El model federal és el més apropiat per a Espanya i Europa per ser el més ajustat a les característiques d’unitat i diversitat pròpies dels seus pobles constitutius. Per fer possible aquest model en la seva realitat política i constitucional, s’han d’evitar les imposicions, desencontres i confrontacions tan recurrents en la seva història moderna. Espanya, en concret, necessita federalizarse des de la negociació àmplia i mitjançant el pacte polític
“[…] Un andalús en res s’assembla a un biscaí, un català és totalment diferent d’un gallec; i el mateix succeeix entre un valencià i un muntanyenc. Aquesta península, dividida tants segles en diferents regnes, ha tingut sempre varietat de vestits, lleis, idiomes i moneda’ (José Cadalso, 1741-1782, Cartes Marruecas)
Cal considerar al regne d’Espanya com un estat nacional compost (“nació de nacions i regions”), el qual incorpora diversos graus de pluralitat interna. Hi ha nacions, com Catalunya, regions, com Múrcia, i hi Comunitats Autònomes en trànsit (iniciar el procés descentralitzador declarant-regions, però amb el transcurs dels anys es van lliscar cap a l’autoproclamació nacional, segons il·lustra el cas d’Aragó).
Excepte la nació espanyola, la resta de nacions minoritàries, nacionalitats o regions que conviuen en el seu si no disposen d’estat propi. Però sí que disposen d’importants competències estatals fruit del repartiment descentralitzador de poders. Cal recordar que l’estat central, sovint caricaturitzat com “Madrid”, no és l’Estat espanyol. Aquest és el conjunt de totes les institucions locals, autonòmiques i centrals espanyoles. El sistema total d’organització jurídic política d’Espanya tampoc és, per tant, l’Administració General de l’Estat. En semblant cerimònia de confusió, alimentada incessantment pels mitjana, incideix 1 estúpida visió centralista. L’ombra dels afrancesats vuitcentistes i del franquisme és allargada.
No poques comunitats autònomes segueixen aspirant a majors cotes de poder polític, animades per les elits autonòmiques. Gairebé totes pretenen aprofundir el seu autogovern en un cicle d’emulació o “mímesis autonòmica” generalitzada entre elles. Cap vol quedar-se enrere. Totes aspiren a jugar a la Primera Divisió de l’autogovern. Així ho manifesten repetidament els espanyols residents en les seves comunitats autònomes en les enquestes demoscòpiques que es realitzen periòdicament. Molt responsable dels desitjos d’unes per mantenir un diferencial superior d’autonomia, i d’altres per la igualació competencial, són les patològiques pràctiques bilaterals entre centre i perifèria a Espanya.
En termes generals, els nacionalismes consideren a les nacions com alfa i omega de l’existència política dels individus que les componen. Els nacionalismes pretenen dotar-se d’institucions d’autogovern i enfortir-les per desenvolupar els seus projectes de construcció nacional. Persegueixen la exclusivización de la identitat ètnica grupal com a via per aconseguir i preservar els seus recursos de poder polític. Tal programa d’acció és aplicable tant als nacionalismes “estatalistes” (belga, britànic o italià, posem per cas) com “sense-estat” (flamenc, escocès o sard).
Alguns pensadors deterministes sociobiològics s’han afanyat a establir processos lineals en la formació de grups humans i col·lectius institucionals: família, parentela, tribu, ètnia, nació, estat. No cal establir, però, regles ineludibles en la seqüenciació d’aquests processos. Res pressuposa, per exemple, que les ètnies es transformin en nacions, ni que aquestes es converteixin en estats. Hi ha nacions que concilien la seva caracterització nacional sense atendre al supòsit imperatiu de la formació estatal. Serveixi algun cas proper per il·lustrar socráticamente tal asseveració.
Qui podria negar a Sicília el seu pedigrí nacional?; Està per això abocada l’illa mediterrània a constituir com a estat? Potser bona part de l’explicació al dilema que plantegen aquestes preguntes rau en l’absència de partits nacionalistes sicilians amb implantació electoral i que tinguin l’objectiu -confesado o inconfesado– d’anar cap a la constitució de l’estat sículo. Molt probablement les elits de la Magna Grècia, com anomenaven Sicília i el sud italià els antics hel·lens, prefereixen obtenir i preservar el seu poder i influències formant part de canals d’intermediació en el conjunt de la politeia italiana. L’objectiu d’una Sicília independent i separada de la resta d’Itàlia no forma part, en suma, del programa polític de cap nacionalisme rellevant en aquella illa (encara que hi hagi grups com ara el “Muvimentu pi la Nnipinnenza de la Sicília” o el “Frunti Nazzionali sicilianu – Sicília ‘Ndipinnenti “). Són per això les credencials nacionals sicilianes de “pitjor” qualitat o incommensurables amb altres situacions similars a l’Europa occidental?
Sicília, com Catalunya o Escòcia, són comunitats territorials a les que s’ha de considerar com a subjectes polítics, encara que no siguin estats independents. Perquè una nació existeixi en l’imaginari de la gent, necessita que així sigui reconeguda per elles, visquin o no en el seu territori. Curiosament, en l’enquesta del CIS prèvia al referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, només el 36,3% valorava positivament la denominació de Catalunya com a nació al text estatutari. El 19,8% la va valorar negativament, mentre la resta dels enquestats no es va pronunciar o va indicar que li resulta indiferent. L’autor d’aquest article ha reconegut al llarg de la seva carrera com a científic social l’autodefinició de Catalunya com a nació. Així ho ha analitzat i constatat al llarg de la seva singladura acadèmica. Però defuig el sofisma de considerar com a necessari i suficient l’establiment d’un estat propi català. Reconeix, a més, l’objectiu normatiu supranacional d’una unió cada vegada més estreta entre les nacions, països i estats europeus.
El model federal és el més apropiat per a Espanya i Europa per ser el més ajustat a les característiques d’unitat i diversitat pròpies dels seus pobles constitutius. Per fer possible aquest model en la seva realitat política i constitucional, s’han d’evitar les imposicions, desencontres i confrontacions tan recurrents en la seva història moderna. Espanya, en concret, necessita federalizarse des de la negociació àmplia i mitjançant el pacte polític. La transició dels anys 70 va fructificar després del generós esforç desplegat per totes les parts implicades en la superació de la dictadura centralista. Es va resoldre llavors -episòdicament? – El greu problema de la desvertebració territorial. Intentem de nou el “impossible” d’articular políticament la nostra secular nació de nacions en una Espanya federal. Mai és tard si la dita és bona.
