A la guerra de Bòsnia, entre els anys 1992 i 1995, van morir unes cent mil persones. Iugoslàvia va esclatar i el paroxisme ètnic es va apoderar dels més fanàtics. Europa va fracassar en preveure i aturar aquelles horribles guerres al seu sí. Ha après dels seus errors? El comportament insolidari que ha mostrat en la crisi grega no invita a l’optimisme
“La matinada de l’11 de juliol de 1995, una columna de milicians de l’autoproclamada República Srpska comandats per el General Ratko Mladic, va ocupar Srebrenica, declarada enclavament segur per les Nacions Unides. Va demanar als cascos blaus holandesos que abandonessin el lloc i quarter general de Potocari on s’havien establert. Les dones i nens van ser obligats a agafar a peu la ruta de Tuzla, mentre que els homes, grans i joves, van romandre a la població. Posteriorment un llistat de 8.373 homes es varen donar per desapareguts”.
Són paraules de la sentència del Tribunal Penal Internacional pels crims de l’ex-Iugoslàvia. Una sentència que parla de ‘genocidi’. Rússia acaba d’oposar-se al Consell de Seguretat de Nacions Unides a utilitzar aquest terme per qualificar aquella massacre de ciutadans bosnians. El seu ambaixador a les Nacions Unides, Vitaly Churkin, considera que parlar de ‘genocidi’ és “políticament esbiaixat i augmentaria les tensions ètniques a Bòsnia”.
No vaig tenir ocasió de preguntar-li què en pensava de l’ús d’aquesta paraula a la noia nascuda a Srebrenica que va prendre la paraula, dissabte, al costat del Born barcelonès, en l’acte que en va fer memòria. Tenia un any quan es va produir la tragèdia. Després de passar molts anys en un camp de refugiats ha anat a petar a Barcelona i, entre sanglots, va dir que no odiava els assassins però es preguntava què explicaria als seus fills l’home que va matar el seu pare.
Pasqual Maragall, l’alcalde que va mobilitzar la Barcelona de la qual n’era alcalde per solidaritzar-se amb Sarajevo i els Balcans ferits per la guerra, també hi va assistir. Va ser una de les persones que va llegir noms dels nois i homes morts aquell dia. Se’n van llegir 961. En van quedar molts per llegir. Com la feina que queda pendent per restaurar la confiança i la convivència a Srebrenica i el conjunt dels Balcans.
Eliminats els bosnians, Srebrenica ha quedat dins la república sèrbia de Srpska. Té un alcalde serbi oficial i un alcalde bosnià elegit a l’exili. Un cop l’any es viu la ficció de la reconciliació i enterren al cementiri de Srebrenica els cossos de les víctimes que s’han pogut recuperar. Aquest any han estat 136.
Fa vint anys aquest esclat de violència es vivia a Europa, la nostra Europa. A la guerra de Bòsnia, entre els anys 1992 i 1995, van morir unes cent mil persones. Iugoslàvia va esclatar i el paroxisme ètnic es va apoderar dels més fanàtics. Molts catalans en van ser testimonis. Alguns d’ells es van retrobar al Born, dissabte. Periodistes com Carles Bosch, Eric Hauck o Xavier Rius Sant. Polítics com l’esmentat Pasqual Maragall, Raül Romeva o Carles Campuzano. Treballadors de l’Ajuntament, com Manel Vila, ànima de la trobada, amb el seu Districte 11 City to City. D’altres que no van tenir una presència o actuació directa ara fa vint anys van solidaritzar-se amb les víctimes: l’alcaldesa Ada Colau i diputats i regidors de diferents partits polítics.
Tots ells es van emocionar amb la breu intervenció de la jova bosniana. També els membres de les associacions que van organitzar l’acte i d’altres iniciatives que, aquests dies, intenten que el nom de Srebrenica no s’associï només al genocidi de l’11 de juliol sinó a la mobilització per la reparació de les víctimes i l’esperit de reconstrucció. S’hi ha avocat l’European Observatory on Memories, la Fundació Solidaritat UB, Igman, Pau i Solidaritat i l’Institut Català Internacional per la Pau, a més de Districte 11 City to City.
Europa va fracassar en preveure i aturar aquelles horribles guerres al seu sí. Ha après dels seus errors? El comportament insolidari que ha mostrat en la crisi grega no invita a l’optimisme.
