No es tracta d’acontentar el president Mas. És urgent rescatar una ciutadania que està tenallada entre la pulsió liquidacionista i la quietista. La reforma federal és possible. No és una feina fàcil però potser les eleccions generals del 20 de desembre hi contribueixin. Si a la II República es va dir allò de “antes una España roja que una España rota”, ara -tots els partits- hauran de respondre a una pregunta: ¿Antes rota que plural?
El problema no és la CUP, sisè grup del Parlament, amb menys de 338.000 vots i deu escons. La CUP és previsible: fa el que diu. El problema és CDC, el partit del president Mas, que sembla disposat a sacrificar a l’altar del procés -i del poder- la seva ideologia liberal i el seu perfil reformista. Ho va dir fa una setmana Neus Munté: “Hem passat moltes pantalles”. Sí, el problema és CDC. En la seva fugida cap endavant ha saltat tantes pantalles que no se sap si ha entrat en l’espai sideral o en un forat negre.
Des d’aquesta òptica, al Madrid reformista s’argumenta que ja no hi ha res a negociar amb Mas perquè s’ha situat en la lògica del sí o sí. I citen els riscos d’allò que el federalista Stéphane Dion qualifica d’estratègia de l’acontentament, i que resumeix així: “Ja que els secessionistes volen tots els poders, se’ls en concedirà una part desitjant que els menys radicals quedin satisfets. Si no s’acontenten, vol dir que no s’han transferit encara prou poders. Per tant, cal agregar-ne de nous…”. I així successivament.
Tanmateix, no es tracta d’acontentar el president Mas. És urgent rescatar una ciutadania que està tenallada entre la pulsió liquidacionista i la quietista, en expressió de Felipe González. Encara som a temps d’emprendre una reforma constitucional que pugui ser avalada a les urnes, com al seu dia ho va ser àmpliament a Catalunya la Constitució del 1978. Sé prou bé que no es una feina fàcil, però tampoc no val l’argument, com es repeteix diàriament a Barcelona, que a Espanya no hi ha federalistes. N’hi ha, i en puc donar testimoni. Però suposant que fossin pocs, és que potser hi ha a Espanya més independentistes?
La reforma constitucional és possible. Apuntaré un temari succint. Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo.
I queda un últim capítol: la posada al dia de la Monarquia, que hauria d’arbitrar i moderar aquest nou començament. No és una feina fàcil -ho repeteixo-, però potser les eleccions generals del 20 de desembre hi contribueixin, amb un esquema semblant al de la transició: PSOE-PSOE versió 2.0, AP-PP, UCD-C’s- i PCE-Podem. Si a la II República es va dir allò de “antes una España roja que una España rota”, ara -tots aquest partits- hauran de respondre a una pregunta: ¿Antes rota que plural?
La Vanguardia, 13 d’octubre de 2015
