del benestar del segle XXI serà federal o no serà.
Acabo aquesta reflexió amb el que va escriure fa uns dies la presidenta de la Cambra de Diputats Italiana, Laura Boldrini al Corriere della Sera: “Europa experimenta unes grans dificultats sota la pressió de l’onada de nacionalisme i populisme. A tot i això s’hi afegeix que massa sovint guanya l’interès nacional a l’hora d’inspirar l’acció dels governs i del Consell Europeu que els agrupa tots. És el moment d’actuar. Qui ens vol fer creure que els Estats nacionals poden competir a escala global amb els gegants de l’economia i la política és un il·lusionista que no té per objecte resoldre els problemes, sinó només capitalitzar-los en benefici electoral. Fan falta en canvi propostes realistes que responsguin a les necessitats de les persones començant pel creixement i la creació de nous llocs de treball”.
