Han passat onze dies des de la votació del 27-S, i vostès s’han assabentat de qui ha guanyat? Jo no, i això que llegeixo tres o quatre diaris al dia
Han passat onze dies des de la votació del 27-S, i vostès s’han assabentat de qui ha guanyat? Jo no, i això que llegeixo tres o quatre diaris al dia.
Vegem. Si això fossin unes eleccions sense més ni més, el resultat seria clar. En unes eleccions, guanya qui treu més escons, encara que això no signifiqui que tingui més vots, perquè el preu d’un escó varia segons el territori: els vots de Barcelona valen menys de la meitat que els de Lleida. I en escons no hi ha dubte que ha guanyat Junts pel Sí, encara que sense majoria absoluta: en té 62, de 135.
Ara bé, el mateix president que va convocar les eleccions i es va presentar amb JxSí (emboscat al quart lloc, per no haver de retre comptes de la seva gestió) va dir que eren “plebiscitàries”, ja que la “radicalitat democràtica” exigeix, segons ell, un plebiscit sobre la independència, encara que sigui il·legal. En un plebiscit, es decideix una sola cosa i guanya qui obté més vots. El 27-S les candidatures que defensaven el sí van sumar una mica menys del 48% dels vots (JxSí 39,5%, CUP 8,2%). Sembla clar que han perdut. Doncs no: Mas i els seus asseguren que el sí ha guanyat. Com ho calculen? Abans del 27-S, van advertir les altres llistes (totes menys JxSí i CUP) que els seus vots serien comptats com a no. Sembla que en vista dels resultats s’ho han pensat millor i han decidit comptar-los com a no en alguns casos i en d’altres no comptar-los, de manera que ara la cosa, segons ells, queda així: 48% a favor de la independència, 39% en contra, i 12% d'”agnòstics”, com va escriure un columnista (formidable definició: per a ell i els seus, la nació és Déu). És l’avantatge de jugar amb unes regles de joc que decideixes tu mateix i fins i tot les pots canviar sobre la marxa segons el que et convingui a cada moment.
La CUP ha declarat que amb menys del 50% de vots a favor no hi ha prou legitimitat per constituir un nou Estat. És lògic: la independència és una cosa molt seriosa, d’altíssims costos i, per si no n’hi hagués prou, irreversible. Per això el mateix Artur Mas, el 2007, va declarar que no es podia fer si no es disposava de dos terços, el 66%, dels vots.
Però això també s’ho ha pensat millor i ara té intenció de declarar la independència, en el termini de 18 mesos, només amb el 39,5% de l’electorat. Ells en diuen “radicalitat democràtica”. Jo en dic una gran estafa.
La Vanguardia, 8 d’octubre de 2015
