La qüestió catalana presenta un component cultural clau, encara que un dels deures que ens queden per als propers anys sigui definir millor en què consisteix la cultura catalana. En tot cas, la solució federal, adoptada amb èxit per Alemanya, els EUA, el Canadà o Suïssa, podria tenir un efecte positiu entre nosaltres (LV, 21 de novembre de 2015)
En les últimes setmanes l’embolic polític, la constatació que no compten amb prou majoria i el context europeu han fet que fins i tot significatius paladins del procés independentista estiguin fent marxa enrere en la radicalitat de les seves posicions cap a zones més temperades. Hi cal sumar la dada, aportada per les enquestes, que la zona de partició resulta en bona mesura lingüística: entre els partidaris de la secessió predominen els que tenen com a primera llengua el català, mentre que els castellanoparlants s’oposen, també majoritàriament. Recordem que la divisió social entorn de la llengua va constituir un dels grans assumptes que el nacionalisme pujolista va dir que combatia per damunt de tot. Seria prudent ajudar que no s’intensifiqués.
Bon moment, per tant, per tornar a posar sobre la taula possibles punts de trobada. Que depas sin l’immobilisme que ha fet gala el govern del PP en els darrers anys. Que resultin acceptables davant la demanda de canvi plantejada per un sector ampli de la societat catalana, necessitada de respostes concretes. I que sigui atractiva també per als catalans no separatistes.
La qüestió catalana presenta un component cultural clau, encara que un dels deures que ens queden per als propers anys sigui definir millor en què consisteix la cultura catalana. En tot cas, la solució federal, adoptada amb èxit per Alemanya, els EUA, el Canadà o Suïssa, podria tenir un efecte positiu entre nosaltres: ho expliquen a les pàgines finals d’aquest número dos grans experts en el tema, Joaquim Rius Ulldemolins i Mariano M. Zamorano. I ho fan en el 40è aniversari de la mort de Franco, quan es va obrir un cicle de prosperitat democràtica i creativitat cultural espanyoles que ara dóna senyal d’esgotament, però que cal substituir per alguna cosa que no l’arraconi, sinó que el corregeixi i millori.
La Vanguardia, Culturas, 21 de novembre de 2015
